Sembla com si fos ahir, però ja fa tres anys que ens trobàvem immersos en plena COVID19. Llavors vivíem en una reclusió forçosa als nostres domicilis, uns amb la família, altres en completa solitud. Durant aquella pandèmia, les xarxes s’ompliren de quadres del pintor nord-americà Edward Hopper. Eren els més indicats per a l’ocasió, atès que aquest artista és conegut com el pintor de la solitud. En les seves pintures d’interiors urbans sempre hi apareixen poques figures humanes, sovint només una. És el que s’esdevé, posem per cas, al quadre Habitació d’hotel, una de les seves obres més conegudes, en la qual representà una dona llegint un llibre asseguda a la vora d’un llit.
Si mireu una pintura d’Edward Hopper amb més d’una figura, us adonareu que, a més de melangioses, són figures aïllades; no hi ha cap mena de comunicació entre elles, ni gestual ni verbal, com si estiguessin tancades dins d’urnes de vidre o de bombolles d’aire. Són homes i dones en restaurants, teatres, oficines i altres llocs públics que, tot i estar costat per costat, sembla com si no es veiessin. Les pintures amb figures humanes d’Hopper no et deixen indiferent. Són inquietants.
Alguns autors han definit Edward Hopper com un pintor profètic de la solitud en què viuen molts ciutadans del superpoblat món actual. També s’hi podria considerar el cantant francès Alain Souchon que, el 1988, publicà un àlbum titulat Ultra moderne solitude. Sempre hi ha persones que s’han anticipat al futur i pel que sembla ja fa temps que alguns profetes es van adonar que en un món industrialitzat i cada vegada més poblat hi hauria més persones que haurien de viure soles o que se sentirien soles malgrat viure envoltades de gent.
La solitud, si no és imposada, pot ésser una bona elecció. Je ne suis jamais seul avec ma solitude, cantava Serge Reggiani. Ja fa anys, el setmanari El Temps entrevistà José Luis Aranguren. Quan l’entrevistador preguntà al filòsof basc com es definia, aquest respongué: “Com un solitari solidari”. La frase d’Aranguren sembla un joc de paraules, però no ho és. Segur que hi ha persones molt sociables però poc o gens solidàries, i viceversa. Una cosa és el caràcter, que no es canvia, i una altra molt diferent l’ètica, que és té o no es té.
En un dels seus llibres, l’escriptor portuguès António Lobo Antunes fa una reflexió que molts firmaríem ara mateix. Diu Lobo Antunes: “Mai em sento sol quan estic sol. Sento la solitud quan vaig a sopar amb gent avorrida, perquè penso que estic perdent el temps”. Sembla un contrasentit, però no ho és. Estar amb una colla de persones en un sopar – o on sigui – pot ésser una experiència agradable o tot el contrari. Si es parla de temes que no t’interessen gaire o gens (futbol, posem per cas) o si a un dels comensals li agrada dir estupideses i grolleries, només esperaràs que algú s’aixequi per fer el mateix, potser fins i tot t’inventaràs una excusa per anar-te’n abans que s’acabi l’àpat.
Entre els molts pensaments de H. D. Thoreau, que va viure una temporada sol en una cabana enmig d’un bosc de Massachussets, hi ha aquest: “Vida ciutadana: milions d’éssers humans que viuen en solitud”. Si això era cert per a la seva època, la primera meitat del segle XIX, quan el món tot just s’estava industrialitzant, quan la gent començava a amuntegar-se en grans ciutats, encara ho és més per a la nostra època. Sobretot en societats superpoblades, envellides i altament tecnificades com l’occidental.
La pitjor solitud és la imposada per circumstàncies de la vida. Molts ancians de la nostra societat són solitaris forçosos. Han perdut la seva parella, no tenen fills, o si en tenen aquests no es preocupen gaire o gens d’ells, i viuen sols. El Japó és el país on, en termes relatius, hi ha més ancians que pateixen una solitud que no desitgen ni de bon tros. Per alegrar-los la vida, fa anys que els japonesos fabriquen mascotes artificials. Gossos, sobretot, que no s’han de treure al carrer a passejar i a fer les seves necessitats, que no cal alimentar ni dur al veterinari. Això sí, periòdicament s’han de carregar les seves bateries. Si no, no es belluguen, ni lladren, ni mouen la cua, ni somriuen. A Japó també fabriquen androides que et diuen hola, bon dia, com estàs, fes-me una abraçada i altres coses per l’estil. De totes maneres, ja siguin animals o androides, per sofisticats que siguin aquests ginys, mai podran substituir l’escalfor humana.
Però encara hi un altre aspecte de la solitud que sovint no tenim en compte: la sensació de sentir-se sol malgrat viure amb companyia. Aquesta solitud existencial la pateix especialment molta gent gran. Les causes són diverses: la viudetat, la pèrdua de la feina (per jubilació, s’entén), la pèrdua d’amics per defunció, la dificultat de fer noves amistats, el rebuig social envers els vells en una societat que valora la joventut per damunt de tot… Hi ha maneres de combatre contra aquesta classe de solitud, però per desgràcia no tothom les sap trobar. Un ser humà necessita tenir projectes, somnis, però malauradament hi ha moltes persones que no tenen ni una cosa ni l’altra.
El més greu de tot plegat és que la solitud amb companyia a vegades també la senten moltes parelles joves que no tenen res per dir-se després d’un temps de convivència. Potser és el que ens volia donar a entendre Edward Hopper a Habitació a Nova York, una pintura on podem veure un home que llegeix el diari i una dona que tecleja un piano amb un dit. Entre ambdós només hi ha uns passos, però sembla que hi hagi un espai infinit.
Serà la solitud, voluntària o imposada, una nova pandèmia? Cada vegada hi ha més sociòlegs que n’estan convençuts.
