L’any 1947, una revista acadèmica dedicada a la física (Bulletin of the Atomic Scientists), va publicar per primera vegada el seu Doomsday clock, o rellotge de l’apocalipsi. Aquest indicador alertava la humanitat del risc d’un hivern nuclear desencadenat per la Guerra Freda. Concretament, mesurava, en un rellotge de 24 hores, quants minuts faltaven per a la mitjanit, moment que representaria l’extinció de l’espècie humana. Aquell primer any, el rellotge marcà les 23:50, deu minuts per a la mitjanit. Després de molts alts i baixos al llarg de les dècades, l’any 2019 les agulles marquen les 23:58, deixant només dos minuts simbòlics per a la salvació dels éssers humans. Aquesta situació d’alarma es relaciona, en aquesta ocasió, no només amb les tensions geopolítiques i les carreres armamentístiques de molts estats, sinó també amb els impactes del canvi climàtic sobre el planeta i les societats humanes vulnerables. A l’àmbit espanyol, un estudi d’opinió liderat pel Real Instituto Elcano ha revelat que, aquest 2019, un 37% de la població espanyola percep el canvi climàtic com la principal amenaça del món, arribant a un 56% del total si hi afegim les persones que el situen en segona posició. L’últim Eurobaròmetre revela dades molt similars en la població europea, que situa el repte ambiental com a primera causa de preocupació. Tenint en compte que la qüestió ambiental és, doncs, una de les dues grans amenaces per a les nostres vides a curt, mitjà i llarg termini, i constatat el fet que això preocupa a la majoria de la nostra població, sembla natural que la política li reservés una posició de privilegi en els debats i en els processos de presa de decisions. Res més lluny de la realitat.
Un monitoratge i anàlisi de l’activitat al Congrés dels Diputats entre els anys 2011 i 2016 elaborat per l’entitat SEO/Birdlife revelava com els debats entorn del medi ambient representaven un 0,44% del total de les discussions. Si bé és cert que la transversalitat del medi ambient significa que gairebé qualsevol política s’hi pot relacionar, és simptomàtica la poca atenció que rep la protecció específica del medi. Ho hem vist també durant les recents campanyes electorals a tots nivells, on la crisi ambiental que patim s’adreça, a tot estirar, amb bones paraules i algun punt benintencionat per allà als darrers punts del programa. Per acabar-ho d’adobar, Espanya persisteix com un dels països que, any rere any, més infraccions i multes acumula per no incorporar a la seva legislació directives europees en matèria de protecció ambiental. L’any 2018, de fet, l’estat espanyol va ser el més infractor de tota la Unió Europea en aquest camp. Encara bo que el dret a un medi ambient de qualitat està reconegut a l’article 45 de la Constitució Espanyola, tothora que la immensa majoria de forces polítiques es declaren constitucionalistes i garants de l’estat de dret.
Les causes de la dissonància entre la urgència de la crisi ambiental i l’escàs nivell de resposta política no les trobarem en la simple desídia ni en la manca d’aptitud o consciència per part de les persones que es dediquen a la política. Tampoc existeix, pràcticament, cap biaix ideològic més enllà de qüestions de matís: hi ha consens a dreta, esquerra, extrems i centre, entre partits i ciutadania, que és necessari preservar el planeta per millorar o, almenys, mantenir la nostra qualitat de vida. És ben natural que sigui així: el sentit d’autopreservació de la vida és un instint ubicu, que situaria en el ridícul més estrambòtic qualsevol persona que defensés cremar boscos, eliminar espècies o contaminar l’aigua que bevem. Ben mirat, es pot arribar a considerar aberrant l’existència de partits verds o ecologistes que, davant la inacció de la resta, han de posar la qüestió ambiental com a bandera de la seva causa i raó de ser.
El problema és que, per més conscients i benintencionades que puguin ser les persones electes amb responsabilitat política, s’enfronten a un sistema que està dissenyat per tal que només aconsegueixin implementar petites accions estètiques o molt limitades, que no alterin l’ordre establert. Dos ingredients clau i interrelacionats apuntalen aquesta realitat. En primer lloc, hi ha la brevetat dels cicles electorals, que en condicions de normalitat només permeten dissenyar polítiques per als següents quatre o, a tot estirar, cinc anys, que no casen bé amb el llarg termini que requereix l’acció ambiental, que obliga a pensar en les generacions joves i futures. En segon lloc, la preeminència dels interessos econòmics, que fins i tot en societats tan immensament riques com la nostra (en comparació amb l’altre 90% de la població mundial), mantenen la gent en una situació d’incertesa i precarietat permanents. Aquest segon factor s’alia amb el primer per postergar, des de fa dècades, la cura del medi ambient a un futur que mai arriba: “Ja ens hi posarem quan ens ho puguem permetre, ara afrontem reptes més urgents”.
Per sort, hi ha indicis clars que aquest “torni vostè demà” podria estar arribant a la seva fi. Ho acabarem de desgranar a l’escrit d’EMPORION del mes vinent.
