Dolors Bramon

La història del nostre passat és molt complexa. Els moviments espontanis de població han fet que al llarg dels segles passessin per les nostres terres moltes cultures i civilitzacions diferents que d’una manera o altra ens han marcat: ibers, grecs, romans, visigots, etc. Però una de les cultures que més hem heretat i és menys coneguda i estudiada avui en dia és la islàmica.

Dolors Bramon, doctora en filologia semítica i història medieval, i professora emèrita de la Universitat de Barcelona, s’ha dedicat a recuperar i difondre el nostre passat islàmic. És autora de llibres com “De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010” (2000), “Ser dona i musulmana” (2007) i “L’islam avui” (2016); i el mes passat va ser l’encarregada d’inaugurar la segona edició del cicle de pensament i debat “Filosofia a l’Àgora”.

Abans de començar, permeti’m que li pregunti què la va portar a estudiar filologia semítica, no devia ser una carrera gaire usual a la seva època.

M’agrada molt que em facis aquesta pregunta, sobretot pels pares i mares. Ara no, perquè estem a novembre, però quan estem a l’abril o al maig, hi ha molts pares inquiets perquè els seus fills no saben què volen estudiar. Jo vaig fer el batxillerat de ciències i un primer curs de ciències econòmiques. Vaig veure que no m’agradava prou i em vaig passar a lletres. I què em va passar? Que a lletres la gent havia fet tres cursos de grec i jo no n’he fet mai. Per tant, em vaig haver de matricular a àrab per estar en igualtat de condicions. I vaig perdre -diríem entre cometes- un curs, però vaig guanyar, perquè vaig aprendre coses i ningú perd un curs si estudia. Jo vaig estudiar econòmiques, vaig aprovar i després em vaig poder canviar de carrera, no hi va haver problemes. I l’àrab em va agradar molt i vaig decidir continuar per aquí.

“Abans vam ser moros que catalans”, aquest és títol que proposa per les seves xerrades, però sovint -a Torroella va passar- no li deixen posar perquè sobta als espectadors. Per què creu que és així?

Naturalment no agrada gaire. En general, i insisteixo amb això de “en general”, el poble català és més pro jueu que pro àrab. I per tant, qualsevol cosa que els hi recordi el moro, no sol agradar. Potser perquè amb en Franco va venir la guàrdia mora que va fer molt mal a Catalunya i són qüestions ancestrals difícils d’oblidar.

L’altre dia a Can Quintana va explicar que quan els moros arriben a la península, cap a l’any 700, no es produeixen les grans batalles que sempre ens han fet creure.

Exacte, es produeixen algunes batalles, sí. La de Guadalete, per exemple, tots  l’hem estudiat, que hi va morir Don Rodrigo. Però no va haver-hi una conquesta d’enfrontaments i lluita, sinó de dir: “pactem? Pactem”. I van pactar.

Què ens ha quedat a la nostra societat d’aquella arribada islàmica?

Buf… doncs mira moltes paraules del català, moltíssims productes agrícoles, tant de fruita com de verdura, com de tipus d’arbres; molts avenços científics, sobretot mèdics, i tota mena de coses. Els anys en què els musulmans eren a Catalunya, o millor dit, els precatalans érem musulmans, va ser una de les èpoques més esplendoroses de la història de l’islam. Per tant, quan els de Barcelona o de Torroella sota l’islam menjaven amb forquilla i ganivet, els catalans del Pirineu que no havien vist mai cap musulmà, menjaven amb els dits. Hi havia una diferència molt important i tot això ens ha quedat.

Els anys en què els precatalans érem musulmans, va ser una de les èpoques més esplendoroses de la història de l’islam

Parla de precatalans, quan podem començar a parlar ja de catalans?

Ja ho vaig dir: l’any 1115. No vull dir que no es pogués dir catalans abans, però fins aquell moment no s’havia dit mai per escrit. Per tant, l’any 1115 és una data seriosa que tenim gràcies a una obra en llatí produïda segurament a Itàlia, que es diu Liber Maiolichinus, que narra l’atac que van fer els pisans i els genovesos contra les ciutats mallorquines i Eivissa. Allà es parla per primera vegada del “Dux Catalanensis” que vol dir el cap dels catalans. És la primera vegada que surt el nom. Evidentment si ara tenen nom, vol dir que ja es deien catalans abans. Però abans d’aquesta obra, no hi havia constància escrita de l’existència de persones catalanes que es poguessin dir “catalanes”. 

Parlant de terminologia, a la conferència va ressaltar que a l’hora de referir-nos a aquest col·lectiu sovint hi ha confusions.

Hi són, hi són. I jo a la conferència no vaig ajudar gaire a desfer-les. Com a professora que he estat d’història puc parlar de moros en realitat com a sinònim de musulmà, però no és cert i els alumnes ho saben. I allà ho vaig dir massa frívolament. Una cosa és un moro, un habitant o un descendent dels habitants de la Mauritània romana, és a dir, del nord d’Àfrica; i l’altra cosa és un àrab, que és una persona que té cultura àrab malgrat que no vingui de la península d’Aràbia. Ara hi ha 24 països que es diuen àrabs perquè van adoptar la cultura i la llengua àrab al marge de la religió.

