Memòria de Rogeli Bou

Rogeli Bou i Robau va néixer a Torroella de Montgrí l’any 1913. De temperament senzill i modest, amant de la cultura i aficionat de jove a escriure petits poemes, segur que en altres temps i en altres àmbits hauria portat una vida plàcida i assossegada; però esdeveniments inesperats i circumstàncies incontrolables la van alterar completament, com després explicaré.

Molts torroellencs deuen recordar l’amable barber del carrer Major, fill del gran compositor de sardanes Vicenç Bou, pare de l’exalcalde de la vila Albert Bou. Però estic segur que també saben que Rogeli Bou és l’autor de la lletra de “Torroella Vila Vella”, un autèntic himne a Torroella. Possiblement, si no hagués estat per la lletra, la sardana no hauria arribat a tenir l’èxit excepcional que ha aconseguit.

Rogeli va ser el tercer de cinc germans, quatre nois i una noia. El gran, Pere, tenia sis anys més; la petita, Teresa, onze menys. Ja he dit que ell era estudiós, aficionat a escriure, i va tenir la sort d’aprendre sota el guiatge del mestre Blasi. També el devia influir la notorietat del pare, amb qui compartí de petit moments íntims, passejades a la vora del riu o a la muntanya i, ja de més gran, els èxits esclatants, pertot Catalunya, de les seves airoses sardanes. Rogeli, amb senzillesa, amb modèstia, seguí escrivint i, als primers anys trenta, la revista EMPORION publicà alguns dels seus poemes, plens de sentiment, “Enyor”, “Goig”…
Aquells anys, el jovent estava molt polititzat. Sorgí i s’imposà ERC, es proclamà la República, s’aprovà l’Estatut. Com altres companys inquiets, Rogeli s’afilià a les Joventuts d’ERC. I començà a aprendre l’ofici de barber. Fins que la guerra civil ho estroncà tot.

El 18 de juliol de 1936 va esclatar l’alçament militar. El dia 19 la rebel·lió va fracassar a Barcelona i es van constituir comitès antifeixistes a totes les poblacions de Catalunya. El de Torroella, si bé no n’ha quedat documentació que ho confirmi, el formaven vuit membres, dos d’ERC, un d’aquests Rogeli Bou. Només hi va ser tres dies, perquè el 22 de juliol, desfermat el vandalisme, un grup de violents incontrolats va cremar l’església dels Dolors, i Rogeli va deixar el Comitè. Però els més furibunds no en tenien prou amb el saqueig, i el rector i dos capellans més de Torroella, el rector de l’Estartit i el de Gualta van ser assassinats. Perillava la vida de tots els sacerdots, també la de mossèn Viver, poeta savi i bondadós, catalanista abrandat. Rogeli Bou, amb la seva influència, el va salvar i, amb dos companys més, s’arriscà a portar-lo en cotxe, d’amagat, vestit de carrer -sense sotana-, al seu poble, Torelló.

La Guerra Civil seguí el seu curs i aviat es va veure que no seria curta. Rogeli Bou i dos dels seus germans van ser mobilitzats. D’ell i de Pere en sabem alguna cosa gràcies als diaris que van escriure Jaume Surroca i Josep Alabau, destinats –com molts torroellencs- a Brihuega, prop de Guadalajara, on les forces republicanes volien consolidar el domini de la zona, després d’una notable victòria sobre tropes italianes aliades de Franco.

Jaume Surroca escrivia el dia 1 de juliol de 1937: “En ésser en aquest front ens hem trobat amb una colla de torroellencs, [entre ells] en Rogeli Bou i el seu germà Pere”. El dia 16 torna a citar Pere: “Així que he sortit de l’amagatall, he trobat en Pere Bou [i altres]. Conversem molta estona, jo els explico la vida que passàvem allà i procuro animar-los”. El 17 de gener de 1938 es troba amb tres torroellencs, un d’ells Pere Bou: “Tots tres estan flaquíssims; comenten que seria interessant de reunir-se tots els torroellencs del sector, calculen que potser n’hi ha uns 25”. Josep Alabau, destinat com a motorista en aquella zona, també escrivia un diari (en castellà); el 5 de juliol de 1937 anotava: “Voy a llevar unos partes. He encontrado a Rogelio Bou de Torroella”. I el 7 d’agost el torna a citar, “hi ha parlat i el veu content”. De com li va anar a Rogeli a partir d’aquell moment no en tenim notícia; del seu germà sabem que, en retirada, va quedar aïllat dels companys de brigada i va morir, possiblement a la batalla de l’Ebre, l’any 1938.

L’any 1939 va acabar la guerra, però no arribà la pau. A Torroella es va formar l’anomenada Comissió Depuradora per denunciar els qui havien lluitat o pres partit contra l’alçament militar. El mestre Dabau, que precisament havia tornat al costat dels vencedors, en va descriure l’esperit de revenja: “La Comissió Depuradora ha denunciat mossèn Viver com a rojo-separatista. L’han detingut, però, gràcies a l’energia del nou rector, l’han alliberat. No li han perdonat que, gràcies a Rogeli Bou, el Comitè antifeixista de Torroella li perdonà la vida i l’autoritzà que es traslladés al seu poble d’origen, Torelló”.

Pel que fa al propi Rogeli Bou, Dabau escriu: “Rogeli, denunciat pels elements més exaltats del poble, fou detingut i jutjat per un Consell de Guerra, que el condemnà a mort. El secretari del Jutjat, i altres, entre ells jo, recollim firmes de persones dretanes per salvar-li la vida”. I més endavant: “Rogeli Bou ha sigut indultat de la pena de mort, gràcies a les nostres firmes. Però al capdavanter [de les firmes] no se li ha perdonat, i en plena plaça de la Vila, l’autor de la verinosa denúncia l’ha agredit brutalment i l’ha deixat estès a terra”.

Rogeli Bou va salvar la vida, però va ser retingut a la presó entre tres i quatre anys, i no li va ser fàcil de reprendre una vida normal a Torroella. Es va poder posar de barber al carrer Major i es mostrava agraït al secretari de l’Ajuntament, Fèlix Graells, que va intervenir per facilitar-li el permís d’obertura de l’establiment.

Per sort seva i nostra, va continuar escrivint. L’any 1952, de la barberia estant, va sentir els acords d’una nova sardana que tocava al piano el seu pare, “Torroella Vila Vella”, i al seu cor va néixer un nou poema, dedicat a la vila i al seu terme:

Prop del Ter i al peu de la muntanya,
vora el mar bell i altiu;
sota un cel rogent de tramuntana:
– Ets espill de l’Empordà
[…]

Rogeli Bou no va deixar mai d’escriure, ni va poder abandonar la seva melangia per tants records amargs. L’any 1982 va guanyar el primer premi d’un concurs literari de Girona amb un escrit íntim, “Remembrança a trenc d’alba”, que reflectia, en una mena de breu repàs, tota la seva vida.

L’any 1994 va ser guardonat amb la Medalla del Montgrí per la seva contribució a la tradició sardanista de Torroella. Ens va deixar el 1995, ara fa vint-i-cinc anys.