Per subsistir es requereix aigua, menjar i abric, res més. Llegir no és necessari per viure ni tampoc per obtenir èxits econòmics, polítics, amorosos…
És més, la lectura és prescindible per qui cerca la felicitat i no és llegint que es garanteix que un sigui més honrat, més bondadós i més solidari. L’eficiència laboral de la majoria de professions ben poc deu diferenciar aquells que llegeixen dels que no ho fan. Hom pot gestionar un determinat grup, societat, empresa, lideratge polític, etc., sense necessitat d’obrir cap llibre.
Tots sabem que es llegeix ben poc i el poc que es llegeix sovint és d’escàs valor literari i cultural. Tret de pocs editors romàntics, la majoria es dediquen a produir llibres com a negoci i fan encàrrecs sense cercar la qualitat del producte, sinó segons les perspectives de vendes. Algunes lectures solament serveixen per mantenir alfabetitzada una població que manté així la capacitat de llegir els prospectes farmacèutics i altres necessitats prosaiques. Hi ha bona literatura d’entreteniment; és la que ens fa sentir el goig de la lectura, el plaer d’experimentar el bon relat, l’estructuració ben acabada, el gaudi del joc dels mots… en fi, passar-nos-ho bé com en qualsevol activitat lúdica.
Hi ha llibres tremendament interessants, ja no solament pel seu estil literari, també pel fons. Són llibres que comuniquen, sacsegen, interpel·len, eleven i tenim la sensació que quan acabem de llegir-los hem crescut. La lectura no garanteix res, però dels bons llibres alguns lectors en surten tan beneficiats que estan convençuts que les seves vides sense llibres haurien estat una experiència molt més vàcua, esquifida i miop. He parlat d'”alguns lectors” perquè no a tots els lectors de bona literatura els és suficient per humanitzar-se. Fa poc, en una de les seves columnes, Carles Capdevila escrivia: “Fèlix d’Azúa, enviant l’alcaldessa Colau a fer de peixatera, ens ha demostrat un cop més que es pot ser intel·lectual i ser un autèntic cretí.” Fèlix d’Azúa, classista de pro, quan venia a les sessions del cinema Montgrí amb altres coneguts “intel·lectuals” de la seva corda, es passava tota la projecció fent comentaris amb veu alta a tall de foteta, es comportava com a “niño bien”. És clar, es trobava en un poble i se’n fotia de nosaltres, gent sense el seu nivell.
Que hi hagi “intel·lectuals” elitistes, mal educats i miserables no ens ha de confondre i fer pensar que la cultura ens fa sempre estúpids. Això és el que pretenen fer creure aquells que han passat per la facultat sense haver llegit ni un sol llibre. Penso que si una persona no llegeix, ella s’ho perd. Ara bé, el perniciós, allò que em preocupa són les actituds d’aquest tipus d’illetrats. Primer: solen odiar les persones preparades i la cultura. Segon: per no quedar en evidència, fugen dels més il·lustrats i així, a més de no rebre instrucció directa, es perden contactes fructífers, la qual cosa els enfonsa en la mediocritat malgrat l’èxit aparent. Tercer: es vanaglorien de la seva ignorància; a ells, que no han llegit mai i han arribat tan lluny (diners, poder, glòria…), per què els cal llegir? Només llegint es troba la resposta. Hi ha qui viu permanentment sense resposta. Aquest és el drama i fonament de la veritable crisi.
