La pàtria

Hom diu que els ciutadans dels Estats Units són els més patriotes del món. Si el grau de patriotisme dels ciutadans d’un país s’ha de mesurar per la quantitat de banderes que exhibeixen als seus jardins, a  les portes i finestres de les seves llars, a les gorres, samarretes, bosses, calçat i altres complements del vestit, deu ser veritat. Però el patriotisme no es manifesta només a través de l’exhibició de símbols. També es manifesta amb paraules. A Espanya, el patriota -o, millor dit, el patrioter-  diu coses com ara España es el mejor país del mundo, España es muy grande, No hay nada como España, En ningún país se vive tan bien como aquí…  En plena postguerra, quan Juan Goytisolo viatjà per Almeria -terra d’espart, mocs i lleganyes, segons deien llavors irònicament els habitants de les províncies veïnes- va sentir coses com aquestes més d’una vegada, i així ho fa constar a Campos de Níjar. No deixa de ser curiós que els més pobres i amb poques lletres generalment siguin els més patriotes. 

Estimar el país on es viu és la cosa més normal del món, tant si el país és una potència mundial com si ocupa les últimes posicions en tots els camps del desenvolupament social i econòmic. Tan orgullós del seu país està un estatunidenc com un haitià, un alemany com un albanès, un japonès com un pakistanès. Parleu, si no, amb els emigrants instal·lats a la nostra vila. N’hi ha de més de cent nacionalitats i encara no n’he sentit mai cap que parli malament del seu país – en tot cas, dels seus governants.  I que no us passi pel cap de criticar la terra on va néixer; en podeu sortir escaldats. La pàtria –un territori, una història col·lectiva, un poble, una llengua– és sagrada, és com una segona mare i com a tal s’ha de tractar. Alguns països del món -la majoria dels que hi ha entre Rio Grande i la Terra del Foc- tenen fins i tot una “madre patria”, aquella que un dia llunyà destruí les seves cultures. 

Darrerament,  l’amor desmesurat a la pàtria ha dut alguns governs a exhibir banderes de grans dimensions, a vegades penjades dalt d’astes que sobrepassen els cent metres d’altura. Tots hem vist alguna vegada, encara que només sigui a la petita pantalla, la bandera de gairebé 300 metres quadrats que oneja a la Plaza Colón de Madrid. Però lluny de la Villa y Corte hi ha banderes no tan grans però penjades a una altura que fa feredat. A Asjabat, la capital de Turkmenistan, n’hi ha una que oneja dalt d’una asta de 133 metres des del 2008. Dos anys més tard, a Bakú, Azerbaijan, alçaren un pal de bandera de 162 metres. L’alegria pel rècord durà molt poc, perquè a Dusambé, al Tayikistan,  per no ser menys la bandera s’exhibeix damunt d’un pal de 165 metres. Fou l’asta més alta del món fins que a Jida, Aràbia Saudita,  penjaren una bandera dalt d’un pal  de 170 metres. Vinga, a veure qui  té la bandera més grossa, qui  la penja més enlaire. Que els països productors de petroli alcin banderes a altures de vertigen no és d’estranyar. Però Tayikistan és un dels països més pobres del món. Amb el que costà instal·lar l’altíssim pal de bandera que s’exhibeix a la capital del país, segurament es podria construir més d’un hospital o d’una escola.

Governs a part, pel que fa a la ciutadania, arreu del món hi ha moltes persones que ni tan sols es consideren patriotes. Es tracta generalment de gent culta i n’hi ha hagut a totes les èpoques. Un adagi llatí deia “Ubi bene, ibi patria”, que significa on estic bé hi ha la meva pàtria. William Hamilton,  ambaixador britànic al Regne de Nàpols que va dir “la mia patria è dove mi trobo bene” devia conèixer aquest vell adagi. En temps més recents, altres personatges no s’han mostrat gaire entusiastes a l’hora d’explicar què és la seva pàtria. Alguns han dit que la seva pàtria és la seva família, els seus amics i les seves conviccions, o bé l’espai que poden abraçar amb la mirada. Altres, els llibres. L’humorista Miguel Gila, que visqué molts anys exiliat després d’haver lluitat amb les tropes republicanes i sobreviscut a un afusellament, deia que la pàtria és un invent dels poderosos per tal que els pobres donin la vida pels seus interessos,  i al meu parer no anava gens desencaminat. Més recentment, l’any 2015, el director de cine Fernando Trueba, en recollir l’Espiga de Honor de la Semana Internacional de Valladolid, digué “en realidad, mi patria son el cine y los amigos”, cosa que naturalment no agradà a molts espanyols.  Rebé dures crítiques per part d’alguns mitjans d’informació de Madrid, ja us podeu imaginar quins. 

Temps enrere, s’escrivien odes a la pàtria. Composicions per mostrar l’amor a la terra, l’enyor d’èpoques passades considerades millors que la present, l’orgull de pertànyer a un país… Com és ben sabut, Bonaventura Carles Aribau n’escriví una en plena Renaixença. Altres poetes catalans  -Brossa, Espriu, Verdaguer… – també han escrit poemes on enalteixen la pàtria. Com que corren mals temps per a la poesia, ara ningú gosaria escriure un poema patriòtic. D’altra banda, es pot ser un perfecte ciutadà de qualsevol país sense que et caigui la bava quan sents  el seu himne, veus la seva bandera o sents parlar de les seves excel·lències reals o imaginàries.