El 12 de febrer d’enguany s’ha commemorat el bicentenari del naixement de Darwin i el 24 de novembre farà cent cinquanta anys que es va publicar la seva obra L’origen de les espècies.
El concepte evolució no era nou. Al segle vi aC, Anaximandre de Milet proposà que la vida havia sorgit a l’aigua, amb éssers que donarien lloc als vertebrats i a l’home. Al segle v aC Empèdocles d’Agrigent proposava que a la primigènia hi havia nombroses parts d’homes i d’animals que s’unien a l’atzar, i que formaven éssers que podien ser viables o no. Molts d’ells incapaços de propagar-se, la resta protegiren la seva existència i la conservaren. Al segle xviii, Goethe, que es considerava tant o més científic que literat, cercava la planta de la qual haurien derivat totes les altres. I va descobrir i raonar com els humans tenen també un os intermaxil·lar que podia haver evolucionat diferentment en espècies diferents.
Erasmus Darwin (1831-1802). Metge, naturalista, fisiòleg, filòsof i membre fundador de la Societat Lunar, de discussió de la natura. Experimentà amb l’ús d’aire i gasos per calmar infeccions i el càncer i va investigar la formació de núvols i l’electricitat dinàmica química, galvanisme, font d’inspiració per a la novel·la Frankenstein, de Mary Shelley. La seva obra Zoönomia (1794), sobre patologia i generació, avançava les postures evolucionistes que seguiria Jean-Baptiste Lamarck i desenvoluparia el seu propi nét.
Jean-Baptiste-Pierre Antoine de Monet, cavaller de Lamarck (1744-1829). Naturalista francès, defensor de l’evolució a partir de l’herència dels caràcters adquirits. Lamarckisme. Professor d’Història Natural. Membre de la secció de Botànica, participa en l’elaboració del calendari republicà. Publicà el 1881 Sistema dels animals sense vèrtebres o Taula general de les classes, els ordres i els gèneres dels animals, base de la seva teoria Filosofia zoològica, on s’utilitza per primera vegada el terme biologia i admet obertament que l’home prové dels simis. El mateix Darwin va agrair la seva contribució científica i reconegué que Lamarck va ser el primer a exposar la idea que els éssers vius segueixen les lleis naturals.
Publicà sobre meteorologia i hidrogeologia i les Memòries sobre els fòssils del voltant de París. I es féu manifesta la contraposició entre Cuvier i Lamarck, que havia exposat la seva oposició a les tesis catastrofistes que defensava Cuvier.
Publicà la Història natural dels animals sense vèrtebres . En la seva obra possiblement hi ha influències de Pierre Jean George Cabanis i d’Erasmus Darwin, l’avi de Charles Darwin.
Charles Robert Darwin (1809-1882). Fill d’un metge, nét del també metge i naturalista Erasmus Darwin, començà a estudiar medicina i cursà estudis de sacerdoci. Als vint-i-dos anys, embarcà com a naturalista en el vaixell HMS Beagle, en una expedició científica al voltant del món. Cinc anys de penalitats i malalties, però al seu retorn havia recopilat mostres i abundosa informació. Malthus li facilità la idea que cercava, les poblacions humanes condicionades per la falta d’aliments: la supervivència dels més aptes!
El 1838 havia perfilat ja la seva teoria, però no va ser fins al 1858, en rebre una carta d’Alfred Russel Wallace, que precipità la seva decisió. No sabia com actuar, va arribar a escriure: “Preferiria cremar el meu llibre abans que ell pensés que he obrat indignament”. Els seus amics van organitzar, el juliol de 1858, la lectura d’una memòria conjunta de Darwin i Wallace. Mantingueren sempre una generosa relació, reconeixent sempre Wallace a Darwin com a primer descobridor de la Selecció Natural.
L’origen de les espècies posada a la venda el 24 de novembre de 1859 s’esgotà el mateix dia. Foren sis les edicions en vida de Darwin. La societat britànica la titllà d’herètica i va rebre els més ferotges atacs.
Va escriure també: Diari d’investigacions, Estructura i distribució dels esculls de coral, Observacions geològiques a Amèrica del Sud, Monografies sobre els cirrípedes, Fertilització de les orquídies, Variació d’animals i plantes sota domesticació, L’origen de l’home, L’expressió de les emocions en l’home i els animals, Les plantes insectívores, Sobre els moviments i costums de les plantes enfiladisses, Els efectes de l’autofertilització i de la fertilització creuada en el regne vegetal, Les diferents formes de les flors, Vida d’Erasmus Darwin, El poder del moviment de les plantes i, per últim, al 1881, La formació de l’humus vegetal per l’acció dels cucs.
Havia aconseguit l’acceptació i reconeixement per la majoria de la comunitat científica. Fou enterrat a la catedral de Westminster, al costat de la tomba de Newton.
Georges Léopold Chrétien Frédéric Dagobert, baró de Cuvier (1769-1832). Naturalista francès. Cuvier va ser el primer gran promotor de l’anatomia comparada i de la paleontologia. Va ocupar diferents llocs d’importància en l’educació nacional francesa a l’època de Napoleó i durant la restauració dels Borbons. Va ser nomenat professor d’anatomia comparada del Museu d’Història Natural de París. Creient que l’edat de la terra era de només uns sis mil anys, no podia admetre una transformació lenta de les característiques dels éssers vius. L’única possibilitat era una sèrie de catàstrofes que aniquilés unes espècies i la subsegüent creació d’unes altres de noves. El catastrofisme, teoria segons la qual les diverses variacions d’éssers vius que han habitat la terra es deuen a un conjunt de catàstrofes després de les quals s’han creat de noves. Aquesta teoria intentava reduir el conflicte que es plantejaren els científics de l’època quan aparegueren els primers fòssils d’espècies, fins i tot, desconegudes. És un dels fonaments del creacionisme.
El disseny intel·ligent. Utilitza la metàfora del rellotger, que crea de forma perfecta i intel·ligent totes les peces del rellotge (La Creació).
L’Anís del Mono. El badaloní Vicenç Bosch feia una al·lusió irònica a la teoria de l’evolució en el seu anís, que va anomenar-se Anís del Mono. El mono darwinià duia un cartellet en què es podia llegir: “És el millor. Ho va dir la ciència i jo no menteixo”.Imatge que tingué èxit
