Horaci i les seves “Odes”

Acaba de sortir publicada una nova versió -a càrrec del professor de filologia llatina de la UB Jaume Juan Castelló (1980) i publicada per Adesiara-  d’una obra clàssica fonamental: les “Odes” d’Horaci (65aC-8aC). Es tracta d’una edició bilingüe que arriba més de quaranta anys després de la publicada l’any 1978 a la Fundació Bernat Metge traduïda pel filòleg i pedagog Josep Vergés (1903-1984).

Concediu a la dòcil joventut bons costums, oh déus,
i el repós merescut als ancians, oh déus,
i al llinatge de Ròmul riqueses, descendència
i tot motiu d’orgull possible

Horaci (65aC-8aC)

Diu David Castillo que Horaci, juntament amb Virgili i Ovidi, han influït de manera decisiva i profunda no només en la poesia, sinó també en la nostra manera d’entendre l’existència. Segons l’editor Jordi Raventós, Horaci va ser potser el poeta més complet de l’edat d’or de la literatura llatina. Va convertir-se en el gran poeta líric de Roma. I reflexiona que hi ha molt pocs llibres que hagin tingut una influència tan profunda al llarg de la història com les “Odes”, les quals han esdevingut un dels models indiscutibles de la poesia lírica de tots els temps.

El seu pare envià Horaci de jove primer a Roma i després a Atenes perquè pogués perfeccionar els seus estudis i conèixer a fons la filosofia i la literatura gregues. A Horaci li agradava especialment l’ensenyament del filòsof Epicur (342aC-270aC), que recomanava gaudir del plaer amb moderació, com ens recorda Maria Àngels Anglada. I estava d’acord amb la moral peripatètica del “terme mitjà”, situació en la qual, segons Aristòtil (385aC-323aC), es troba la virtut.

Quan s’estudiava més el llatí, tothom sabia dites horacianes, com ara carpe diem (aprofita l’instant que fuig), aurea mediocritas (el daurat terme mitjà) o beatus ille…(feliç aquell que s’allunya dels negocis)

Maria Àngels Anglada (1930-1999)

A Horaci li agradava l’amistat i la companyia dels home més savis de Roma i tenia una gran qualitat: era fidel als seus amics. Poeta contingut, sobri i amb un gust exquisit, va reivindicar la poesía lírica com a gènere literari. Molt influenciat pels poetes grecs arcaics i d’una manera molt especial, i per sobre de tots, per Píndar (517aC-437aC), va declarar-se incapaç d’imitar-lo, tant pel que fa a temes com pel que fa a ritmes i estil.

Italo Calvino (1923-1985) deia que els clàssics no eren aquells que es llegien sinó els que es rellegien. Dóna gust de rellegir Horaci, poeta que va tenir una gran influència sobre Miquel Costa i Llobera (1854-1922) i també sobre Vicent Andrés Estellés (1924-1993).

Un poema difícil de comprendre se’ns torna clar quan el sentim llegir
a algú que l’ha entès

T.S. Eliot (1888-1965)


Diu Anglada que Horaci era ric, no de terres sinó de sentiments  afectuosos i profunds, de saviesa, d’amistat i, sobretot, del do de les muses gregues: la poesia. Ell adaptà les més belles estrofes i els ritmes grecs a la llengua llatina; cantà l’amor, el pas del temps, l’amistat, la bellesa de les fonts, la grandesa de Roma, la senzilla vida de cada dia. Ell ens va fer reflexionar sobre les qüestions essencials que sempre han atret  la humanitat: l’ideal de saviesa, el gaudi i la brevetat de la vida, les conseqüències de l’amor en totes les seves variants, el sentit de l’amistat, la imminència de la mort o la futilitat de les riqueses.

La poesia ha estat sempre una arma carregada de futur

Jaume Juan Castelló (1980)


Diu Cortadellas que en les seves “
Odes” el poeta concentra l’essència de la saviesa epicúria que l’empeny a defensar la vida retirada i la moderació però també l’alegria de viure. Sense ambicions es viu molt millor, escriu el poeta.

Horaci és el líric romà amb més pes en la tradició poètica occidental

Xavier Cortadellas (1956)


Horaci, conscient de la fugacitat del temps i de la nostra fragilitat, pensava que la millor manera d’enfocar la vida –ens recorda Cortadellas- era fomentant un seguit de virtuts que evitin “caminar per sobre d’uns focs coberts de cendra enganyadora” com deia el poeta tràgic Asini Pol·lió (76aC-4dC), lloat per Virgili (70aC-19aC) i Horaci.

Agraeix allò que et dóna l’hora present i gaudeix-ne,
i deixa enrere les angúnies

Horaci (65 aC-8aC)


Aquestes virtuts que reclama són personals, però tenen també un valor cívic. Les anem trobant a moltes de les 103 odes que Horaci va agrupar en quatre llibres. Són, però, més evidents en les sis primeres del llibre III conegudes com les “
Odes romanes”, on el poeta vol inculcar-les amb intenció moralitzadora i com a principis ètics a tots els ciutadans, principalment a la joventut. Hi destaquen: portar una vida austera, tenir un valor militar (“que aprengui a suportar de bon grat els rigors de l’estretor el jove endurit per l’austera milícia”), una fermesa i una vàlua personal innegables i no deixar mai de banda la pietat, la concòrdia, la moderació i la clemència. 

