Des d’abril d’aquest any, cada mes he anat publicant articles sobre dones relacionades amb Torroella, sis de reals (Enriqueta Pascual, Violant de Bar, Marta Rigau, Carme Ferrer, Carme Esteve, la Rosa de les Monges) i una de ficció (La Mila, de Solitud), cadascuna de les quals mereixeria tenir un espai públic dedicat al seu nom, segons un esborrany de proposta a l’Ajuntament que ens va deixar Joan Radressa. De totes set he pogut donar força detalls. En un cas -Enriqueta Pascual- perquè la vaig conèixer bé, era tia meva; de les altres, perquè no m’ha estat difícil trobar documentació. Ara, si vull parlar de totes les dones de la llista, me’n queden encara sis per presentar i en tinc molta menys informació. Per això, avui exposaré el poc que sé de tres d’elles i espero completar la sèrie el mes vinent amb les altres tres.
Maria Comas
Rastrejant per internet referències genealògiques de la família Comas de Torroella, es troben força personatges dels segles XVIII, XIX i XX, femenins i masculins, emparentats amb les famílies més destacades de la vila. Entre 1850 i 1900 he trobat el cognom Comas al costat dels Mascort, Hospital, Quintana, Galibern, etc. Quan Joan Radressa posa a la seva llista “Maria Comas”, sense cap més indicació, es refereix segurament a Maria Comas de Mascort, que va viure al segle XIX i va formar part d’una comissió d’administradores de l’Hospital de Pobres i Malalts de la nostra vila. Ho fa pensar aquest paràgraf de l’article de Radressa “L’Hospital de Torroella” al Llibre de la Festa Major de 2009: “De mitjan segle XIX es localitza el nomenament d’una comissió de senyores administradores, les quals complementaven el treball de la junta vetllant per un correcte servei dins del centre. El desembre de 1869 exercien aquest càrrec les senyores Maria Comas de Mascort, Maria Concepció Artigas de Valentí, Antònia Iglesias de Pons i Caterina de Boronat”.
No puc donar més detalls de Maria Comas Mascort, administradora de l’Hospital, però sí d’una descendent de la mateixa família, Maria Comas Quintana, que vaig conèixer personalment. Em refereixo a una destacada representant de les classes benestants de la Torroella de la primera meitat del segle XX. Vivia al carrer de l’Església, núm. 20, on ara està situat el Restaurant Vila Bella, una casa senyorial de l’estil de les que construïen a Torroella els anomenats americanus, tals com la casa Galibern, al mateix carrer de l’Església, o les cases dels germans Marquès (Ramiro, Maria, Enriqueta) al carrer de l’Hospital. També era propietària del casal situat al carrer de Sant Agustí, amb façana a la plaça del pintor Mascort, una mica més amunt del Cinema Montgrí, on vivia un seu nebot, de nom Josep Pla, promotor de l’orquestra Caravana, que va arribar a tenir molta anomenada i rivalitzava en qualitat amb els Montgrins.
Recordo dues anècdotes de la Maria Comas del segle XX, crec que última representant a Torroella d’aquesta antiga família. En el meu record, era una senyora d’edat avançada, sempre vestida de negre, distingida, molt devota. Segons la primera anècdota, durant la guerra civil assistia a celebracions religioses que es feien d’amagat i de matinada, i ella hi anava amb vestits senzills, duia un cistell, etc., procurant que no la coneguessin, i una vegada una persona que s’hi va creuar pel carrer d’Ullà a aquelles hores de l’albada li va dir: “Caram, senyora Comas, cap a l’hort tan aviat?”. La segona anècdota la vaig viure jo mateix. La meva àvia materna era de Serra de Daró i jo l’anava a veure de tant en tant, amb la meva mare, a peu. Una vegada vaig haver d’anar a aquella casa senyorial del carrer de l’Església, de part de la meva mare, a recollir un encàrrec que havia de fer arribar al rector de la parròquia de Serra. La senyora Comas em va prometre que, de la paga, em regalaria un paquet de caramels. Encara ara recordo com em va amoïnar que no es recordés mai més de la seva promesa!
Antònia Bonay
Abans de la guerra civil de 1936, va ser la directora de la secció de noies de les Escoles Graduades situades al convent dels Agustins. Tothom li deia donya Antònia. En aquells temps el director de la secció dels nois era el senyor Teixidor. Salvador Dabau, que aleshores era un mestre jove, tot just incorporat a les Escoles l’any 1934, diu a les seves memòries que el senyor Teixidor “era persona íntegra, justa i honrada en extrem; republicà convençut, es deia que era maçó”. De donya Antònia, diu que era autoritària, catòlica, apostòlica i romana, i que per a ella tot era pecat. Es comprèn, doncs, que, acabada la guerra, el senyor Teixidor fos “depurat” i apartat de l’ensenyament per les seves idees progressistes, mentre que donya Antònia, la severa, va repetir de directora de les noies i ho va ser fins que es va jubilar. Ignoro si Joan Radressa la va posar a la seva llista per algun mereixement especial. L’única nota que va posar al costat del seu nom va ser: “Emporion 262”. Aquest número és de novembre de 1934 i a la secció de Notícies s’hi llegeix: “Dimecres passat, dia 14, a les 7 del vespre, foren convocats els pares i les mares dels alumnes de l’Escola Nacional per tal de procedir a l’elecció dels representants que han de formar part del nou Consell Local d’Ensenyament. De conformitat amb la llei, les reunions foren presidides, una per Da. Antònia Bonay i l’altra per don Josep Teixidor, directora i director de l’Escola Graduada, respectivament, els quals actuaven auxiliats pels seus companys professionals”.
Per la meva part hi puc afegir que, als primers anys de la postguerra, donya Antònia vivia a pensió a ca la meva tia Enriqueta Pascual, davant mateix de les Escoles. Jo tenia uns set o vuit anys i es veu que no era pas gaire bon alumne, deien que una mosca em feia distreure a classe, així que em van fer anar un temps a lliçó amb donya Antònia, a casa de la tia Enriqueta. Potser la seva severitat va fer millorar la meva aplicació, no ho sé.
Carme Pons de Regàs
Com a referència, al costat del seu nom, a la llista que estic seguint, només hi ha aquesta indicació: “Funda benefici hospital”. He rastrejat a l’article “L’Hospital de Torroella”, al Llibre de la Festa Major de 2009, molt complet, de Joan Radressa, però no hi he trobat el nom de Carme Pons. Tampoc no me n’han pogut donar informació al mateix Hospital. Potser s’haurien de llegir documents antics i actes de la institució. Radressa no em va dir qui li havia fet l’encàrrec o el suggeriment per preparar la seva llista, però espero que, sigui qui sigui, tindrà més mitjans que jo per fer una recerca apropiada.
