La història dels Llabià a Torroella de Montgrí està lligada de manera indestriable a l’any 1272. Fins aleshores, la vila depenia dels vescomtes de Rocabertí. Aquell any, Dalmau de Rocabertí acordà amb l’infant Pere, futur Pere el Gran, una permuta estratègica: els Rocabertí cedien a la Corona la vila i el terme de Torroella, juntament amb Albons, a canvi de dominis que els permetien reforçar la seva implantació més al nord, fixant la seva base a Peralada. Amb aquella operació, Torroella entrava en el patrimoni reial. El canvi tenia una importància política que anava més enllà d’una simple transmissió de propietats. La vila ocupava una posició estratègica excepcional: dominava la plana del baix Ter, les comunicacions cap a l’Alt Empordà i els accessos al litoral. Se situava immediatament al sud del comtat d’Empúries, un poder feudal que mantingué durant dècades una relació difícil, hostil i sovint conflictiva amb la monarquia de la Corona d’Aragó. La Corona disposava així d’una plaça pròpia des de la qual podia vigilar aquest territori fronterer i contrapesar els comtes d’Empúries. Convertir Torroella en vila reial exigia administrar les rendes del monarca, custodiar les fortificacions, impartir l’autoritat judicial i defensar els seus interessos generals. Per fer-ho, el rei necessitava homes de total confiança sobre el terreny, un context en què el llinatge dels Llabià esdevindria una peça clau de l’engranatge de la monarquia.
L’any 1287 trobem la primera presència documentada de la família al servei directe del monarca a la vila. El rei Alfons, abans de partir cap a la conquesta de Menorca, confià a Pere de Llabià la responsabilitat del castell-palau primitiu i de les rendes de la baronia. Només quinze anys havien passat des de la permuta, però la casa ja s’havia situat en un lloc destacat dins la nova administració reial. Poc després, aquesta relació es faria molt més visible a través de Bernat de Llabià.
El 28 de maig de 1294, el rei Jaume II encomanà a Bernat, com a procurador reial, la direcció i l’administració de les obres del nou castell del Montgrí. La fortalesa s’havia d’alçar amb l’objectiu de dominar visualment el territori del rebel comte Ponç V d’Empúries i afirmar l’autoritat reial sobre la plana. La construcció al cim del massís, a prop de tres-cents metres d’altitud, exigí una enorme tasca d’organització. Com a procurador, Bernat gestionà les rendes locals i altres impostos com la imposició sobre els bous d’Albons i Ullà, coordinant pedreres i un equip de picapedrers, paletes, ferrers i fusters. L’any 1297, el monarca confià formalment a Bernat la custòdia del castell. La guarnició prevista era petita però permanent, amb homes armats, bèsties de càrrega per pujar provisions i gossos de guarda. La fortalesa, encara inacabada pel flanc interior, es convertia en una peça essencial de vigilància i en el gran símbol visual de la puixança d’aquesta casa noble. La projecció social de Bernat es manifestà també en les seves aliances: el 1299 dotà la seva filla Sibil·la amb 4.500 sous pel seu casament amb un membre de la casa Margarit, senyors de Castell d’Empordà.
Cap al 1301 les obres cessaren a causa de la distensió del conflicte, i la guarda passà temporalment a Dalmau de Castellnou. Malgrat aquest relleu, el llinatge mantingué la seva influència. L’any 1312, un nou Pere de Llabià —fill de Bernat— exercia com a procurador reial a Torroella, Cruïlles i Peratallada, i el 1321 ja constava com a cavaller. L’any 1327 es produí el retorn efectiu dels Llabià a la guarda del monument. Aquest mateix Pere adquirí els drets de custòdia als Castellnou per 30.000 sous. El rei Alfons el Benigne confirmà el traspàs i decretà que la guarda es podria transmetre als hereus, sempre sota l’autoritat sobirana de la Corona. Aquesta responsabilitat exigia mantenir el castell preparat per a la defensa amb una petita guarnició fixa de deu homes, una bèstia de càrrega i dos gossos mastins.
