Metàfora i realisme en la pintura paisatgística

 

Segons el diccionari de la llengua catalana del IEC, la metàfora es defineix
com a “figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment
una cosa, per expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella”.
En el supòsit de la pintura paisatgística es podria interpretar com: “figura
pictòrica que expressa gràficament un paisatge, per expressar una altra cosa
que guardaria semblança amb el primer”. En aquest cas el guardar semblança
es pot interpretar com una evocació, un despertar o una vivència que ens
arrossega ….ens transporta. Es a dir, l’experiència que tota obra d’art acaba
suscitant de manera personal i profunda.
L’aspecte metafòric d’un paisatge, a diferència del realisme, no sempre es
produeix i probablement és fruit d’una elaboració posterior a la creació de
l’obra, ja sigui per part del pintor o, potser més freqüentment, per part de
l’espectador.
És en aquest sentit, entre el realisme i la metàfora, que voldria comentar els
paisatges i, més concretament, algunes de les pintures que s’han pogut veure a
Barcelona un cop acabat el confinament personal degut a la pandèmia vírica
del SARS-CoV2.
A la GALERIA GOTHSLAND hi podem contemplar un conjunt magnífic de
pintures de Modest Urgell (Barcelona 1839 – 1919). Aquest pintor reflecteix
unes realitats físiques del paisatge, com els seus capvespres, en què
expressa un sentiment quasi religiós de quietud i retrobament.
Urgell és hereu dels mestres que iniciaren la pintura realista i paisatgística
catalana ( Martí Alsina, Lorenzale, Rigalt…) i també admirador i amic de
Gustave Courbet, però pel seu deix melancòlic, espiritual i per la seva pròpia
opinió, se l’inscriu dins el corrent romàntic. Les seves marines i els seus
paisatges a s’horabaixa o a entrada de fosc, ens transporten per damunt del
món material. Són com una metàfora a la cerca de la pau i la comunicació
profunda amb la natura i el més enllà, elements no tan allunyats de la pintura
simbolista europea (1) (Figs,1 i 2).Altres grans pintors d’aquesta època també ens mostren la bellesa d’un paisatge, però des de visions personals molt diferents. Ho veiem en algunes
pintures d’Egon Schiele (Tulin 1890 – Viena 1918), pintor rebel que milita en
el moviment de la Secessió de Viena, qui ens presenta una natura també
idealitzada, però més nua, o almenys més estilitzada (2). La seva mort
prematura a causa de l’epidèmia de la grip ”espanyola”, escapçà una brillant
trajectòria com a representant de l’expressionisme austríac (Fig.3 i 4). Un altre
exemple el trobem en la forta personalitat de Van Gogh (Zundert, Països
Baixos 1853 – Auverse-sur-Oise, França 1890), la vida del qual va estar
marcada per un fort temperament individualista. Una experiència vital (3), que
va anar des d’un fort compromís religiós d’amor i entrega als altres, fins al
descobriment de la seva vocació pictòrica dins del post-impressionisme i de
l’expressionisme. En els seus paisatges, també hi veiem reflectida la seva
problemàtica psicològica, sense que es desmereixi la bellesa i la força de la
seva obra, que tan bé lliga amb el corrent expressionista (Fig.5)
A la GALERIA VICTOR SAAVEDRA s’hi pot veure una extensa exposició de
l’obra d’Oli Berg (Kiev 1985), formada a la Escola de Belles Arts d’Ucraïna.
Aquesta pintora, ja en la seva anterior exposició en aquesta galeria (2018),
presentava uns paisatges idealitzats, en què la pinzellada uniforme o
estriada quedava emmarcada en unes formes que creaven “horitzons” (4). La
seva pintura aportava i segueix aportant equilibri i silenci. En la nova exposició
el color es més potent, més uniforme i s’emmarca directament en els horitzons
pintats ( quadres ) o retallats ( escultures ). Són colors purs, vius i contrastats
que no empetiteixen l’horitzó i que idealitzen menys el paisatge, però el fan
més pròxim. Ens trobem davant d’una obra en què participem. Es fa
present i ens envolta. Això es més evident en les escultures retallades en acer
o alumini i en el grans plafons, en els quals sembla que ens endinsem en un jardí
(Figs.6,7,8 i 9)
En aquestes obres no sembla que hi hagi cap metàfora pictòrica, a no ser que
sigui el mateix fet de “ser-hi”, un testimoni presencial que se’ns invita a
compartir. Quelcom similar al que també feren Matisse, en les figures
retallades en gouache sobre paper dels anys cinquanta (5), o Picasso, en els
retrats pintats sobre làmines metàl·liques dels seixanta del segle passat.
A la GALERIA JOAN PRATS, dins d’una exposició col·lectiva de pintors de la
galeria, criden l’atenció per les seves subtils implicacions psicològiques, alguns
paisatges del pintor cubà Enrique Martínez Celaya (L’Habana 1964). Pintor
arrelat als Estats Units amb una important formació científica en el camp de la
Física Aplicada, va acabar derivant finalment cap a la seva faceta artística i
humanista. Ha conreat l’assaig, la poesia i la pintura (6). Aquesta, amb unes
característiques molt personals, que el situarien dins un nou corrent simbolista
i/o surrealista, ens parla de la nostra estreta relació amb el cosmos i amb la
natura, de la qual formem part. Uns paisatges reals/irreals presentats amb
diferents formats i tècniques ( oli, aquarel·les…), que ens conviden a mantenir
els nostres lligams ancestrals i el nostre contacte amb el mónque ens envolta
(Figs.10 i 11)

 

Fig.1 Modest Urgell, ( paisatge de tormenta a entrada de fosc ), oli s. tela s. d.
Fig.3 Egon Schiele, Sol de tardor ( sortida del Sol ), oli s. tela, 1912
Fig.4 Egon Schiele, Quatre arbres, oli s. tela, 1917
Fig.5 Van Gogh, Pollancres a Saint-Rémy, oli s. tela, 1889
Fig.6 Oli Berg, Paisatge, pintura s. tela, 2019-2020
Fig.7 Oli Berg, Paisatge, pintura s. fusta retallada, 2019-2020
Fig.8 Oli Berg, Flors i jardins, pintura s. tela, 2019- 2020
Fig.9 Oli Berg, Arbres i flors, escultures pintades s. acer retallat i Instal·lació de flors, mural de pintura s. fusta, 2019- 2020
Fig.10 Martínez Celaya, Las llàgrimes de les coses (II), aquarel·la i grafit s. paper, 2020
Fig.11 Martínez Celaya, The Touch, aquarel.la s. paper, 2011

 

Bibliografia:
(1) Francesc Fontbona, El Paisatgisme a Catalunya, p.p.98-100. Ed.
Destino, 1979
(2) Wolfgang Georg Fischer, Schiele, Flor marchita y Ciudad muerta – Paisajes
otoñales del alma, p.p. 171-189, Taschen GmbH, 2007
(3) Leo Jansen, The Real Van Gogh, The artist and his letters. The Sacrifice for
Art, p.238-239, Royal Academy of Arts, London, 2010
(4) Josep Pericot, Espais i galeries d’art, un recorregut encara vigent. Oli Berg,
Emporion, num. abril, 2018
(5) Juan Bufill, Retorn al jardí. Oli Berg: pintura, escultura i ceràmica, La
Vanguardia, Diners, p.12, 21.6.2020
(6 ) Daniel A. Siedell, Enrique Martínez Celaya. Pinturas para Barcelona.
Exposición “El cielo de invierno” Galeria Joan Prats, 2012