Josep Castells, president de l’Ateneu (1930-1935), director d’Emporion (1932-1936)
Josep Castells i Hostench, botiguer cultivat i inquiet, va realitzar a Torroella, durant més de vint anys del primer terç del segle XX, una obra cultural i ciutadana molt meritòria i gairebé oblidada. Després de fer una breu incursió pels seus escrits i per la seva trajectòria personal, considero que és inqüestionable el seu protagonisme als ambients cultes, socials i polítics torroellencs del seu temps. També crec que la seva dedicació a la vila no ha estat mai prou reconeguda, que ha estat una de les víctimes de l’oblit imposat per la guerra civil i el franquisme.
Ja s’ha dit moltes vegades que l’esclat cultural de Torroella impulsat pel mestre Pere Blasi i pel sacerdot Francesc Viver, només va ser possible gràcies a la participació entusiasta d’alguns torroellencs que s’hi varen involucrar de ple: Josep Castells i Hostench i Eduard Viñas Matarrodona, principalment, a més de Marcel·lí Audivert, Rafel Massaguer, Pere Castells, Eduard Viñas Riembau, Prim Casadevall i força altres. Destacaren sobretot els dos primers, Josep Castells i Eduard Viñas. Un lleuger repàs al Llibre d’Actes de l’Ateneu Montgrí mostra la seva implicació en la creació i expansió de l’entitat: tots dos hi consten com a socis fundadors l’any 1912, tots dos escriuen a Emporion, òrgan d’expressió de la institució, Viñas és elegit president de l’Ateneu el 1914, Pere Blasi n’assumeix la presidència dos anys després, amb Josep Castells de vicepresident… Fins que l’any 1923 arriba la dictadura de Primo de Rivera i, amb ella, el tancament de l’Ateneu i la fi d’Emporion.
L’any 1926 s’aixeca la clausura de l’Ateneu i el 1927 Eduard Viñas n’és elegit president, però l’entitat s’havia de limitar a sobreviure i, amb la dictadura encara vigilant i la censura limitant tots els actes culturals, ni es podia pensar a fer cap publicació. A partir de 1930 Josep Castells va reemplaçar Viñas a la presidència de la institució, i en va esdevenir el principal responsable, al començament d’una dècada molt complicada.
La militància política no va afectar les relacions entre aquelles persones cultes i sensibles, Pere Blasi estava afiliat a Esquerra Republicana i més endavant va ser diputat al Parlament per aquest partit, Josep Castells era regidor a l’Ajuntament de Torroella pel Centre Catalanista, adherit a la Lliga, partit de la dreta catalana. I com he dit, els temps eren convulsos. La nit del 14 d’abril de 1931, mentre Alfons XIII es dirigia a Cartagena per embarcar cap a Marsella, Cambó agafava el tren per marxar a París, i a Barcelona la multitud cridava: “Visca Macià, mori Cambó!”, dretes i esquerres s’esbatussaven. Però la gent de l’Ateneu Montgrí es mantenia amiga i unida.
Arribà la República, s’aprovà l’Estatut, desaparegueren les traves i censures, tornà la il·lusió, i a partir de gener de 1932, sota la direcció de Josep Castells, president de l’Ateneu, renaixia l’òrgan d’expressió de l’entitat. Un Emporion esponerós, almenys en aparença, contrastava amb un Ateneu pansit que, tret de la publicació d’Emporion, anava quedant gairebé inactiu. Hi ajudà que el mateix any 1932 Blasi hagués marxat a Barcelona i que l’any 1934, en inaugurar la Caixa de Pensions la Biblioteca pública, minvés molt l’assistència de lectors al local de l’Ateneu. És lamentable que una millora cultural produís aquest efecte no desitjat, però una “Nota de l’Ateneu Montgrí” publicada a Emporion (12 gener 1936) citava la biblioteca de la Caixa com una de les causes de la suspensió d’activitats de l’entitat.
El periòdic quinzenal Emporion, en canvi, es va mantenir viu i obert a tota mena d’inquietuds, plans i il·lusions fins que esclatà la guerra civil el juliol de 1936, i l’ànima i el nervi de la publicació era Josep Castells, que durant aquest període (segona època d’Emporion) hi va escriure 85 articles, gairebé tots de fons, que reflectien les satisfaccions, els dubtes o les preocupacions de cada moment d’aquells quatre anys i mig. Mossèn Viver n’hi va escriure 93 (80 amb pseudònim Lucianus, la majoria dedicats a l’ensenyament del català). Molt més endarrere quedaven Pere Castells (44), Eduard Viñas (23), Pere Blasi (3), etc.
Palet (11 articles) és un pseudònim que no sabem a qui atribuir. Algun cop parla del mestre Blasi, del company Viñas… així que segur que no era cap dels dos. Escrivia un català elegant, mostrava un nivell cultural poc comú, feia descripcions acurades, parlava en nom d’Emporion i de l’Ateneu… molt probablement podria tractar-se del mateix Josep Castells.
Aquells anys, a més de la presidència de l’Ateneu i de la direcció d’Emporion, Josep Castells va destacar en molts aspectes culturals. No és aquest l’espai oportú per fer-ne ara una descripció. Em limitaré a assenyalar la seva dedicació al teatre. Va ser responsable de la secció dramàtica de l’Ateneu i ell mateix escrivia comèdies que es representaven a Torroella i fora de la vila, per exemple “Hotel No. 1”. És ben lamentable que la guerra li esguerrés els plans: a les Notícies de l’últim número d’Emporion (12 juliol 1936) es llegia que Josep Castells i el mestre Salvador Dabau estaven a punt d’estrenar “Costa Brava”, una comèdia arrevistada que havien escrit, Castells el llibre i Dabau la música, i recollia l’opinió d’un crític que lloava la “inspiradíssima música” i el llibre “ple de gràcia, interès, diàlegs amens, situacions compromeses, força descriptiva extraordinària…”. Va esclatar la guerra i tot se’n va anar en orri… Mesos després d’acabada aquella bogeria es va estrenar l’obra, refeta totalment, traduïda al castellà i canviada de títol (la censura no podia acceptar “Costa Brava”, s’havia d’espanyolitzar tot, es va dir “Tierra-mar”).
Josep Castells va morir poc temps després, el 1943, ara fa 70 anys.
A Torroella Blasi té dedicada una biblioteca, Viver un monument, Dabau una placa a les antigues Escoles, tots ells amb tota justícia… però, que jo sàpiga, no hi ha res a la memòria de Josep Castells. Potser és hora de pensar-hi.
Josep Castells (assegut al centre) amb el grup de teatre de l’Ateneu Montgrí.
Vic, 1935, amb motiu de la representació de la seva obra “Hotel No. 1”.
