Passeig de Catalunya
Com que no es pot entendre el Passeig de Catalunya sense parlar de l’enderrocament de la muralla de llevant, faré una mica d’història. Fa uns mesos, aquí a l’Emporion, en Plàcid Busquets ens va parlar del text en què per primera vegada surt el nom de Torroella. El primer escriptor que en parlà és Joaquim Botet i Sisó al seu treball Condado de Gerona. Los Condes beneficiarios i es tracta d’un plet entre el torroellenc Adiscle i el bisbe de Girona per la propietat d’unes terres l’any 879.
Segurament llavors, i durant molts anys després, Torroella era una petita aldea entre l’actual carrer de Mar i la carretera, de forma triangular i on, amb els anys, hi va haver el castell del senyor, una esglesiola, el cementiri i poques cases per servents del senyor i clergues. Altra gent vivia fora dels murs i s’hi refugiava en cas de perill. Cap al segle XI, aquest recinte, que els historiadors en diuen La Cellera, ja estava emmurallat.
A poc a poc, Torroella va créixer, es van formar carrers cap al sud. Estava sotmesa a senyors feudals i un d’ells, Bernat de Santa Eugènia, reconeix al 1237 extensos privilegis per atreure gent a Torroella i el 1265 pacta nous privilegis amb una representació de veïns als quals demana perdó pels abusos que havien comès ell i la seva família. Més tard, l’any 1272 serà vila reial perquè Guillem de Montgrí cedeix els seus drets senyorials a l’infant Pere, fill de Jaume I el Conqueridor. Torroella es va emmurallar. Al seu treball La morfologia urbanística de Torroella de Montgrí fa set-cents anys publicat al Llibre de la Festa Major del 2008, en Xavier Soldevila explica que les muralles estaven acabades a principis del segle XIV. Durant els cinc segles següents, les autoritats les van mantenir i reforçar i van vetllar perquè el fossat de la part exterior fos ben net i, així, fos útil. Com a curiositat, a l’Arxiu Municipal es conserva un pergamí del 1361 el resum del qual és: Requisició als homes de Fontanilles i Gualta per la seva negativa a contribuir a les obres de fortificació de les muralles de Torroella. I un altre del 1413 pel qual l’infant Alfons confirma una sentència anterior en virtut de la qual els habitants de Gualta resten obligats a contribuir a l’obra de les muralles de Torroella de Montgrí. Ja al segle XVIII hi ha grups de cases fora muralla.
Ara som al 1850 i mirem Torroella des de fora, com si vinguéssim de L’Estartit a la meitat del passeig. Darrera hi veiem eres, aspres i algun molí de vent i davant, hi ha un torrent que baixa de muntanya, després el fossar i la muralla. Només hi ha un portal a la part nord, el Portal de Mar. Torroella no pot créixer, els carros no passen pels portals medievals i es comencen a enderrocar les muralles. A l’abril del 1861, uns veïns demanen a l’Ajuntament que obri un portal al final del carrer Orient (ara dedicat a Primitiu Artigas) per major comoditat, ventilació i salubritat. El consistori, presidit per Pau Vall, autoritza que ho facin a càrrec seu i que aplanin el terreny resultant per fer-lo transitable. Al març del 1871, l’hisendat Ramon Boy vol construir unes cases al seu camp de l’era. Es presenta al ple de l’Ajuntament i demana enderrocar la muralla des de l’esvoranc que es va obrir davant del trull de can Busquets fins al punt que afronta el carrer de baix, o sigui la travessera de les eres, per aprofitar la pedra. Es compromet a fer la rasant i anivellar el terreny i embellir-lo per tal que sigui un passeig públic per lleure dels veïns. L’Ajuntament ho autoritza i entre les condicions que li exigeix és la d’omplir de cases tota la seva propietat. Al desembre del mateix any, torna a demanar permís per enderrocar el llenç de muralla que va des del portal del carrer Orient fins al Portal de Mar. L’Ajuntament ho autoritza amb la condició que compri quatre horts que donen a la muralla i els traspassi a l’Ajuntament i, a més, ha de construir un pou públic de pedra picada i, a la part superior, hi ha de gravar l’escut de la vila i la inscripció “Pozo público”. És el pou que hi ha al número 92 de l’actual passeig, al bar Nafent. A ell ja li anava bé perquè venia les parcel·les amb dret a aigua de pou. En va construir d’altres que encara podeu trobar tant al passeig com al carrer Montgrí. Aquest fet i d’altres els he après de l’arquitecte Francesc Batlle, autor d’uns quants edificis del passeig.
Com veiem, Ramon Boy és el promotor d’un petit eixample al voltant del carrer que avui porta el seu nom. Ell construeix cases i ven terrenys per construir-ne d’altres que donen al que després serà la carretera de Viladamat a Palafrugell i la gent, amb tota la lògica del món, en diu les cases noves. Ara el torrent ja està cobert i l’Ajuntament hi plantarà acàcies. Ha nascut el Passeig de les Cases Noves, que mai tindrà aquest nom popular sinó que serà batejat amb el nom de Carrer del Progrés. La idea del progrés va ser típica de l’època i consistia en el convenciment que la humanitat avançava impulsada per la ciència, la tecnologia i la industrialització. Recordeu que el nostre Pere Rigau composa una sardana fruit d’aquesta idea: Himne al Progrés. La idea del progrés se’n va anar en orris, el 1914 i per sempre, amb la primera guerra mundial.
