Entre els pocs programes de la petita pantalla que miro a vegades, hi ha algun dels molts concursos que hi passen a la tarda diversos canals. Als concursos sempre s’hi aprèn alguna cosa. A uns més que a altres, certament, perquè mentre alguns d’aquests programes premien el coneixement (“Saber i ganar” en primer lloc, també “Pasapalabra”) altres premien la ignorància i fins i tot en fan apologia. Qualitat i entreteniment són dues coses difícils de maridar. A alguns programes hi participen persones molt ben preparades que saben un fotimer de coses sobre un munt de temes. Han llegit molt i tenen una memòria d’elefant. Són autèntiques biblioteques ambulants.
Però a altres concursos, a vegades, hi participen perfectes ignorants. Són capaços de dir que Londres és la capital dels Estats Units, que Mart és un satèl·lit de la Terra i no saber a quina ciutat es troba la famosíssima torre de Pisa. Però, ves, no tenen sentit del ridícul i es queden tan amples. Si l’encerto l’endevino, deuen pensar. I si tenen una mica de sort, fins i tot poden endur-se alguns milers d’euros. Em pregunto com han pogut passar la selecció, perquè bé deu haver-hi una selecció de les persones que aspiren a participar en un d’aquests programes que compten amb tanta audiència.
Ja fa alguns anys, al programa d’Antena 3 Ahora caigo, el presentador Arturo Valls va fer una pregunta a dos concursants. No era una pregunta difícil, ans tot el contrari, i les pistes que el sorprès presentador els anava donant eren clares. Un conflicte social, polític i bèl·lic que s’esdevingué durant la primera meitat del segle XX. Havia tingut per escenari Espanya. Picasso s’hi inspirà per pintar el mundialment conegut Guernika. Enfrontà dos bàndols, nacionals i republicans. Acabà amb la implantació d’una dictadura… I així fins a 10 pistes, que ja és dir per a una pregunta tan fàcil. Però res. Els concursants no tenien ni idea de la resposta, i això que amb les dues primeres pistes n’hi havia de sobres.
Tanmateix, el que més m’admira dels concursos no és la ignorància d’alguns dels homes i dones que hi participen. Al capdavall, tots som ignorants en alguna cosa, d’alguns temes. El que em deixa sorprès i fins m’indigna és que a alguns dels concursants no els fa cap vergonya ensenyar públicament les orelles. Setmanes enrere, en un d’aquests programes, un concursant va aconseguir mil euros en una prova en la qual sovint altres concursants n’aconsegueixen deu, onze o dotze. Algunes preguntes que li va fer el presentador del programa les hauria pogut respondre un estudiant de secundària o fins i tot una persona amb pocs estudis però llegida. I, tot i això, el concursant es mostrà cofoi en saber el pobre resultat obtingut. Saltava i alçava les mans com si hagués guanyat una medalla olímpica! Hom diria que presumia de la seva ignorància.
Ésser un ignorant no ha de fer vergonya a ningú. Hi ha qui té el deler de saber coses perquè això el manté viu i qui no té necessitat de beure de les fonts del coneixement. I d’altra banda hi ha moltes menes d’ignorància. A Catalunya és molt freqüent la ignorància lingüística –del català, naturalment, la llengua pròpia del país a més d’oficial juntament amb el castellà i l’aranès. I entre la gent gran està molt estesa la ignorància en matèria d’informàtica.
“No m’avergonyeix confessar la ignorància del que no sé”, va escriure el polític, escriptor i filòsof llatí Marc Tul·li Ciceró, posseïdor d’una àmplia cultura literària, científica, filosòfica i jurídica. Molts segles més tard, en ple barroc, l’escriptor castellà Baltasar Gracián digué que “el primer pas cap a la ignorància és presumir de saber-ho tot”. Per més estudis que tinguem, per més libres que llegim, tots ignorem més coses de les que sabem. Un gremi que sovint palesa la seva ignorància és el dels polítics. Alguns no tenen cap inconvenient a dir que llegeixen molt poc o gens, i que si mai agafen un paper imprès és un diari esportiu.
L’universal accés a internet i a les xarxes socials mostra la ignorància de molts usuaris. Però ja se sap que la ignorància és agosarada. Els antics deien fins i tot que la ignorància mata (nesciencia necat). El savi, com que té dubtes, és prudent. L’ignorant, com que creu que ho sap tot, fica tot sovint els peus a la galleda. Aquest, d’altra banda, com que creu que està en possessió de la raó, pot arribar a ser malagradós. Si li dus la contrària, fins i tot pot ser violent. Cal anar-hi amb compte.
Durant segles, la ignorància era considerada una cosa negativa. Tot i que la ignorància no ha de ser motiu de vergonya, fins fa poc qui més qui menys s’avergonyia de ser un ignorant i procurava dissimular-ho. Ara no. Algunes persones fins exhibeixen la seva ignorància en públic. Estem davant d’una conxorxa dels ignorants?
En una muntanya sagrada de Bangkok hi ha un temple budista on s’hi poden veure tres monos. La imatge és molt coneguda. Un dels simis es tapa les orelles, l’altre els ulls, el tercer la boca. És la màxima representació de la ignorància. No voler escoltar ni veure ni parlar. No saber ni voler saber, en definitiva. En la nostra societat hi ha molta gent que fa exactament el mateix que els micos del temple de Bangkok. Potser és el millor camí cap a la felicitat.
