Naturalment, J.J. CALE a Palafrugell

La nit dels museus homenatja al músic de Tulsa

La fama, la popularitat o el reconeixement sovint no es reparteixen de manera justa. Persones de les que es desconeix cap contribució útil a la humanitat són ben populars, un fenomen que els mitjans audiovisuals i les xarxes socials han aguditzat. I sovint passa que persones de gran talent queden camuflades darrera d’altres noms o marques. Però, més enllà o més aquí de la justícia, encara és més sorprenent quan trobem persones que exerceixen la seva llibertat alliberant-se, precisament, de les cadenes de la popularitat. El cinema ens va regalar fa uns anys aquella meravellosa història real “Searching for Sugar man”, gràcies a la qual recuperàvem la història del cantautor Rodríguez, que després d’haver gravat un parell de bons discos va caure en l’oblit. Ningú no el va trobar a faltar. El més commovedor de la història és que ell tampoc. 

És possible que més d’un evoquéssim aquesta història en el concert que Blanquito Zurdito ens  va oferir la Nit dels Museus, el passat 14 de maig, al Museu del Suro de Palafrugell. El que es proposava -i s’aconseguí amb excel·lència- era recuperar la figura de J. J. Cale, “El trobador de Tulsa”. Un nom segurament desconegut per a la majoria de nosaltres. Però Cale ha estat una baula important en la música americana dels últims 50 anys, tant que sense saber qui era, resulta que ja el coneixíem. Va crear un original estil que bevia i combinava de manera molt personal blues, jazz, country i folk. Va composar un grapat de cançons excel·lents, algunes de les quals coneixem gràcies a les versions d’Eric Clapton, notablement “Cocaine” i, sobretot, “After midnight”. Però també el van versionar o es van inspirar en ell noms com Mark Knopfler, Eric Burdon, Santana o John Mayer.

foto: Gemma Espinet

Molts d’ells van reconèixer l’admiració i l’estímul que van trobar en J.J. Cale. Va ser un músic seminal, que proposava i innovava, una persona influent, quan ser “influencer” era una característica que obria nous horitzons.

L’espectacle es va presentar com un concert-vídeo, un esdeveniment en el qual es van combinar la música en directe i les projeccions d’imatges audiovisuals. Un encert perquè, a més de regalar-nos versions d’algunes de les cançons de Cale –“Magnolia”, “Friday”, “I’ll make Love to you anytime” o l’esmentada “Cocaine”-  els vídeos i les explicacions de Lluís Figueras ens ajudaven a acostar-nos a la persona. Una persona que, com hem dit, irradia un misteri, un enigma atractiu, basat sobre tot en la seva manera d’estar al món. Un creador i també un artesà , perquèpart del seu èxit rau en que ell mateix feia les gravacions.  “He vingut a tocar música, no a tenir fama”, dirà en un dels vídeos. Una  idea d’integritat, d’honestedat, que podríem resumir en menysprear la fama per estimar millor la música. Una autenticitat que, cínicament, de vegades volem creure que no existeix.

El grup liderat per Lluís Figueras, guitarra i veu, estava format per Bikentios Chávez a la bateria, Jordi Ruiz “Popi”, al baix i Miquel Brugués als teclats. Van comptar amb la col·laboració de Pau Savall com a tècnic de vídeo i Sara Savall, fotografia i també veus. Tots ells ens van regalar amb generositat un acte de gran densitat cultural, a les més de cent persones que omplíem la sala del Museu del Suro de Palafrugell.  Perquè generositat és compartir el que sabem i ajudar-nos a descobrir el que no sabem. En el sentit de revelar-nos allò que estava amagat o, per a molts de nosaltres, ignorat. I fer-nos gaudir de l’aparent novetat, amb bona música. Perquè, és clar, la millor manera de conèixer J.J. Cale és i serà, també, escoltar-lo.

J.J. Cale