El dia 1 de setembre del 1896 el Diario de avisos y noticias de Girona explica que el dia 28 d’agost, quart dia de la Festa Major, es va col·locar la primera pedra del pont sobre el riu Ter per tal que la carretera de Viladamat a Palafrugell tingui continuïtat. Explica que la falta del pont era una de les causes de la decadència de la vila, que era una aspiració de feia molts anys i que l’insigne benefactor que ha dedicat totes les seves energies i influències per aconseguir aquest objectiu és el Comte de Serra, senador del regne pel districte electoral de Torroella. El diari està parlant de Robert Robert i Surís, (Barcelona 1851 – Torroella de Montgrí 1929). El 1871 es llicencià en dret però es dedicà a les finances. El 1894 fou president del consell d’administració i un dels socis fundadors de la Companyia Barcelonina d’Electricitat. També va ser president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona (1913) i del Banco Hispano Colonial. El 1888 el papa Lleó XIII li va concedir el marquesat de Robert i el 1891 la regent Maria Cristina d’Àustria el va fer Comte de Serra i Sant Iscle. El 1907 també va rebre el títol de Comte de Torroella de Montgrí amb Grandesa d’Espanya. A les eleccions generals espanyoles del 1891 fou elegit diputat pel Partit Conservador pel districte de Torroella de Montgrí, fet que repetí a les eleccions de 1901, 1903, 1905 i 1907. També fou senador per Girona al 1898 i senador vitalici des del l907. Era el cacic de Torroella i el cap del partit conservador a Girona. És el besavi de l’actual comte de Torroella, Alfons de Robert Ferrer-Cajigal.
El primer marquès de Robert era un gran propietari que feia festes al seu palau de Torroella, anava de vacances als millors llocs d’estiueig de tot Europa i es va fer construir el Palau Robert al passeig de Gràcia de Barcelona, cantonada Diagonal, amb pedra del Montgrí. L’Ajuntament de Torroella per agrair-li haver aconseguit que el govern d’Espanya fes un pont per travessar el Ter cap al Sud, quan ve a Torroella, li fa un arc de triomf al carrer Comerç (avui carrer d’Ullà) i una serenata el 4 de gener amb el cor “Lo Pensament” i l’orquestra Montgrins. També canvia el nom del carrer Progrés. Ara se’n dirà Carrer Marquès de Robert tal com acorda el ple celebrat el dia 28 d’agost de 1896, el mateix dia de la festa de col·locació de la primera pedra del pont que s’inaugurarà l’any 1902.
Tornant al passeig: resulta que la muralla de Llevant, com el carrer del Carme, a la part nord, es desviava cap a l’esquerra i a finals del 1913 l’Ajuntament encarrega l’alineació del passeig per tal que sigui recte a l’arquitecte de Girona Manuel Almeda. L’única casa no alineada és la que ara porta el número 25. A baix de la banda est, a ca l’Aron va trigar molt més a edificar-se i de l’última casa de la banda oest, on hi viu la Pilar Cabratosa, se’n deia la Punxa. Al costat, l’any 1900 es va construir una gran casa en Joan Lloret, quan encara el record de les muralles era ben viu. Les cases que va fer Ramon Boy, quasi totes de planta baixa i pis i de la mateixa amplada s’han anat ampliant. No és massa conegut que la que ara porta el número 40 va ser projectada pel Taller d’Arquitectura d’en Ricard Bofill. Blocs de pisos han fet desaparèixer la masia urbana de Cal Corder que a la façana lluïa, cinquanta anys després de la guerra, el rètol de “Refugi nº 1” o la casa que es va construir Pere Avellana. Era l’arrendatari del Molí de Dalt i va ser alcalde el 1930 perquè era qui pagava més de contribució. A casa seva hi va viure més tard el Dr. Jordana i ara hi podem anar a esmorzar, a la pastisseria Masvidal. En canvi es mantenen la casa del matrimoni José Montaner i Clarita Mercader al número 71, de l’arquitecte Emili Blanch, amb una façana entre racionalista i art déco que em té el cor robat i la casa que es va fer construir a la cantonada amb el carrer Ramon Boy a finals del segle XIX el fuster Genís Pericot Bayó, avi del germans Pericot (Lluís, Maria, Josep i Joan Pericot García) i alcalde de Torroella els anys 1904 i 1905. Aquesta casa és on passava els estius en Joanet Pericot, com ens ho explica a Història de la meva infància (1907-1918). Durant molts anys, a més de per vacances, la casa s’obria cada dilluns, quan l’arquitecte Joan Baca i Reixach, casat amb la Maria Pericot, anava a treballar a la Casa de la Vila, al seu lloc d’arquitecte municipal on va fer molt bona feina des del 1932 al 1981. També s’ha conservat un altre edifici que durant més d’un segle ha estat important a Torroella, el convent i col·legi de les Filles del Sagrat Cor de Jesús, les monges vermelles. Al