Les Odes foren publicades l’any 23 i no van tenir inicialment l’èxit que el poeta i els seus amics esperaven, ens recorda Josep Vergés.

La modernitat d’Horaci, aquest poeta del seny i de la vida agradable, segons  Anglada, és que deixa de banda els déus i se centra a parlar -a vegades amb un discret to d’humor i amb una gran elegància-, de les virtuts, els defectes i les il·lusions dels homes, molt especialment de l’amor. El desig d’ésser irònic més que no pas sarcàstic, d’advertir més que no pas de fuetejar, segons Vergés, són característiques seves.  

Jaume Juan Castelló remarca que Horaci confiava fermament que l’ús rigorós de la raó era la resposta a molts neguits humans, sobretot a l’hora de fer front als estralls produïts per la intransigència de la religió. Horaci és un geni vitalista, segons Castillo, que avui  dia i més de dos mil·lennis després, és més modern i actual que molts dels aclamats poetes contemporanis.

Hem d’extirpar les arrels de la depravació i la cobdícia, i modelar el nostre caràcter massa voluptuós amb una disciplina més severa

Horaci (65aC-8aC)

Referències bibliogràfiques

  1. HORACI. Odes. Traducció de Jaume Juan Castelló. Adesiara, Barcelona, 2020. 
  2. HORACI. Odes i epodes. Volum I. Traducció de Josep Vergés. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1978.
  3. HORACI. Odes i epodes. Volum II. Traducció de Josep Vergés. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1978
  4. ANGLADA, Maria Àngels. Retalls de la vida a Grècia i a Roma. Empúries, Barcelona, 1997.
  5. CORTADELLAS. Xavier. “La llana tenyida de porpra”. El Temps, 2011 (del 9 al 15 de setembre), pàg. 44-45.
  6. CASTILLO, David. “Horaci per sempre”. El Punt Avui, Dimecres 3 de juny del 2020. pàg. 26-27. 
  7. RAVENTÓS. Jordi. “Les Odes d’Horaci tornen a brillar en català”. VilaWeb 23-05-2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-les-odes-dhoraci-tornen-a-brillar-en-catala/

 

Oda 3. Llibre  segon18

Recorda’t de conservar l’ànim serè en els moments
difícils, i no deixis tampoc en els feliços
de mantenir-lo assossegat I lluny de la insolent
exaltació, Del·li, perquè hauràs de morir

tant si has viscut afligit tothora
com si, reclinat en una recòndita prada, de gresca
dia rere dia, t’haguessis regalat amb un falern
de marca reservada.

¿Com és que al mateix lloc on a un pi immens
i a un argentat pollancre els complau enllaçar les branques
en una ombra hospitalària també s’hi uneix el remoreig
de l’aigua fugissera que forma una tortuosa deu?

Ordena que portin a aquest lloc vins I perfums,
i les flors de l’amè roser, tan efímeres,
mentre la teva posició i l’edat i els fils
macabres de les tres germanes ho consenten.

Caldrà un dia deixar les terres que havies acumulat,
i el domicili familiar, i la vil·la que el daurat Tíber banya;
caldrà deixar-ho, tot això, en gaudirà l’hereu.

Tant és que tu, que ara vius sota aquest cel, 
siguis algú opulent de l’antic llinatge d’Ínac
o un pobre de la més baixa casta,
perquè seràs víctima de l’Orc, que no té compassió de res.

Tots som menats al mateix lloc: en una urna
van capgirant la sort de tots plegats, que tard o d’hora
s’haurà d’extreure a fi d’introduir-nos en la barca
cap a l’etern exili.

Horaci   (65aC-8aC)
Traducció de Jaume Juan Castelló

 

Oda 10. Llibre  segon

Viuràs amb menys sotracs, Licini, si no sempre
fas proa a mar obert, però també si no t’acostes
en excés a la riba traïdora per l’horror que et provoca
la tempesta que tems.

Aquell que es complau en l’àuria equidistància
viu protegit de la vergonya que causa
un sostre en ruïnes, allunyat també de l’enveja
que suscita un palau.

Més sovint passa que els vents sacsegen els pins
més alts, amb més soroll s’ensorren
les torres més esveltes, i és als cims de les muntanyes
on solen caure els llamps.

Un esperit ben preparat espera un canvi
de sort en els moments adversos, i el tem
en els propicis. Si és Júpiter qui ens porta novament
els odiats hiverns, és ell mateix

qui fa que s’esvaeixin. No perquè vagi malament avui,
en el futur ha de ser així: de tant en tant desperta
amb la cítara la musa silenciosa, que no només
sap tesar l’arc Apol·lo.

Mostra’t en les dificultats enèrgic
i decidit, i al mateix temps tingues prou seny
per plegar veles quan vegis que les infla
una aura massa favorable.

Horaci   (65aC-8aC)
Traducció de Jaume Juan Castelló