El mes de juliol passat, quan escrivia l’article que es va publicar al número d’Emporion del mes d’agost, la calor es feia sentir arreu. Bé, arreu de l’hemisferi nord, on ara és estiu. Ja en aquelles dates l’estiu s’estava revelant com un dels més càlids i anòmals des que hi ha registres. L’onada de calor estava batent rècords de temperatura a pràcticament tot l’hemisferi. Al nord d’Àfrica s’hi va mesurar la temperatura diürna més alta mai registrada de forma fiable al continent, amb 51,3 graus. A la costa d’Oman, a la península aràbiga, el registre rècord va ser el de la temperatura nocturna, que a mitjans de juliol no va baixar de 42 graus, la més alta mai observada en una nit al món. Al Regne Unit, a més de batre rècords, la temperatura va anar acompanyada d’una llarga sequera, en un país poc acostumat a haver de regar gespes i que fins i tot es va veure abocat a aplicar restriccions al consum d’aigua. Al Quebec (Canadà) van morir-hi una norantena de persones a causa de la calor, a Califòrnia la temperatura de l’aigua del mar i de l’atmosfera va superar les màximes registrades en més d’un segle. Al Japó, en canvi, unes pluges quatre vegades més abundants del que és habitual van inundar grans zones del sud de l’illa principal. Encara al juliol, grans incendis van cremar al nord d’Escandinàvia, ja dins el cercle polar àrtic, amb temperatures superiors als 30 graus. Una mica més al nord, durant els primers mesos de 2018 s’hi va registrar el dèficit més anòmal de gel a l’àrtic des que hi ha registres. A l’Empordà es van assolir màximes de 38 i 39, que no fa tants anys eren extremadament inusuals.
L’agost, quan escric aquestes línies, ha començat si fa no fa. Si bé a l’Empordà finalment hem tingut una treva, a principis de mes es van polvoritzar rècords de temperatures nocturnes altes a bona part de la costa, amb més de 30 graus al voltant del cap de Creus i més de 29 a l’Estartit, tres graus més que els anteriors rècords establerts en gairebé 50 anys. Les notícies mostren diàriament la impotència dels bombers de Califòrnia davant l’onada d’incendis que hi cremen sense control ni perspectiva de poder-los extingir fins que el temps no acompanyi. Al Japó, després de les pluges, s’hi va assentar una onada de calor inèdita, que s’estén també a la península de Corea, i que fa témer les autoritats pel que pugui passar als jocs olímpics de Tòquio d’aquí un parell d’anys, en cas de repetir-se la situació.
Després dels quatre anys més càlids de la història moderna, els models climàtics preveien que, amb la recessió del fenomen del Niño, aquest 2018 seria més fresc. Els registres, però, semblen avalar les previsions més pessimistes i aquest va camí de ser, novament, un any molt càlid. De mica en mica es van acomplint les previsions que, durant almenys tres dècades, havien advertit diversos organismes científics. No només això, sinó que, malauradament, la realitat s’està ajustant a les previsions que feien els models més pessimistes de tots, amb efectes ja preocupants encara no complert el primer quart de segle i amb l’expectativa que cap a 2100 s’hi sumin uns 4 graus de mitjana. La regió mediterrània seria de les més malparades en cas de complir-se aquestes previsions, amb escalfament superior a la mitjana i intenses sequeres. Les males notícies no acaben aquí, i és que la humanitat s’ha mostrat incapaç, fins ara, d’afrontar les causes de l’escalfament. Amb la reactivació econòmica la majoria de països desenvolupats tornen a augmentar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, els països en desenvolupament els segueixen el ritme, i els acords presos a la cimera pel clima de París el 2015 comencen a semblar ja paper mullat, doncs sembla impossible contenir l’increment de temperatura global per sota dels 2 graus.
I dins aquest panorama global, què hi pinta l’Empordà? Enllaçant amb el que descrivia a l’article del mes passat, el que intento expressar és que l’Empordà és la frontera. Més enllà, el desert. Pot semblar una exageració – i de fet ho és – però si excloem les zones de muntanya que ens envolten (Pirineu, Montseny, etc.), i que gaudeixen d’unes característiques més favorables, la resta del territori més al sud i a l’interior ja té actualment unes condicions meteorològiques dures i uns ecosistemes que mostren el desgast pel canvi climàtic. Al camp, conreus de secà cada cop més migrats i fins i tot oliveres que pateixen. I a la muntanya baixa mediterrània propera (Albera, Salines, Garrotxes, Rocacorba, Guilleries, Gavarres, Serralada Litoral…) cada cop més mortalitat de roures, alzines i pins, boscos debilitats per l’allargament de l’època estival i afectats per plagues. I això que, per sort, en els darrers anys no hem tingut grans incendis. Acompanyant la dolçor del paisatge empordanès que re-descobreixo cada cop que vinc de València en tren, apareix també l’ombra d’amenaça que hi projecta la galopant desertització que avança des del sud.