És la política d’aquells que còmodament instal·lats en la societat del benestar es desinteressen dels afers col·lectius; són les víctimes de la societat de consum; són, en síntesi, els que més bé conjuguen els verbs tenir i consumir. Si dediquen algun temps a la política, són els pocs minuts que els porta anar a votar cada quatre anys.
VISCA LA POLÍTICA
És la política “PARTICIPATIVA”. La d’aquells que creuen que hi ha moltes coses a fer en el món polític i social i que es comprometen en la lluita per fer-ho realitat, la d’aquells que s’organitzen amb altres perquè saben que només col·lectivament es pot fer front als problemes i necessitats de la societat, la d’aquells que busquen camins i mitjans per reclamar i exigir canvis i millores (assemblees, consultes, referèndums, etc.).
Josep M. Terricabres, en la presentació de l’Agenda a Girona, el 25 d’octubre, deia que hem de triar entre ser súbdits o ciutadans. Deia que avui el súbdit no és un pobre, un marginat, com abans, i que maldava per deixar de ser-ho i esdevenir ciutadà, sinó que els súbdits d’avui poden ser persones molt benestants i riques, però que són uns resignats. I remarca Terricabres que el que ens fa ciutadans és “la nostra capacitat de compromís social i polític”.
Deixeu-me acabar amb una cita del mateix Terricabres: “És la revolució que tenim l’obligació de forçar, perquè la nostra vida ha de ser una vida política, una vida de participació pública, una vida de compromís ciutadà. Són moltes les accions que es poden fer en aquesta direcció, des de les famílies, les escoles, les empreses, els grups de joves i de grans, des dels mitjans de comunicació, des del carrer, des de les esglésies i els partits polítics. Tots ens hem de renovar, i només ho aconseguirem si fem l’experiència d’una nova implicacó en la vida col·lectiva. Perquè no hi hagi súbdits. Tant si vivim al camp com a la ciutat, la vida democràtica viva i renovada depèn de tots nosaltres, depèn que tots tinguem el coratge de voler ser ciutadans, i que finalmenmt en siguem.”