Llibre de la Festa de l’any 2009 en Josep Riera n’explica la seva història a Torroella. Al març del 1913, la Superiora, Sor Maria Gràcia Font, demana permís per renovar la façana del carrer d’Orient (Primitiu Artigas) i al novembre, per renovar la façana del passeig. Després de les obres, trobem a l’Emporion del dia 8 de març de 1915 la notícia que s’autoritza establir un col·legi oficial de noies a Torroella amb limitació a 75 alumnes. Ara la Superiora és Sor Consol (Maria de les Mercès Baró). Quan la guerra civil i la persecució religiosa, les monges van ser tretes del convent. En Jaume Bassa al seu llibre La guerra civil i la revolució a Torroella de Montgrí (1936-1939) publica una nota del Comitè Antifeixista ordenant a les seves forces “que es donin facilitats per l’aposentament de les dones religioses”. Elles es van salvar, però es va arrasar el convent i la capella privada i es va destrossar l’església en construcció a la part nord i que no es va reconstruir. A l’espai buit ara ocupat pel bar veí, s’hi pot fer un toc. L’arquitecte Joan Baca, el dia 26 d’agost del 1936, va fer una foto de l’església destrossada, fàcil de trobar per internet. Les monges vermelles van marxar l’any 2008 però molts homes i dones de Torroella encara recorden que, de petits, hi van anar.
Uns anys abans, a les eleccions municipals del 1931, guanyen les esquerres i van provocar un canvi de règim. El Rei es va exiliar i es va proclamar la República. A Torroella també guanyen les esquerres i l’alcalde és Lluís Pujol i Vicens. Com a símbol dels nous temps es canvien els noms de molts carrers. El nostre passeig, al ple municipal del dia 22 d’abril del 1931, perd el nom de Carrer Marquès de Robert i passa a dir-se Avinguda de la República.
Aquest passeig és el lloc on els nens i les nenes de Torroella, des de fa dècades, s’emocionen veient l’arribada dels Reis d’Orient i per Sant Andreu, molta gent hi passeja amunt i avall saludant coneguts que no veu sovint d’aquí i dels pobles dels voltant i els més grans recorden la fira d’abans amb molt de bestiar i amb xarlatans que venien mantes i ungüent de serp, per quan se’ns clavava un esquerdís.
El passeig és un dels centres de Torroella i de manera diferent ho ha estat des de fa un segle i mig. La gent molt gran encara deu recordar que a les voreres hi treballaven el ferrer de tall Soler, els picapedrers de la fàbrica de bigues dels contractistes d’obres Bruguera i Llenas, l’esparter Presas, el mecànic de bicicletes Batlle o en Llos baster. Avui li asseguren molt de moviment el trànsit continu, un parell d’oficines bancàries, molts comerços i unes quantes terrasses de bars. De comerços n’hi hagut des de fa molts d’anys i s’han renovat. Alguns els van conèixer els nostres avis com ara el sortidor de benzina que va instal·lar una empresa de Barcelona, al llavors número 90, pujant a mà dreta, el taller de can Batlle de les màquines que va fabricar embaladores i màquines de batre, (en Joan Serra acaba de publicar aquí a l’Emporion un article sobre la importància de Torroella i del passeig de Catalunya en la història de les màquines de batre) o el taller d’en Salvador Costa que arreglava tota classe de màquines, baixant a mà dreta, on ara hi ha la farmàcia del Passeig. Allà, quan la guerra civil, s’hi fabricaven granades de morter que comprava l’exèrcit republicà. Ho ha deixat explicat la Maria Vilanova que hi treballava amb la Pilar Simeón, la Carmeta Planas i la Maria Hostench. També hi treballaven alguns homes com en Ramon Bombardó i els encarregats eren en Basili Serra i en Miquel Canals Carreres de can Pahí que va ser president del Comitè Antifeixista.
Malgrat la contribució torroellenca a l’exèrcit de la República, la guerra la van guanyar els nacionals i el primer Ajuntament franquista el dia 15 d’abril del 1939 decideix un nou canvi de nom del passeig. Ara es dirà Avenida de Franco, tot i que uns mesos després (22 de gener del 1940) es devia considerar poc respectuós i el bategen amb el nom Avenida del Caudillo.
Però ja sabem, com Heràclit d’Efes ens ensenyava, que res no és permanent i, encara que ens semblava impossible, la dictadura franquista va acabar i al 1979 hi va haver eleccions per escollir els membres d’un nou consistori. Per unanimitat dels tretze regidors, el passeig tornava a canviar de nom el dia 31 d’agost d’aquell any. Des de llavors es diu Passeig de Catalunya.
No em puc estar de recalcar que els darrers tres cognoms que ha portat aquest vial, demostra la importància que li donaven els ajuntaments, que van voler recordar un element bàsic de la seva ideologia: República, Caudillo i Catalunya.
