El director de VilaWeb, Vicent Partal, analitzava recentment la situació actual de Catalunya d’acord amb el prisma de l’obra de Sheldon Sanford Wolin (1922-2015), un dels més grans politòlegs americans.
[bs-quote quote=”“S’errava, com sempre s’erren,
polítics de tot pèl i mena.”” style=”style-21″ align=”left” author_name=”Marta Pessarrodona” author_job=”(Terrassa, 1941)”][/bs-quote]
Durant cinquanta anys Wolin, un pensador original i compromès, va fer de politòleg, ensenyant en universitats dels Estats Units i del Regne Unit, sobretot a Princeton, i també a Berkeley, Oxford i Cornell.
Es va ocupar durant aquest temps de bastir una anàlisi sobre la realitat del sistema polític, econòmic i social dels Estats Units, i per extensió del món occidental. El seu estudi del 2001 sobre Alexis de Tocqueville, Tocqueville Between Two Worlds, ha estat considerat una obra mestra i un dels millors treballs d’estudi sobre la democràcia i les seves formes d’acció.
Wolin va interessar-se a comprendre la democràcia participativa i en va estudiar i criticar el formalisme de la democràcia oficial. Seguint aquesta perspectiva, es va relacionar amb una àmplia gamma de pensadors, entre els quals sobresurt Hannah Arendt (1906-1975).
El seu llibre The Presence of the Past va ser una crítica molt dura al reaganisme que li va valer l’enemistat de la dreta més conservadora, tot i que ell no era marxista.
[bs-quote quote=” “El que més em doldria és que algú, algun vegada, em digués que no vaig adonar-me prou del moment que m’ha tocat viure. Això ho mantinc i, si voleu, en faig una mena de lema.”” style=”style-21″ align=”left” author_name=”Marta Pessarrodona” author_job=”(Terrassa, 1941)”][/bs-quote]
El seu pensament polític es preocupa especialment del destí de la democràcia, si continua a les mans dels imperatius burocràtics i l’elitisme, i si es manté l’exaltació dels principis i les pràctiques de gestió, que aparten les motivacions ideològiques. En definitiva, Wolin representa una referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema capitalista.
Els sistemes polítics del món, incloent-hi les democràcies, són cada vegada més restrictius amb les llibertats i els drets dels ciutadans, tal com ho assenyala Jamila Raqib, directora executiva de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció no violenta.
I Wolin ho corrobora oposant-se a la regressió democràtica que va començar als Estats Units arran dels atemptats de l’11-S, en què es demanava si una nova forma de feixisme començava a substituir la democràcia a Amèrica.
A Wolin, fins i tot se’l pot considerar com un “filòsof polític”, creador de dos conceptes nous i trencadors: el “totalitarisme invertit” (inverted totalitarianism), concepte publicat el 2003, i la “democràcia fugissera” (fugitivy democracy), vàlids per interpretar la societat en què vivim.
Partal ens els recorda, tot precisant que ambdós conceptes van interconnectats. El totalitarisme clàssic -les dictadures dels anys trenta a setanta- consistia en la captura de l’estat per un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i social del país, ens diu. En contraposició, el “totalitarisme invertit” consisteix en la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.
És a dir, en el totalitarisme tradicional el carisma del dictador era la peça clau. En el “totalitarisme invertit”, en contrapartida, no hi ha cap dictador però tampoc no hi ha polítics, sinó productes a vendre en processos electorals. Se’ls inventen i els cremen. Partal ho exemplifica dient que Macron o Rivera són dues operacions claríssimes, de càsting. I Sánchez mateix. Per això, les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó un concurs de personalitats. En el totalitarisme tradicional la democràcia era expressament rebutjada. En el “totalitarisme invertit”, en canvi, es fa servir la democràcia per a legitimar-se, sempre que no es pugui fer servir en realitat.
Segons Wolin, el sistema en què vivim no és una democràcia sinó un “totalitarisme invertit”, que accepta la democràcia però només com un corcó que cal aguantar. Els rituals de la democràcia es mantenen per a legitimar l’invent, però la despolitització és encoratjada, molt particularment a partir dels mitjans de comunicació.
Partal assenyala que quan explica que l’Íbex 35 domina la vida pública espanyola mitjançant el duopoli televisiu i el control de la gran majoria de partits polítics, que cada volta són més productes de màrqueting que no esferes ideològiques, es constaten les teories de Wolin.
