Fins aquest moment, cap dels meus escrits a l’EMPORION ha tractat la qüestió del model territorial i organitzatiu més desitjable per a la societat catalana, ni les convulsions que es viuen al voltant d’aquest debat, profundament pervertit. Aquest mes no serà diferent, però sí que m’agradaria tractar un parell de realitats que en deriven.
La primera d’elles és la capacitat del monopoli informatiu sobre la independència de Catalunya per desplaçar, arraconar o fer invisibles problemàtiques molt reals i urgents que, aquestes sí, haurien d’interpel·lar el conjunt de la població. La península Ibèrica està experimentant en el seu conjunt, amb comptades excepcions locals, una de les sequeres més intenses de les darreres dècades, accentuada el 2017 amb un descens de la precipitació del 25 % respecte de la mitjana habitual. Les causes són complexes, i a la seva arrel hi ha la naturalitat de recurrents períodes de pluja escassa en aquest ampli territori. Aquest règim natural, però, es veu exacerbat per la cada dia més evident incidència d’un canvi climàtic que es tradueix en temperatures més elevades i fenòmens meteorològics més extrems. Les imatges que acompanyen aquest escrit mostren la comparació d’un índex de vegetació a la península entre octubre de 2014 i 2017, fent evident com s’ha perdut “verdor” pràcticament arreu (l’Empordà inclòs). Els devastadors incendis forestals del passat mes d’octubre al nord-oest d’Espanya i a Portugal són, en bona mesura, conseqüència de l’estrès al qual està sotmesa la vegetació. Però el context meteorològic no ho és tot, i la gestió que es fa dels recursos hídrics, malgrat ser escassos, pot alleujar o agreujar una situació de sequera. En aquest sentit, cal ser crític amb uns governs espanyols i catalans que han apostat per la contínua expansió del regadiu en els darrers anys. Quan s’ha invertit per millorar l’eficiència hídrica, l’estalvi d’aigua resultant s’ha destinat a ampliar terrenys de regadiu, fins i tot en àrees de secà amb importants valors ecològics i on no n’hi havia hagut històricament, com és el cas del ponent català. Les capçaleres de molts dels grans rius ibèrics, es dirigeixin a l’Atlàntic o al Mediterrani, estan seques, i molts dels seus embassaments es van buidar per satisfer les demandes agrícoles. Si tot segueix igual, en un futur proper àmplies regions del litoral de llevant hauran d’implementar restriccions en l’ús de l’aigua per a les persones. La sequera coincideix amb un moment en el qual el govern de l’Estat espanyol està intentant tirar endavant un nou pla hidrològic que pretén recentralitzar la gestió de les conques hidrogràfiques.
El soroll mediàtic alimentat pel debat territorial està silenciant les alertes de col·lectius científics sobre la gravetat de la situació i ofega veus com les del delta de l’Ebre, que més d’un decenni després de l’èpica lluita per impedir el transvasament de l’Ebre, ara no troben la solidaritat ni l’altaveu per fer front a la nova amenaça, en un país distret i abstret de les realitats socials i ambientals més properes.
La segona dimensió relacionada amb el debat independentista que m’agradaria abordar també lliga amb la gestió dels recursos i el medi ambient, però és encara més perversa que l’apagada informativa. Aquest estiu, el Parlament de Catalunya aprovava, sense cap vot en contra i només les onze abstencions del Partit Popular, la Llei del canvi climàtic. A més de l’ampli suport, cal destacar dos aspectes relatius a la llei. El primer és de procediment. La llei va ser el resultat d’un procés de participació, debat i consens amb pocs precedents a Catalunya entre molts agents implicats. Fruit d’aquesta llarga i intensa feina, el compromís assolit tenia el suport tant de sectors econòmics com ara la indústria o la mobilitat fins al de grups ecologistes. Un segon aspecte a remarcar de la llei era el seu grau d’innovació, incorporant mesures de fiscalitat, monitorització, pressupostos i objectius de transició cap als combustibles no fòssils i el foment de les energies renovables, considerats pioners a escala europea. Fins i tot institucions i mitjans informatius estrangers es van fer ressò d’aquest nou instrument, considerant-lo modèlic i capdavanter. A principis del mes de novembre el govern espanyol anunciava que recorria l’esmentada llei davant el Tribunal Constitucional per considerar que trepitjava les seves competències en més de 15 articles. No puc jutjar la validesa dels arguments jurídics en contra de la llei, però es fa difícil no sospitar que l’acció del govern espanyol se circumscriu en la seva “estratègia” de combatre i anul·lar les institucions catalanes i la seva acció. Cal tenir molta fe per pensar que l’ofensiva respon a la voluntat del govern central per, precisament ara, ser ell el que desplegui accions i satisfaci els seus compromisos en matèria climàtica. Sembla poc probable que, en unes altres circumstàncies, l’executiu hagués optat per mirar de liquidar una llei tan objectivament necessària, àmpliament consensuada i defensada com la del canvi climàtic. Vist amb certa perspectiva i distància, és ben contradictori que una batalla política i judicial contra les legítimes aspiracions d’una bona part de la societat catalana respecte del seu model territorial i administratiu acabi resultant en el sabotatge d’una iniciativa bona per a la societat catalana, espanyola i pel conjunt de la humanitat.
