Al nord de la petita localitat francesa de Saint-Michel-de-Montaigne, al departament de la Dordogne, hi ha un château. Es tracta d’una baluerna emplaçada dalt d’un turó i envoltada de vinyes i boscos fins a pèrdua de vista. Aquí hi va nèixer i viure molts anys Michel Eyquem, un dels homes més savis de França al segle XVI, senyor de Montaigne i més conegut per Michel de Montaigne. Està considerat el pare de l’assaig. A més a més d’un brillant pensador que no passa mai de moda, fou un moralista i ocupà diversos càrrecs públics. D’un temps encà, gairebé ningú escriu obres moralistes -per què deu ser?- però hi hagué un temps en què uns quants homes, sobretot a França, escriviren una colla d’obres d’aquesta mena.
El château que va habitar Montaigne durant molts anys no és pas el que veiem avui dia. Aquell vell edifici fou destruït per un incendi l’any 1885 i reconstruït. Tanmateix, les flames no van devorar una humil obra defensiva del conjunt, la torre on l’humanista es retirà a escriure, llegir i meditar a partir dels trenta-vuit anys, quan li semblava que ja havia entrat a la recta final de la vida. El castell de Montaige no està obert al públic, però el refugi del savi, la torre de pedra sense treballar, no gaire alta, de color mig gris mig grogós, sí. I el paisatge que hom albira des de dalt de tot no deu ser gaire diferent del que divisava el cèlebre assagista.
Montaigne s’instal·là a la propietat familiar rural dos anys després de la mort del seu pare, el 1568. Visqué al château fins l’any 1592, quan morí. No hi residí d’una manera contínua, atès que li agradava viatjar i ho feia sovint. Tot buscant tranquil·litat, un bon dia Montaigne es fixà en una torre rodona de la baluerna a la planta baixa de la qual hi havia una sòrdida capella. Una escala de cargol duia als dos pisos superiors. La construcció defensiva era prou allunyada de les estances del château ocupades per la seva nombrosa família. La torre esdevindria el refugi, la torre de vori, en què somia tot home de lletres. Sense aïllament, la reflexió és molt difícil.
Montaigne instal·là la seva habitació a la primera planta, i a la segona aviat començà a dur-hi obres de tota mena. Al savi li agradaven els llibres. A partir d’aquell moment, passà la major part de la resta de la seva vida en aquell refugi rural. Allí, lluny de la seva família i dels criats, de discussions i crits -com tota persona culta, Montaigne era molt sensible al soroll- podia lliurar-se a la meditació i a l’escriptura. Fou en aquesta torre on escriví els seus famosos Essais, una obra extensa, traduïda a moltes llengües, que ha sobreviscut als segles, que obtingué un èxit immediat i que encara compta amb molts lectors arreu del món. Un llibre en què l’autor parla sobretot d’ell (jo mateix sóc la matèria del meu llibre, escriu). Una obra en què fa reflexions sobre mil temes: l’amistat, l’educació dels infants, la tristesa, la solitud, la moderació, la política, la glòria, la diversió, la virtut, la vanitat, la malaltia, la mort, la crueltat, els llibres, l’art de conversar… Res del que és humà era aliè a Montaigne. El pessimisme i l’escepticisme abunden a les pàgines dels Essais, i sota títols anecdòtics s’amaguen temes delicats com ara el suïcidi. Però els Essais també és una obra plena de citacions gregues i llatines, un llibre d’erudició i d’història comparada.
Els Essais de Montaigne és una obra clàssica que molts coneixen i segurament pocs han llegit enterament. Perquè no és un llibre fàcil de llegir, per més que Flaubert digués que un cop acabat li venien ganes de tornar a llegir-lo. És una obra caòtica, no obeeix a cap pla. A més de la temàtica, molt diversa, hi ha el llenguatge. El seu compatriota Blaise Pascal acusà Montaigne d’usar paraules obscenes i d’altres coses. Altres afirmen que Montaigne és un narcisista, i se’ls ha de concedir una mica de raó. Moltes persones han començat el llibre i no han passat de les cent primeres pàgines. Impotents, es diuen que ja la llegiran quan es jubilin. Hi ha, però, antologies de l’obra, diccionaris fins i tot. André Gide i altres autors, alguns de catalans, han destriat de l’obra monumental els fragments, les idees que els han semblat més interessants per a l’home contemporani. Els Essais han estat el llibre de calçalera de molts escriptors nostrats, Josep Pla i Joan Fuster entre altres.
Que sais-je? és una coneguda col·lecció de Presses Universitaires de France (PUF) dedicada a l’assaig. Ha publicat centenars de títols. A la meva època d’universitari molts estudiants la coneixíem i en compràvem títols. Era una col·lecció econòmica. El format de les obres era petit, ideal per a llegir al metro o al tren. El que la majoria d’estudiants no sabíem llavors era que Que sais-je era la disiva de Montaigne, que va fer gravar en una medalla que sempre duia al cim quan viatjava. Diu molt d’un home savi que, com més sabia, més s’adonava del que li mancava per saber.Tant de bo que nosaltres arribéssim a la mateixa conclusió algun dia.
Alguns escriptors morts fa segles són més vius que els que encara escriuen. Són els clàssics. Montaige n’és un.