Wolin també descriu el concepte de “democràcia fugissera”. Segons el pensador, la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. Seguint Partal, la democràcia espanyola és una pseudodemocràcia, un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica “democràcia fugissera”. Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La “democràcia fugissera” és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el “totalitarisme invertit” no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia, apunta Partal.
Això va ser el Brexit. I això va ser, clarament, el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre, i Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que les elits de la “democràcia fugissera” també s’espanten, com va passar –remarca Partal- amb el govern del president Puigdemont.
Wolin apunta també que les “democràcies fugisseres” són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació. La diferència amb l’independentisme català és la seva capacitat enorme de resistència en el temps. Partal raona que el nostre moviment popular i democràtic també intenta dominar-lo l’elit del procés, sigui d’Esquerra o de Junts, però ara per ara no ho ha aconseguit, gràcies a l’extraordinària capacitat de sacrifici de la població, però també en part perquè Espanya i la seva dictadura monarquicojurídica s’afebleix a ella mateixa cometent l’error de pressionar i perseguir una part de l’elit independentista, amb la qual s’hauria pogut entendre, i forçant-la, per tant, a lluitar sense rendició ni treva.
I aquest colossal error espanyol, continua Partal, origina una de les dues condicions que Wolin presenta com a condició per a allargar i fer fructificar el fugisser esclat de la democràcia al carrer: que la disrupció del sistema sigui d’un abast tan gran que l’estat, per frenar-la, es trobi forçat a recuperar el totalitarisme clàssic amb mesures despòtiques i tiràniques, que acaben deslegitimant-lo i equiparant-lo cada dia més a una dictadura.
La segona condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc científics però profundament intuïtius i que Partal remarca especialment. Diu, simplement, que “els primers d’octubre”, per entendre’s, exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que “poden tornar a passar mentre hi hagi gent que els recordi”. Perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi, diu Partal,
Per això, fins i tot comptant que una part de l’elit independentista ho faci servir només com a símbol i sense voluntat real d’anar-hi, el retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la plasmació més evident, a escala mundial, del “totalitarisme invertit” de Wolin, segons Vicent Partal.
Referències bibliogràfiques
- “Redacció. Però qui era aquest Wolin?”, Vilaweb, 2019: https://www.vilaweb.cat/noticies/pero-qui-era-aquest-wolin/
- PARTAL, Vicent. “Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre”, Vilaweb, 2019: https://www.vilaweb.cat/noticies/wolin-democracia-primer-octubre-editorial-vicent-partal/
- WOLIN, Sheldon, Vikipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sheldon_Wolin
- RAQIB, Jamila. Pròleg Ho tornarem a fer. Jordi Cuixart. Ara Llibres, 2019, pàg. 13-22.
- PARTAL, Vicent. “Un dia més en la perversa pseudodemocràcia espanyola”, Vilaweb, 2019: https://www.vilaweb.cat/noticies/dia-mes-perversa-pseudodemocracia-espanyola-editorial-vicent-partal/
“We are living in a time of Inverted Totalitarianism, in which the tools used to maintain the status quo are much more subtle andt echnologically advanced … These include propaganda and major media outlets that hide the real news about conditions at home and our activities around the world behind distractions […] Another tool is to create insecurity in the population so that people are unwilling to speak out and take risks for fear of losing their jobs […] Changes in college education also silence dissent […] Adjunct professors […] are less willing to teach topics that are viewed as controversial. This, combined with massive student debt, are tools to silence the student population, once the center of transformative action”.
Sheldon Sanford Wolin (1922-2015)
“Vivim en una època de Totalitarisme Invertit, en la qual les eines utilitzades per mantenir l’statu quo són molt més subtils i tecnològicament avançades… Entre elles hi ha la propaganda i els grans mitjans de comunicació que, darrere de distraccions, ens amaguen les notícies reals sobre les nostres condicions i les nostres activitats al món […] Una altra eina consisteix a crear inseguretat en la població perquè la gent renunciï a parlar i a córrer riscos per por de perdre els seus llocs de treball […] Els canvis en l’educació universitària també silencien la dissidència […] Els professors associats estan menys disposats a ensenyar sobre temes considerats controvertits. Això, combinat al deute massiu dels estudiants, són eines per silenciar la població estudiantil, que una vegada va ser el centre de l’acció transformadora.”
Sheldon Sanford Wolin (1922-2015)
Agraïments: a Julio Álvarez per la revisió crítica efectuada.