Durant el segle XIV, els Llabià consolidaren una important base de poder urbà a la vila gràcies a la seva residència senyorial, coneguda com la Casa Llabiana, situada al carrer dels Bous. Des d’aquest centre s’administraven rendes, terres, delmes i censos. Els Llabià ja formaven part de la tancada oligarquia local i mantenien interessos a Girona, Sant Feliu de Guíxols, Sardenya i altres cases nobles de l’Empordà. Aquesta rellevància es reflecteix a l’interior de l’església de Sant Genís, on la família disposà de drets funeraris propis i hi conservà un sepulcre gòtic del 1336 decorat amb escuts heràldics de torres, localitzat a mitjan segle XX i traslladat a Girona.
La segona meitat del segle XIV esdevingué una etapa molt convulsa. L’any 1384, durant un enfrontament entre la monarquia i el comtat d’Empúries, la vila fou assetjada per terra i per mar. El castell urbà quedà malmès i, el 1386, Violant de Bar hagué d’ordenar penes severes contra els qui n’arranquessin pedres. El 1397 encara es treballava en les muralles, una època en què Pere de Llabià, com a donzell, actuava com a procurador. El seu fill i hereu, Ramon de Llabià, prestà homenatge el 1413 al rei Ferran I per la guarda de la fortalesa i fou nomenat procurador reial l’endemà, unint sota una xarxa la custòdia militar i la gestió civil.
Al segle XV, les aliances matrimonials van ser decisives per mantenir el patrimoni unificat. L’any 1458, Violant de Llabià es casà amb el cavaller Pere de Torroella, un enllaç que incorporà béns dels Llabià a una altra de les grans famílies de la vila. Tanmateix, la Guerra Civil Catalana (1462-1472) va capgirar la fortuna de la nissaga. El cavaller Bernat de Llabià es va posicionar a favor de la Generalitat i en contra de Joan II. Com a represàlia, el monarca va transferir la custòdia del Montgrí a Joan Gombau el 1467, desposseint els Llabià dels seus drets hereditaris. El maig de 1472, Joan II encomanà la custòdia a Pere de Rocabertí, essent aquest, el darrer nomenament militar directe. A partir de llavors, la Corona d’Aragó deixà de finançar la plaça, la custòdia s’extingí de facto i el castell es convertí en refugi de pastors.
La postguerra va abocar la família a l’endeutament i a una pèrdua de la seva solidesa econòmica. A finals del segle XV, membres de la casa com Bernat, la seva esposa Isabel i el seu successor Cosme Damià, es varen veure obligats a vendre parts del patrimoni, com el bosc d’en Llabià i sectors de les Deveses del Ter. Cosme Damià representà el final de la línia masculina principal a la vila. El fogatge del 1515 encara el registrava com a militar, però heretà un patrimoni tan asfixiat pels deutes que morí sense fills mascles.
Després d’aquesta extinció, els drets restants es transmeteren a través de les dones. L’any 1531, una part dels béns apareixia vinculada a Anna Moner i de Llabià, casada amb Jeroni Desvern i Margarit, relacionant aquest llegat amb els Margarit de Sant Pere Pescador. El 1579, Diana de Torroella es casà amb Andreu de Biure, senyor de la baronia de Sant Jordi, incorporant les terres al patrimoni dels Biure. Finalment, les herències acabaren confluint novament en els Margarit, tancant un llarg cicle de matrimonis, plets i vendes senyorials que va acabar dissolvent l’antic patrimoni dels procuradors reials medievals de la vila.
Bibliografia
- NEGRE I PASTELL, Pelai. «La casa de Llabià en Torroella de Montgrí». Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, 1950.
- NEGRE I PASTELL, Pelai. «Llinatges torroellencs: la casa de Llabià». Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, 1980.
- ROCAS I GUTIÉRREZ, Xavier; ROVIRAS I PADRÓS, Antoni. «700 anys del Castell del Montgrí: resultats de la intervenció arqueològica de 1994». Estudis del Baix Empordà, núm. 14, 1995.
- SOLDEVILA I TEMPORAL, Xavier. «El Montgrí i les Illes Medes a l’edat mitjana». Papers del Montgrí, núm. 26, 2005.
- PELLA I FORGAS, Josep. Historia del Ampurdán. Barcelona, 1883.