Però “moro” sovint aquí és entès com un terme despectiu.

Sí, ho entenem com a despectiu i ho entenem com a religiós, i no té res a veure amb la religió. Nosaltres inconscientment diem “aquest tio s’ha fet moro” volent dir que s’ha convertit a l’islam. Doncs no, no s’ha fet moro: s’ha convertit a l’islam.

Hem tingut una educació molt perversa respecte de l’islam, i està costant desfer aquesta mala educació

En aquest sentit, estem mal educats en l’islam?

Molt mal educats. Jo a vegades això ho he escrit en articles. I quan dic que som molt mal educats, vull dir que hem tingut una educació molt perversa respecte de l’islam. I està costant desfer aquesta mala educació. És un dels problemes que tinc: en primer lloc he de “desmaleducar” i després començar a tornar a educar.

I per què estem mal educats?

Per què hi ha segles d’odi. I en això l’església hi ha fet moltíssim, ha contribuït molt en aquest odi. I després el franquisme, que va intentar ser pro àrab perquè tenia la guàrdia mora i els països àrabs eren germans de Franco. Als catalans tampoc ens agradava gaire aquesta amistat amb els països àrabs per part del franquisme. Ara les coses han anat canviant, i el poble català en general és més pro jueu malgrat les barbaritats que està fent l’estat d’Israel, perquè una cosa és el poble jueu i l’altra cosa és l’estat d’Israel, els seus governants.

Ara mateix també la informació que ens arriba d’aquests països és molt esbiaixada.

Sí, també és veritat que a ells també els hi arriba esbiaixada la nostra. Hi ha una mala entesa secular que costarà de tancar. A base de molta paciència i moltes xerrades com la meva i la de molta altra gent, de mica en mica anirem trencant aquesta barrera intel·lectual, però és que és una barrera. Per exemple, hi ha veïns musulmans i veïns cristians que conviuen a la mateixa comunitat de veïns, a la mateixa escala, i hi ha una entesa perfecta, però quan alguna cosa va malament, de seguida ve l’insult: “oh, és clar, aquest moro que fa pudor perquè cuina fent pudor”, és a dir, cuina amb espècies. Nosaltres havíem cuinat amb espècies del tot, i es va perdre per culpa de què la inquisició tenia nas, tenia sentit de l’olfacte. Aquí, als segles XIII i XIV havíem cuinat amb moltíssimes espècies provinents d’orient i això es va anar perdent per l’olor que feia al carrer i per les conseqüències dolentíssimes que podia comportar.

Ara que parlava de la convivència entre les cultures, avui dia la nostra societat és molt diversa, però el sistema educatiu encara no ho té en compte en el sentit que aquestes cultures no s’estudien.

El sistema educatiu no és prou fort, no és prou bo per trencar aquestes barreres. Ho intenta, evidentment hi ha casos que són excepcionalment bons i casos excepcionalment dolents, és a dir encara no hem aconseguit una homogeneïtzació i una igualtat malgrat que els textos i els papers i les lleis ho diuen. Però a la pràctica hi ha molta cosa a desfer.

 

No hi ha gaires ganes de mostrar una cultura que havia sigut molt superior, malgrat que ara no ho és

Seria interessant que a l’escola s’estudiés la història i la cultura dels pobles semítics?

Bé, és interessantíssim, és història de la humanitat. Clar, no interessa gaire perquè quan els precatalans anaven amb espardenyes -si és que hi anaven- els de Còrdova ja operaven de cataractes dels ulls. És a dir, hi havia una diferència tan impressionant que no hi ha gaires ganes de mostrar una cultura que havia sigut molt superior, malgrat que ara no ho és. Ara la cultura occidental, si l’agafem en general, és superior a la cultura dels països islàmics. Ara és superior, però durant molts segles va ser al revés.

I a què es deu aquesta reversió?

Totes les cultures tenen alts i baixos. Això és una teoria que ja va escriure al segle XV un gran musulmà, Ibn Khaldun, que va plantejar i desenvolupar la teoria dels cicles. Un avi, és a dir una cultura, s’esforça i progressa; el fill, la cultura que ve a continuació, la manté però la va perdent; i el net ja la perd del tot. És una teoria que ja era coneguda pels sociòlegs molt abans que Auguste Comte la plantegés. Ve d’un musulmà nascut a Tunis però de família sevillana.

Si tinguéssim una educació més plural, tindríem menys prejudicis?

Espero que sí. Evidentment hi ha moltes escoles que practiquen aquest pluralisme i funciona. Ara, no es pot demanar a tots els mestres que sàpiguen la història de l’islam, ni es pot demanar a tots els periodistes, ni a tots els… en fi, és lent, és molt lent. Segur que milloraria, perquè quan tu coneixes la cultura del veí, no et sembla estranya i per tant t’hi pots relacionar amb més facilitat.

Convidada de “Filosofía a l’Àgora”