Fer-se gran, envellir

Fer-se gran és un fet natural. La vida de qui mor jove és una vida inacabada. Per tant, tothom vol arribar a vell. És un camí que hem de fer. Acceptar-ho, però, costa. Tots admirem la joventut, i ara més que mai li professem un culte exagerat. Però ens cal conèixer tots els estadis, perquè una vida plena és una vida en la qual fem tot el camí, fins a la vellesa. He llegit tres o quatre llibres sobre la vellesa: La joia d’envellir, de Jacques Leclercq, Fer-se gran també és un art, de Cristina Ruiz Coloma, i Elogi a la vellesa, de Hermann Hesse. És un tema que m’ha interessat, ara de gran, però la veritat és que tampoc hi veig les excel·lències que alguns d’aquests llibres proclamen. Arribar a vell amb bona salut, amb el cap clar i amb una pensió suficient per arribar a final de mes és una joia de què no pot gaudir tothom, però els que ho aconsegueixen sí que tenen motius per dir que també la vellesa té els seus atractius. Quan ens jubilen, a 65 anys, ets a la tardor de la vida, i la tardor és una de les estacions més boniques de l’any. És un temps per gaudir. És una edat fantàstica!

Fer-se gran vol dir tenir temps per reflexionar, per pensar serenament, amb un feix d’experiència adquirida al llarg de tots aquests anys. Cal saber fruir d’un bon llibre, d’una bona música, d’un viatge, d’una companyia, de llibertat, de llargues converses amb amics i coneguts parlant del passat i del present… Tens un temps del qual no havies disposat mai i cal saber-lo administrar, perquè hi ha un munt de coses apassionants que pots fer quan et jubiles.

Una bona part de la vida ens la condicionen les circumstàncies que ens ha tocat de viure, i una altra part, molt important, és la que hem escollit nosaltres mateixos. Convé pensar com l’hem viscuda, sense fer trampes, i acceptar els encerts i també els equívocs. Ja no podem tornar enrere, però pensar-hi ens fa bé, i si aquests pensaments els podem compartir amb la parella, amb l’amic o amiga, llavors és un goig dels més complets.

És clar que ser més gran, quan ja fa una bona colla d’anys que t’has jubilat, no és el mateix: és l’hivern de la nostra vida. Això vol dir que, com un arbre vell, el cos ja no rendeix prou, ja no respon, s’ha tornat més lent per a certes activitats que anys enrere no implicaven un esforç considerable. El cos està cansat, s’ha gastat, s’ha fet vell! És més fàcil contraure una malaltia, o tenir un dolor que et causi patiment. Cal cuidar-se. Aquí pot començar el temor i el risc de tota persona gran. I saber acceptar això costa! Sí, és tot un art! Però fins i tot en aquesta edat pots tenir les teves compensacions. Quina joia poder veure els fills i els néts ja grans,els amics o amigues entranyables, que amb tanta il·lusió has cultivat… I pensar que aquí també hi has tingut la teva participació, són part de la teva obra: són els teus fills i els teus néts, els teus amics… Envoltar-te dels familiars i persones que tant estimes et fa pensar que el teu pas en aquesta vida ha donat fruit, i que tot el que has passat, bo i no tant, ha valgut la pena! Com diuen aquests llibres: SABER FER-SE GRAN TAMBÉ ÉS UN ART.