La mala salut del català (I)

Quan sentim que alguns partits polítics criden que el castellà està en perill a Catalunya, els que hi vivim sabem que és completament fals i que només volen posar llenya al foc per atiar l’odi cap a tot allò que és català, i la llengua és el que més nosa els fa, perquè la llengua conforma la cultura i defineix la idiosincràsia dels seus parlants.

A partir del 2018, quan es va fer l’enquesta d’usos lingüístics i es va veure la reculada que havia fet la llengua, han anat sortint veus que clamen la urgència de fer alguna cosa per salvar el català. Carme Junyent, una de les lingüistes més autoritzades en aquest sentit, fundadora del GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades) diu que el català és una més del 95% de les llengües del món que estan amenaçades.

Davant d’aquestes i altres dades tan descoratjadores, com les que es poden trobar a l’article d’Adrià Arboix del 2 de març de 2021 sobre el llibre de Carme Junyent, El futur del català depèn de tu, ens solem preguntar si som prou conscients de la mala salut del català, què hi podem fer nosaltres i què s’hi està fent des de l’administració. 

Vaig tenir la sort de treballar en una de les escoles públiques de Barcelona d’un barri on la majoria de gent era immigrada i castellanoparlant. A principis dels 80 va començar el projecte sobre la immersió lingüística, i puc dir que es va fer de manera molt acurada, amb molt de respecte i també amb exigència. Teníem unes assessores lingüístiques del SEDEC (Servei d’Ensenyament del Català, creat el 1978 per la Generalitat) que ens guiaven en la nostra feina de com ensenyar la llengua catalana (amb el màxim de respecte per la llengua materna de l’alumnat) i com fer-la viva, útil i necessària. La feina, però, es va quedar a mig fer. Per una banda perquè la inversió de recursos no va ser proporcional al creixement de les necessitats.  Per altra banda perquè la immersió es va quedar a primària i quan els alumnes arribaven a secundària es podien trobar, i encara es troben, que a molts centres el català no és la llengua vehicular, i que la llengua d’impartir les diverses assignatures la decideix cada professor.

Per això quan des del Govern se’ns diu que la immersió va ser un èxit, no hi estic del tot d’acord i ho podem comprovar diàriament, només si parem l’orella quan anem pel carrer. Es va començar molt bé, però calia i cal  que s’hi inverteixin més recursos, no només directament en els centres educatius sinó en els estudis superiors (sobretot en la formació de mestres i professors), en el món empresarial, comercial, cultural, serveis… Cal que s’inverteixin recursos per tal que el català no sigui només una llengua acadèmica sinó una llengua viva, una llengua d’ús. 

Per posar algun exemple, segons denuncia l’ONG del català Plataforma per la llengua, malgrat que ja fa 10 anys  que es va aprovar “la llei del codi de consum”, el Govern català continua sense aplicar ni fer complir les normes aprovades pel Parlament. Així doncs, totes les empreses haurien d’etiquetar els seus productes en català i en castellà. A la pràctica la majoria d’empreses no s’han adaptat a la llei catalana. 

Un altre exemple que també denuncia Plataforma per la Llengua és sobre l’aplicació de la Llei del cinema. Quantes pel·lícules podem veure en català, no només a les sales de cinema sinó en altres canals: televisions, plataformes digitals, DVD…? Quantes sèries en català es troben a Netflix? Segons els Consell de l’Audiovisual, no superen el 0,5%. I a la televisió, quin contingut hi ha en català per a joves i adolescents? El club Súper 3 cobreix només la franja infantil. Hi havia hagut el 3XL que feia sèries per adolescents, però el Govern el va tancar el 2012 per reduir costos.  

En aquests últims anys hi ha un factor que agreuja la situació del català i és el gran èxit de les xarxes socials, on el català és marginal. Quins referents tenen els nostres adolescents que estudien en català si quan es connecten a les xarxes s’ho troben tot en castellà o en anglès? Quants “influencers” o quants “youtubers” parlen en català a les xarxes? Si són catalans, per què no ho proven? Els fa por tenir pocs seguidors? 

Per què el Govern no s’hi posa amb més força a fer complir la llei? Per por de perdre votants? Per què amb tants anys de repressió hem assumit que som els subordinats, i exercim constantment aquest rol? Preguntes semblants ens les podríem fer cadascú individualment: per què canviem tan de pressa de llengua? Per què a una persona estrangera ens hi dirigim directament en castellà? Per què a una persona castellanoparlant, encara que sapiguem que ens entén, li parlem en castellà? Però això ja ho tractaré en un segon article.