“La monja jove”, Mariana Escuder, Mercè Sala

 

Avui acabo la sèrie d’articles sobre el que sabia o he pogut saber de la vida i fets de dones que mereixerien ser recordades posant els seus noms a carrers o places de la vila, d’acord amb un esborrany de llista que ens va deixar l’estimat amic Joan Radressa. Fa uns anys, Núria Bosch, aleshores regidora de Cultura, em va dir que l’Ajuntament tenia intenció d’honorar d’aquesta forma els mèrits de dones de la vila, potser desconegudes, potser poc conegudes. No sé qui va fer el mateix encàrrec a Joan Radressa, més recentment. Ell, en deixar-me l’esborrany de llista, no m’ho va dir. Espero, tanmateix, que el treball realitzat ajudi a prendre les decisions pertinents.

“La monja jove”

Radressa va escriure a la seva llista: “La monja jove (sardana sobre fet real). V. Bou”. Per molt que he preguntat a diverses persones que m’ha semblat que me’n podrien dir alguna cosa, entre elles Eduard Font, que d’això en deu saber més que ningú, només he pogut confirmar que es tracta, efectivament, del títol d’una sardana de Vicenç Bou i que, amb molta probabilitat, la monja jove va ser una persona ben real, reclosa en algun convent de Torroella, de qui el mestre va admirar la bellesa, la simpatia, la dolçor, la jovenesa, i a qui va voler dedicar una de les seves composicions. L’expressió “fet real”, que escriu Radressa, fa pensar que hi va haver, a més, un motiu o esdeveniment concret que va inspirar el mestre, però desconeixem quin hauria pogut ser. La sardana La monja jove és de 1914, quan Bou tenia 29 anys i havia començat a imposar el seu estil inspiradíssim, abassegador, amb obres com El saltiró de la cardina de 1912, o L’anell de prometatge de 1913. Més endavant vindrien Angelina el 1920, Llevantina el 1922, Festamajonera el 1925, i tantes altres. Molts anys després, el 1952, ens regalaria Torroella Vila Vella.

Mariana Escuder

A l’esborrany de llista, al costat del nom de Mariana Escuder, Radressa hi va escriure aquesta indicació: “1700. Ll. F. M. 2003”. He cercat en aquest número del Llibre de la Festa Major i hi he trobat l’article “Torroella de Montgrí a principi del segle XVIII”, del mateix Joan Radressa, amb un paràgraf que comença recordant que en aquells temps era molt rar que les dones arribessin a tenir cap mena de notorietat i acaba citant el cas de Mariana Escuder:

“La posició social de la dona era secundària. Tenia cura de la llar i dels nombrosos fills que procreava, encara que en bona part morien aviat; gràcies a ella la demografia no minvava. Era totalment aliena a les decisions col·lectives; així, en les actes dels llibres de conclusions es parla de la ‘Universitat dels homes de la vila’. Entre la paperassa oficial només apareix de tant en tant alguna vídua a reclamar drets del seu marit mort. En els llibres de defuncions de la parròquia, les partides corresponents a dones no fan referència al seu ofici, llevat d’alguna minyona o majordona. Malgrat tot, entre el personal de la Universitat, figurava la Mariana Escuder a qui es retribuïa cada any per ‘manxar l’orgue i tocar l’oració’ o més gràficament ‘per manxar i tocar l’esquelleta de l’oració de les ànimes’”.

Mercè Sala i Galibern

Radressa va incloure a la llista Mercè Sala, segons em va dir, pels seus mereixements com a presidenta del Patronat de l’Hospital. He cregut que seria bo de transcriure el que es va fer constar a l’acord de l’Ajuntament en concedir-li la Medalla del Montgrí de 1995:

“Per la seva dedicació al Patronat de l’Hospital de pobres i malalts de Torroella de Montgrí durant més de trenta anys. Tasca moltes vegades desconeguda i discreta, però sempre beneficiosa per al benestar de les persones del municipi i també de fora, que han tingut la necessitat d’utilitzar els serveis d’aquesta institució, cada vegada més moderns i adaptats a les necessitats dels temps, cosa que ha convertit l’Hospital en una institució modèlica entre les de les nostres comarques”.