En la mort d’un poeta

El 23 de setembre del 2020, Adrià Arboix, col·laborador habitual d’Emporion, dedicà un dels seus interessants articles sobre obres literàries i autors a Joan Margarit, probablement el millor poeta català dels últims anys. El passat 16 de febrer, Joan Margarit morí a Barcelona a l’edat de 82 anys. Havia rebut uns quants i significants guardons literaris, però no el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que segons molts es mereixia. Arquitecte de professió, Margarit era poeta de vocació. El seu primer poemari, escrit en castellà, aparegué el 1963. Més endavant escriuria en català perquè, com digué una vegada,  la poesia només es pot escriure en la llengua materna.

La mort de Joan Margarit, tot i que difosa per tots els mitjans d’informació, colpí molta gent, però probablement  no tanta com seria de desitjar atesa l’alçada de  l’obra poètica del finat. Què representa  un poeta en la societat actual, tan materialista i consumista, tan abocada a les coses pràctiques, útils? No gran cosa, certament. A dir veritat, molt probablement és més sentida la mort d’un esportista o d’algun famós del món de l’espectacle. O potser fins i tot la d’un polític, sobretot si ets afí a les seves idees.

Dels poetes, se n’han dit moltes coses, i no totes afalagadores. Que són éssers solitaris, melancòlics, excèntrics, insatisfets, narcisistes, somiatruites, llunàtics i fins i tot una mica tocats de l’ala. Paul Verlaine encunyà l’expressió poetes maudits per referir-se a aquells que van fer un camí d’espines, i sabia de què parlava. Cal haver patit molt per arribar a ser poeta? Sovint sembla que sí, i el cas de Joan Margarit no és cap excepció,  repasseu la seva biografia. “La locura, cierta locura, anda muchas veces del brazo con la poesía”, escriví Pablo Neruda. Un altre poeta de renom, el portugués Fernao Pessoa, anotà: “hom escriu versos, hom passa per boig i després, si s’esdevé, per geni”. Pessoa finalment fou considerat un geni, però molts altres poetes han passat avall i prou. Només els recorden i llegeixen uns quants.

Els poetes sempre han estat mirats de cua d’ull per la societat.  Per a molta gent, el poeta és un ser estrany, un individu que viu al marge de la societat, en un altre món. Naturalment, la mena de vida que han dut alguns, o la seva tràgica fi, ha ajudat a tenir-ne aquest concepte. No és cap secret que molts poetes han patit desequilibris mentals, han viscut amors turbulents, han abusat de l’alcohol i de les drogues… Tampoc que un alt percentatge posà fi a les seves vides, i no sols a l’època del Romanticisme. Tants, que s’han arribat a publicar antologies de poetes suïcides.

Quan fèiem el batxillerat, les persones de la meva generació haguérem de llegir les Rimes de Gustavo Adolfo Bécquer, els Campos de Castilla d’Antonio Machado, el Romancero gitano de Federico García Lorca, alguns poemes de Miguel Hernández amb una mica de sort. Recordo que vaig ser un dels afortunats: la Elegía a Ramón Sijé em va commoure. Però després, qui ha llegit poesia? Ben pocs, segurament. El gènere literari més antic és, d’un temps ençà, el més arraconat. Un mediocre autor de novel·les policíaques o històriques és més conegut que un eximi poeta. A l’època del consumisme més desenfrenat una de les coses que menys es consumeix és poesia.

La poesia va néixer per a ser escoltada, no per a ser llegida. Qui sabia llegir a l’època d’Homer? I durant l’Edat Mitjana? Però els dies dels joglars i dels goliards fa segles que han passat. Des de fa temps, quan parlem d’un poeta parlem d’una persona que escriu poesia, 8que fa rodolins, deien abans els que tenien  la intenció de ridiculitzar els poetes. Però la poesia no sols es manifesta a través de la paraula. També pot expressar-se mitjançant imatges, sons, formes… Un pintor, un músic o un director de cinema també poden ser poetes. Una simfonia, un quadre, una pel·lícula poden contenir tanta o més poesia que un sonet o  un vers lliure. Que no hi ha poesia en un quadre de Vermeer de Delft? Paul Éluard va dir que totes les persones són o poden ser poetes, i potser tenia raó. Però sempre és ella, la poesia, qui et truca a la porta.

El pensador alemany Theodor Adorno afirmà que després d’Auschiwtz escriure poesia era un despropòsit. Però mig segle després encara hi ha poetes. I n’hi continuarà havent. Al cap i a la fi, els poetes, com digué el poeta britànic W.H. Auden, adoren les ruïnes. Les ruïnes són a les civilitzacions el que la mort és a l’home. La mort és un tema molt cultivat pels poetes; alguns -Espriu, posem per cas- n’han fet un tema recurrent. I pel que fa a ruïnes, malauradament no hem de preocupar-nos. N’estem ben servits. Fins i tot en un món destruït per un cataclisme atòmic o de la mena que fos sorgirien poetes de sota les pedres.

Al capdavall, per a algunes persones la poesia és quelcom tan necessari com l’aire que respiren. Joan Margarit era un gran poeta i una gran persona. Necessitem més poetes com ell. A propòsit dels poetes, Karl Markus Gauss, un bon coneixedor de les cultures minoritàries europees, escriví: “A cap lloc del món gaudeixen de tant reconeixement com a les nacions petites, l’existència de les quals depèn en gran mesura de la supervivència de la seva llengua”. Nosaltres som una petita nació. Cal que llegim i escoltem els nostres poetes, que apreciem la seva tasca. Ara toca llegir, o rellegir, Joan Margarit. És el millor homenatge que li podem fer.