El president dels Estats Units Bush, pare, va arribar a gaudir del 90% d’aprovació de la seva política, una xifra rècord. Els assessors de Clinton, el seu adversari en les eleccions de l’any 1992, per fer front a una reelecció que semblava imparable, van cercar eslògans curts i fàcils, el més reeixit dels quals va ser el conegut: The economy, stupid, que aviat es va transformar en: It’s the economy, stupid (És l’economia, estúpid). Clinton va aconseguir guanyar les eleccions i penso que aquest fet ha ajudat no pas poc a què durant dues dècades l’economia hagi esdevingut el vedell d’or. Qui no apunta l’economia com el valor suprem, està desenfocat, és un estúpid.
Per poca atenció que hi posem ens adonem que l’economia és un simple instrument al servei de la biosfera, de la qual els humans formem part. D’ençà que va circular l’eslògan a favor de Clinton, cadascú el contesta segons allò que considera més prioritari, sobretot d’ençà que estem en aquesta situació de crisi: “És l’empresa, estúpid”, “És l’escola, estúpid”, etc. Per la meva part vull contribuir a la llarga llista de remeis per sortir d’aquest pou al qual, per a més inri, a mida que en volem sortir ens hi enfonsem més i més. És l’ètica que falla i amb això no vull pas dir que aspiro a un món de sants, cosa impossible. Aspiro a un món d’humans que conviuen i respecten les altres espècies i el planeta. Els humans hem de col·laborar en bé de tots i de tot.
L’ètica ens interpel·la. És cert que no som culpables de les decisions d’alguns polítics (que en realitat són delinqüents), però tots, en més o menys grau, en som responsables. Ens va molt bé això de culpabilitzar els altres i no preguntar-nos ni per casualitat si és que en la nostra vida quotidiana actuem amb la correcció, respecte, sinceritat, honradesa, generositat, simpatia, etc. imprescindibles per fer un món més habitable. Per exemple, fa poc un exconseller de la Generalitat va ser arrestat sota l’acusació d’haver introduït a Catalunya tabac andorrà. Escàndol. Estripada de vestiments per part de molts que fan mans i mànigues per evitar l’IVA de les factures que han de pagar.
Si defraudem i deixem de pagar els impostos que ens pertoquen, quedem sense garantir bona sanitat per a tothom, educació de qualitat, vellesa tranquil·la, bones comunicacions, etc. Sempre hi ha pretextos per estalviar-se impostos: “El govern gestiona malament els recursos”, “No vull que els meus diners vagin a coses tan inútils com a l’exèrcit”. Però resulta que és gent que no mou ni un dit per canviar res políticament, ni tampoc són persones objectores fiscals (això significaria lliurar el percentatge dels seus impostos que van a l’exèrcit, a obres socials, sense cap estalvi per a ells).
No val l’excusa que defraudem poc, comparat amb els estafadors que surten als mitjans. Sí que importa la quantitat, però allò que determina si actuem èticament no és la quantitat. El botiguer que em critica un polític deshonest, mentre ell, que es creu espavilat, m’estafa cent grams del que sigui, és tan pocavergonya com el polític que s’aprofita del càrrec per a benefici propi. És més, si aquest botiguer exercís de polític, potser s’embutxacaria el doble del qui ara critica. Malament un país que fa la vista grossa a tantes factures sense IVA, on els rics paguen tan pocs impostos, amb tantes fortunes a paradisos fiscals, amb una justícia laxa pels pillets de guant blanc… no obstant això, em preocupa molt més la incoherència i el silenci de tanta gent. Tanta gatzara per les medalles aconseguides en Jocs Olímpics i no veiem que els Jocs s’han convertit en una guerra de banderes. Quants d’aquests atletes tan “patriotes” tenen els diners en paradisos fiscals? I alguns futbolistes de renom, d’aquest Barça tan nostrat, a qui dipositem els nostres més profunds sentiments de país, on tenen els dinerons? La meva única bandera és l’ètica i la meva única frontera la marca la línia que separa els honestos dels deshonestos.
