El cas Sacco i Vanzetti,

Un escàndol judicial als Estats Units

 Vaig veure la pel·lícula sobre el cas Sacco i Vanzetti quan s’estrenà a Espanya el 1976, cinc anys després que el film fos projectat per primera vegada a les pantalles dels Estats Units. Fa poc he llegit un llibre que explica fil per randa la història d’aquests dos anarquistes italians (1). És una història sobre un escàndol judicial que fa esgarrifar els que encara creuen en la justícia i del que us en vull fer cinc cèntims. Si no en sabíeu res, de segur que us colpirà. La justícia -en aquest cas la dels Estats Units, un país considerat un model de democràcia- no en surt gens ben parada. Tot començà fa cent anys.

El 15 d’abril de 1920, un empleat i un vigilant de seguretat d’una fàbrica de sabates de Baintree foren assaltats per dos homes armats en un carrer d’aquesta ciutat de Massachussets. Els assaltats duien la paga setmanal de cinc-cents obrers. A conseqüència de l’atracament, morí l’empleat en el lloc dels fets i el vigilant poc després a l’hospital. Semblava un acte criminal més dels molts que es cometien cada dia als Estats Units en aquella època. Tanmateix, aquell succés va portar molta cua, fins al punt de centrar l’atenció mundial durant anys i provocar un gran escàndol mundial.

Als anys vint, quan els comunistes ja s’havien instal·lat al poder a la Unió Soviètica, als Estats Units les llibertats i els drets s’havien restringit molt. La por a la revolució s’imposà al país i les seves víctimes foren els comunistes i els anarquistes. Ésser una persona d’idees radicals era quelcom perillós en la societat del consumisme, del diner i del plaer. Els més perseguits eren els anarquistes, considerats persones sense Déu ni llei. Més tard, després de la fi de la segona gran conflagració del segle XX, va venir la caça de bruixes contra els comunistes.

En els anys de la Llei Seca, les detencions d’anarquistes als Estats Units eren nombroses, els judicis ràpids, les declaracions dels testimonis a vegades no es tenien en compte i les condemnes, errònies tot sovint. El país funcionava més com un règim autoritari que no pas com una democràcia. Més d’una sentència a la pena capital no es pogué reparar, i aquest és el cas de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dos italians que havien arribat a Amèrica feia poc temps.

Quan Sacco i Vanzetti foren detinguts no tenien antecedents penals. Tanmateix, havien participat en actes de protesta contra la gran guerra europea, a la qual s’afegí el govern nord-americà l’any 1917. També s’havien manifestat per la millora de les condicions de treball i per l’augment dels sous. Molt probablement figuraven en les llistes policials d’elements subversius. Fos com fos, tot i que no hi havia proves concloents contra ells, poc després de l’atracament, Sacco i Vanzetti foren arrestats i interrogats, acusats de robatori a mà armada i de doble assassinat. El judici començà el 31 de maig de 1921. Durà set setmanes i fou ben galdós. El paper del jutge fou absolutament irritant, indigne d’un representant de la justícia. El seu odi cap als italians es féu palès des del principi del judici, quan descriví els acusats com “dos bords anarquistes”.

De res serví que els dos acusats tinguessin coartades, que no es trobessin al llocs dels fets. Foren declarats culpables. La pena, la cadira elèctrica. Les apel·lacions -n’hi hagué un fotimer- s’allargaren durant sis anys. Als Estats Units, els primers a alçar la veu contra aquell injust veredicte foren escriptors i intel·lectuals, alguns de renom. A Gran Bretanya, entre molts altres s’afegí a la protesta Bertrand Russell. A Alemanya, Albert Einstein.

El cas donà un gir quan un professor de Dret de Harvard, futur jutge del Tribunal Suprem del país, estudià al cas i arribà a la conclusió que els dos italians havien estat utilitzats com a caps de turc. Tot i això, predicà en el desert. Ni tan sols la intervenció del propi governador de Massachussets pogué salvar els condemnats de la cadira elèctrica.

Sacco i Vanzetti foren executats el 23 d’agost de 1927. Al funeral, una corona duia un llaç que no anunciava res de bo: Aspettando l’ora di vendetta, deia. O sigui, “tot esperant l’hora de la venjança”. Poc després, esclataren bombes al metro de Nova York, a la casa del botxí que accionà la palanca que electrocutà els sentenciats, als domicilis de funcionaris i membres del jurat, a una església… El jutge passà la resta de la seva vida tement per la seva vida. Amb prou feines sortia de casa seva.

El 23 d’agost de 1977, l’estat de Massachussets reconegué els errors comesos durant el judici i rehabilità Sacco i Vanzetti. Però ningú no els podia restituir la vida que els havia estat arrabassada.

 

  1. Hemmut Ortner: Sacco@Vanzetti. El enemigo extranjero. Txalaparta, 1996. També parla extensament d’aquest cas Bill Bryson a 1927: Un verano que cambió el mundo (RBA, 2015).

 

 

Emporion butlletí
Subscrigui el nostre butlletí MENSUAL per mantenir-se actualitzat.
Podeu donar-vos de baixa en qualsevol moment