Entre la història i la llegenda

Pocs dies abans que el maleït virus ens confinés a casa, vaig tenir l’ocasió de visitar per segona vegada el monestir de Sant Pere de Casserres i sortosament aquest cop vaig poder gaudir plenament de les velles pedres entre la solitud i el silenci.

El monestir, ja de per sí molt interessant, té un valor afegit per a les persones que ens agrada el món de la fantasia, quan coneixes l’extraordinària llegenda de la seva fundació, plena de fets sobrenaturals i fantàstics. Diu la llegenda que els vescomtes d’Osona i Cardona van tenir un infant que als tres dies de néixer ja parlava i raonava com un adult. El nen digué als seus pares que no viuria més de trenta dies i que un cop mort volia que posessin els seu cos dins d’una arca i el carreguessin sobre una mula cega. Ningú havia de guiar ni de dir res a l’animal, ella sola es posaria a caminar i, on s’aturés, haurien de construir-hi un monestir sota l’advocació de Sant Pere. El pares van complir la voluntat de l’infant i van dipositar les seves despulles dins d’una arca i les van carregar a una vella mula cega que, sense seguir cap ordre ni indicació, començà a caminar seguida per moltes persones en absolut silenci. L’animal pujà i baixà turons i muntanyes, passà per planúries i travessà rieres i torrents. El final del llarg viatge – no se sap quan va durar -, esdevingué quan l’animal arribà a la petita península que forma el Ter quan gira cap a Sau; allà, la mula s’aturà i morí. En aquell mateix lloc s’hi construí el monestir de Sant Pere, i l’arca amb les restes del nadó van ser dipositades darrere l’altar. Es conta també que les relíquies de l’infant foren venerades durant molts anys al monestir, i que fins i tot en temporades de sequera es baixava l’arca fins el Ter i allà es mullava amb les aigües del riu.

Deixant a part la fantasia de la llegenda, sabem que amb anterioritat a la construcció del monestir, des de l’any 898 en aquell lloc hi ha documentat un castell amb funcions estratègiques i defensives que tenia una capella dedicada a Sant Pere. L’any 1006, la vescomtessa Ermetruit comprà al comte Ramon Borrell de Barcelona el domini alodial de Casserres amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere.

Tot i que l’església monàstica no va ser consagrada fins l’any 1050, a partir de l’any 1012 ja començà a haver-hi vida comunitària. Malauradament, després dels primers abats, vingueren temps difícils i el monestir va perdre la condició d’abadia per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per considerar-se com a tal i passà a ser priorat.

Posteriorment, i per tal d’assegurar-hi la vida monàstica regular, l’any 1079 el monestir va perdre la independència quan els vescomtes d’Osona i Cardona el van unir al gran monestir de Cluny. Des d’aquell moment, Sant Pere de Casserres es convertí en un priorat dependent d’aquell monestir i esdevingué en centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya, formada per petits priorats.

Al segle XIII la comunitat tornà a reeixir amb les ajudes d’alguns particulars i la incorporació d’uns quants preveres que volien viure sota la regla de Sant Benet. Però durant els segles XIV i XV, la vida comunitària va decaure de tal manera que Casserres només comptava amb dos monjos.

L’any 1572, el priorat i tots els seus béns es van unir al col·legi de jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual passà a ser una simple possessió. Aquest domini s’acabà amb l’expulsió decretada pel rei Carles III l’any 1767. Posteriorment va passar per diferents operacions de compravenda que el mantingueren principalment com a masoveria. L’any 1991 el va adquirir el Consell Comarcal d’Osona, que juntament amb la Generalitat de Catalunya va portar a terme les obres de restauració del conjunt del monestir durant els anys 1994 a 1998.

El conjunt, d’estil romànic, és d’una austeritat exquisida, tal com correspon a l’època. El claustre, d’una sola filera de columnes, és l’element central de l’organització arquitectònica del monestir; construït a la segona meitat del segle XI, és el més antic amb porxos de columnes que es conserva a Catalunya i l’únic que es coneix amb columnes exemptes en tres de les cantonades.

L’església, de tres naus separades per dos grans pilars, és més ampla que llarga i les naus acaben amb absis semicirculars, decorats amb els escassos elements de l’època. El campanar, de torre molt baixa, se suposa que fou construït quan el conjunt ja estava acabat. Al voltant del claustre s’hi troben el celler, la cuina, el refectori, el dormitori dels monjos, la sala capitular i l’escriptòrium. A la primera planta i sobre el celler hi ha la cambra prioral, molt allunyada del dormitori comú de la resta dels monjos; la condició jeràrquica i el caràcter representatiu permetien gaudir al prior d’uns privilegis -entre altres disposar de llar de foc- inaccessibles a la resta de la comunitat. A la cambra també s’hi gestionaven les propietats, les donacions i les rendes que mantenien el monestir.

Situat a la comarca d’Osona, el monestir es troba a la serralada que envolta les aigües del Ter, concretament en una petita península formada pel caprici del serpentejant riu quan ja abandona la plana de Vic; gaudeix d’una situació i unes vistes privilegiades, té fàcil accés i des de les nostres contrades la visita es pot fer en un sol dia. Per als qui no el coneixeu, és una excursió molt recomanable.