El passat mes de juny, com ja comença a ser costum, els camions abocaven tones de sorra davant l’escullera que separa el mar de la urbanització Els Griells, a l’Estartit. Poques hores després, però, l’onatge ja havia arrossegat el material i havia fet desaparèixer l’efímera platja, amenaçant l’estabilitat del passeig marítim, sobretot en l’arribada del proper temporal de mar.
La solució que s’ha estat implantant en els darrers anys, extreure sorra del mar i abocar-la a la platja, és segurament la més simple i instintiva possible, però desgraciadament no tan sols és cara i ineficaç, sinó que afegeix impactes ambientals al que ja de per si mateix és un gran impacte ambiental.
La dinàmica natural d’una platja ha de ser entesa més enllà de la franja de sorra que es disposa paral·lelament al mar i on estenem la tovallola. Una platja sana està formada, pel costat més interior, per un cordó de dunes que actua com a dipòsit de sorra i mur de contenció de l’aigua davant els temporals. Seguidament, en direcció a l’aigua, hi ha una superfície de sorra d’extensió variable al llarg dels anys i de les estacions, amb escàs pendent, que arriba fins al trencall de les onades. En condicions naturals, la sorra d’aquesta franja està protegida de l’erosió del vent i de l’aigua per una capa natural de partícules amb una granulometria més grollera que la sorra i, en molts casos, per les restes vegetals que el mar ha abocat sobre la platja. Aquestes cobertes impedeixen que la tramuntana s’endugui la sorra i dificulten l’erosió marina. Finalment, ocults sota la làmina d’aigua marina, hi ha dipòsits de sorra que s’omplen i es buiden en funció de l’estat de la mar i dels corrents, intercanviant sorra amb la franja de platja emergida en un procés d’erosió i regeneració natural que ocorre de manera contínua, amb alts i baixos. En conjunt, la platja és com un organisme viu, que necessita els seus òrgans per funcionar, i que es mou, s’engreixa i s’aprima de manera natural en funció de les condicions de cada moment.
Aquesta concepció més integral del sistema “platja”, amb els seus tres elements bàsics íntimament interconnectats, ajuda a comprendre per què on hi havia platja en el passat ara no n’hi ha. Hem convertit els cordons de dunes naturals en les plataformes ideals sobre les quals construir passeigs marítims i altres estructures, amputant les seves funcions naturals d’absorció de l’energia de les onades i de “banc de sorra” per a la platja. No és casual que al litoral de Pals, on les dunes van ser respectades, els problemes siguin molt menors. D’altra banda, la sorra no es gestiona com un espai natural, sinó com un recurs turístic que ha de satisfer els visitants. Això implica la utilització de maquinària cada vegada més pesant per “netejar” la sorra, remoure-la i, d’aquesta manera, eliminar les capes de protecció natural formades per grava, branques, troncs, algues i fulles de posidònia dipositades a la superfície. Amb aquesta acció facilitem que la tramuntana s’endugui fàcilment la sorra i que l’aigua vagi causant erosió. L’extracció de sorra dels dipòsits submarins per abocar-la novament a la platja en crea dèficits a la part subaquàtica del sistema i, de manera natural, la sorra de la platja i la transportada pels corrents marins tendiran a reomplir aquests forats abans d’aportar nova sorra a la superfície emergida. Dit d’altra manera, la mateixa acció d’abocar sorra a la platja crea les condicions ideals perquè el mar se l’endugui. En el cas dels Griells, a més, una imatge aèria demostra inequívocament com els blocs d’apartaments ocupen físicament l’espai on hauria d’haver-hi la platja, amb l’augment de l’exposició al mar que ocasiona una situació d’autèntic perill per a les persones i les propietats.
A una escala més general hi ha almenys tres factors més que expliquen el problema dels Griells i altres platges. En primer lloc, des de mitjan segle XX, la construcció d’embassaments ha permès regular les avingudes dels rius, cosa que ha tallat l’aportació dels sediments que arrossegaven i que, en molts casos, arribaven al mar en forma de sorra. En segon lloc, s’han construït i ampliat multitud de ports, sobretot esportius, que se sap que han alterat la dinàmica natural dels corrents marins, segrestant excessos de sorra, per exemple a la platja Gran de l’Estartit, i privant la seva arribada a altres punts del litoral. Finalment, cal tenir present que un dels efectes més evidents de l’escalfament global és l’increment del nivell del mar, a causa de l’expansió tèrmica de l’aigua. Tot i que els més de 3 centímetres d’augment per dècada que Josep Pascual registra a l’Estartit poden semblar poca cosa, l’enorme volum addicional d’aigua que ara projecta la seva energia sobre la costa pot explicar, ja per si sol, el retrocés de platges en diversos metres i la destrucció de les infraestructures que hi hem construït.
Trobar solucions a problemes tan complexos com aquest no és gens fàcil. Resulta evident que les solucions a curt termini no són tals, sinó que es tracta simplement de pedaços que poden ajudar a passar una temporada turística o dues, però que no es poden sostenir ni econòmicament ni ambientalment. Solucions tècniques, d’enginyeria radical com ara espigons, podrien funcionar a mitjà termini, i en tot cas suposen inversions molt més abundoses que les actuacions puntuals i potser el seu cost superaria el benefici que aportarien. Poden comprar temps, potser fins i tot unes dècades, però no poden salvar la platja. Potser seria més eficient, encara a mitjà termini, pensar en mesures que no alterin tant l’estabilitat natural de la sorra de les platges, això és fent servir tècniques de condicionament menys agressives que la maquinària pesant, i començant a conscienciar-nos que, com a sistema natural que és, és natural que a la platja hi hagi natura (grava, troncs, algues, etc.). A llarg termini, una autèntica solució només podria passar per arreglar els molts problemes subjacents que expliquen les alteracions del litoral, no només adreçar els símptomes. Com que això difícilment passarà, l’adaptació a les noves condicions creades implicarà, vulguem o no, reordenar els fronts marítims, passeigs, càmpings, urbanitzacions i aparcaments per deixar lloc i restaurar els sistemes dunars, que fan el mateix que l’enginyeria, però de manera gratuïta. Pensar a llarg termini no vol dir deixar-ho per demà ni deixar-ho per als governs posteriors, que se succeeixen cada quatre anys. Fa falta molt valor i hi ha molts interessos, però per evitar mals majors cal que veïns, banyistes i responsables polítics de tots els àmbits comencin a afrontar el fet que el problema de la platja de la urbanització Els Griells és, en realitat, un problema molt més extens i que, a llarg termini, per fer les paus amb el mar, només hi ha una solució definitiva possible.
