“El cas Àngelus, la fascinació de Dalí” (2024) és la pel·lícula dirigida per Joan Frank Charansonnet, que hem pogut veure al Cinema Montgrí. La va presentar el mateix director, que també és protagonista, productor i coguionista, acompanyat de quatre dels actors de la pel·lícula, un d’ells el torroellenc Joan Massotkleiner. Quan va acabar la projecció, el públic es va interessar per certs aspectes del film i gràcies a les respostes vam saber més sobre el projecte ideat i que ara es durà a les sales franceses.
Segons el director aquest projecte prové del seu interès particular per Dalí a qui sempre havia volgut interpretar com a actor. El fil conductor és la seva fascinació per l’artista ja des de petit. Partint d’una ficció, l’acció passa un dia que Dalí es convidat en una casa a l’esmorzar amb la família d’un amic i durant el qual és entrevistat per un periodista que ve de Madrid. Al vespre Dalí fa una festa, com a regal per l’aniversari d’aquest amic seu. Si bé ambdós fets surten de la imaginació dels dos guionistes, allò que es diu a l’entrevista té connotacions realistes, així com molts aspectes de la resta del film.
El fil conductor de la història és l’obsessió de Dalí per la pintura “L’Àngelus”, de Jean-François Millet. Sempre havia pensat que amagava algun secret que se li escapava. Estava convençut que més enllà de les figures pintades i el context, hi havia quelcom més. Tant és així que va escriure sobre els pensaments que la contemplació de l’obra li provocava. Fins que gràcies a l’ajut de la ciència va comprovar que les seves intuïcions no eren en va. En això el director ens mostra un artista interessat per la pintura, però també per la ciència, la literatura, la cultura i tot allò que l’envolta en el temps que viu.

A la vegada el film és un homenatge per algú que continua captivat per la figura de l’artista. Només cal veure-hi, en un altre àmbit, les cares dels infants i adults quan visiten el Museu Dalí de Figueres. En general la pintura surrealista atrau la ment de la gent. Reactiva la seva imaginació. Penso ara en l’efecte semblant que provoquen d’altres surrealistes com Giorgio de Chirico, Paul Delvaux o René Magritte. També ho demostra l’afluència de visitants a la Casa Natal de Dalí al Carrer Monturiol de Figueres. Se n’ha fet un museu que reprodueix algunes de les estances de quan hi va viure durant la infantesa i d’altres amb tot de documents audiovisuals que informen sobre la seva posterior vinculació amb un seguit de persones i llocs significatius de la seva vida i obra. També hi ha un espai on s’exposen de manera temporal obres de Dalí, provinents de diversos museus o col·leccions.
L’interès per la persona i l’obra del pintor es perpetua perquè sabia alhora pintar, escriure i trencar estereotips donats per definitius. A més a més, sabia mostrar-se tal com era amb els amics i coneguts, un figuerenc més, i del tot teatral o histriònic quan hi havia estranys i sobretot periodistes o càmeres de televisió que esbombarien de seguida les seves sortides de to. La seva companya de vida, Gala, va tenir un pes fonamental en tot plegat, sent també avui dia estudiada i admirada. El Castell Gala Dalí de Púbol li dedica nombroses exposicions per apropar-nos a la seva personalitat, com l’actual “El despertar del mite: Gala Dalí”, que forma part d’un projecte expositiu on també col·labora La Roca Village.
En definitiva, l’amor de Dalí per la bellesa és segurament allò que millor mira de plasmar Joan Frank Charansonnet a “El cas Àngelus, la fascinació de Dalí”. La pel·lícula va ser rodada en diferents localitats, però l’acció principal passa a la Farinera Sant Lluís de Pont de Molins. És un edifici protegit com a bé cultural d’interès local. El seu estil modernista, tant a l’exterior com a l’interior, el podem contemplar a la pantalla mentre a través de plans diversos que s’hi centren i el mostren en tot de detalls. A les sales de les estances per on es mou Dalí a la Farinera s’hi poden veure exposats quadres de Lluís Roura. Fora d’elles, els fets que narra el film es traslladen als jardins de l’edifici, amb dos llacs naturals i amb el riu Muga que envolta un entorn paisatgístic únic.
En acabar el film, una no pot per menys de restar amb una sensació de plenitud davant tot allò alhora vist i après: les referències i condicions que fan dependre tota obra d’art d’una altra obra inspiradora o influent, amb la participació, no cal dir-ho, d’altres components, com la ciència en aquest cas.
