No sóc lingüista ni persona que tingui una bona preparació per opinar sobre aquesta o qualsevol llengua. Estimo el català perquè vaig néixer a Catalunya, com els meus avis, pares, fills, amics…, i perquè és la llengua de tots els catalans i dels que se l’han volgut fer seva. Evidentment, també n’estimo d’altres, sobretot el castellà, que és la nostra segona llengua, i molt bonica, per cert. Però en aquest article vull donar un cop d’alerta sobre el nostre català.
Sé que en tota llengua viva s’hi produeixen canvis lèxics que garanteixen la seva continuïtat dins uns societat canviant. Està bé tot el que signifiqui enriquir una llengua, però què està passant amb la nostra? En alguns canvis que jo he notat, que m’han quedat a la memòria i que a la vegada m’entristeixen, aquest no és precisament l’objectiu, ans al contrari, ja que l’empobriment hi és manifest. Tanta polèmica en la defensa del català, tant voler pel·lícules, serials, col·loquis, escrits i parlaments en català, i en canvi tan poca cura a ser fidel i a respectar aquesta bonica i estimada llengua en el nostre dia a dia.
Vaig assistir a les classes gratuïtes de català que l’Ajuntament de Torroella va organitzar ja fa una colla d’anys. Vàrem tenir excel·lents professors, i fou un privilegi aprendre amb Albert Bou, Roser Benet, Miquel Bofill, M. Rosa Llos, tots amb una paciència admirable. Amb aquells cursos vaig saber una mica de català, però sobretot em vaig endinsar en un món literari fins aleshores força desconegut. Em va costar! Per a les persones de la meva edat, i pel que vaig veure també per a la gent més jove que assistia a aquestes classes i que tampoc no havia tingut ocasió de aprendre’n a l’escola, on només s’impartia el castellà, l’única llengua oficial a tot Espanya, la gramàtica catalana és difícil. Quan la vaig conèixer, però, em va entusiasmar, i vaig lamentar no haver-la pogut aprendre abans. Per això ara m’entristeix sentir parlar aquest català tan barroer a gent que ha tingut la sort de poder fer el seu aprenentatge a l’escola i no s’ha d’avergonyir quan l’ha d’escriure. A nosaltres, que no ens el van poder ensenyar, ens sap greu que el facin malbé d’aquesta manera!
No sento gaires queixes de com es parla ara el català. Tantes protestes i lamentacions per altres banalitats! Sovint sentim en pel·lícules, serials, converses, dibuixos animats… un diàleg brut, groller, ordinari, que s’enganxa fàcilment. Diuen que és per donar més autenticitat a l’obra que s’està representant, per situar-nos millor a l’ambient on es desenvolupa aquella escena i a la cultura del personatge que s’interpreta. Són arguments que no accepto. Es tracta de programes vistos per molta gent, i precisament per això deixem passar l’oportunitat d’aprofitar els importants mitjans de comunicació de què disposem per acostar el català d’ara i de sempre a totes les llars de casa nostra. Tan bé que sona la lectura d’un bonic fragment llegit per un bon narrador, o d’una de les meravelloses poesies d’algun excel·lent poeta català!
La majoria de les persones del meu entorn, del meu món –que parteix d’una cultura molt popular– han viscut tota la vida, com jo mateixa, en un ambient rural, senzill, i mai m’he hagut de tapar les orelles en qualsevol de les converses que hi he mantingut. També tinc bona amistat i he fet llargues xerrades amb persones més cultes, universitàries o no, algunes de les quals parlen un català pulcre, acurat. Per què, doncs, la cosa ha de canviar quan escoltant la ràdio o mirant la televisió els periodistes, en teoria professionals preparats per comunicar evidentment en català, trepitgen la bonica melodia de l’idioma? Ells no tenen excusa per no parlar-lo correctament, sobretot tenint en compte la influència que poden exercir en l’usuari.
De poc servirà que ens manifestem, ni que proclamem que tots els catalans hem de saber escriure, llegir i parlar bé el català, ni que fem classes gratuïtes i exigim el nivell C a qui vulgui tenir accés a un lloc de treball si no aprofitem els molts i excel·lents mitjans de comunicació que tenim, i si tolerem l’empobriment que dia a dia es menja una llengua per a la qual tanta gent ha treballat i ha contribuït a enriquir. Si continuem així, quina mena de català parlaran els nostres fills o néts d’aquí a pocs anys? Al costat de les paraulotes que s’han posat de moda, ells creixen amb la innovació i les noves tecnologies, entre les quals destaca el gran “internet”, que ha creat una nova forma podríem dir-ne telegràfica de comunicació. Xatejar o enviar e-mails ja formen part del nostre vocabulari, perquè és obvi que les llengües de les societats desenvolupades s’han d’adaptar a les noves necessitats. Però jo em pregunto, la modernitat mal entesa afectarà la nostra llengua?
