Puixkin

i la seva obra poètica “La Gabrielíada”

La Poesia
té ètica i és art.
Siguem-ne dignes.
Ponç Pons (1956)

El poema és vigilància i no hi ha llibertat sense llibres.
Susanna Rafart (1962)

La poesia és el que fa viure una llengua i una cultura.
Mireille Gansel (1947)

Una guerra serveix perquè la perdi tothom.
Mercè Rodoreda (1908-1983)

Aleksandr Puixkin (Moscou,1799- Sant Petersburg,1837) és el poeta suprem de la llengua russa i és considerat també el fundador de la llengua i la literatura russes modernes. Provenia de família noble d’antiga nissaga i va tenir una educació completa de caire molt europeu i to liberal amb professors sovint estrangers. Va morir en un duel a pistola defensant l’honor de la seva dona.

La seva obra mestra, la seva creació més rica i monumental, és “Eugeni Oneguin”, l’obra central de la literatura russa, -l’equivalent a El Quixot, La Divina Comèdia o el Tirant lo Blanc-, una  novel·la en vers en vuit capítols inspirada en el “Don Juan” de Byron. Una obra que a cada relectura et sorprèn, i que per als escriptors russos d’ara continua sent un referent sòlid i una companyia fidel.

Tenim la sort de tenir-ne una traducció recent al català per part d’Arnau Barios (1989), llicenciat en Filologia Eslava a la Universitat de Barcelona, que li va valer el premi Ciutat de Barcelona de traducció en llengua catalana i que té similituds, segons els experts, tant per la seva qualitat com per l’ingent esforç literari, en la traducció de la Divina Comèdia feta per Josep Maria de Sagarra (1894-1961), ja que permet al lector seguir bé la història, tot traslladant adequadament la cosmovisió de la immensa i pintoresca Rússia del XIX al català més viu, i permet assaborir el lirisme melangiós i enjogassat tan característic del genial poeta rus. 

Cal remarcar que els estudiants russos encara ara són obligats a llegir, comentar i memoritzar els poemes més diversos de Puixkin, aquell que els professors anomenen “el sol de la poesia russa” i la gent “el nostre tot”. Perquè se l’han fet seu tots els bàndols, tothom hi ha trobat el que ha volgut: un profeta, un llibertí, un rebel, un conservador, un cosmopolita, un patriota; ens ho recorda Barios.

Puixkin, de sempre, tenia un caràcter juganer, rebel, indomable i insubmís. Era amant de l’humor, del joc provocatiu, a vegades ratllant la indecència, amant d’escriure epigrames punyents i riure’s de qualsevol. Això li provocà més d’un conflicte amb els seus superiors tot i que no va ser mai un activista polític. 

Però fou un personatge incòmode per a les autoritats que el vigilaren sempre de prop. A causa d’alguns poemes de contingut romàntico-revolucionari -dirigits contra un ministre i contra el mateix tsar Alexandre-, que van provocar una severa reacció de les autoritats, Puixkin, als 21 anys, va ser enviat a l’exili a la llunyana Kixiniov, capital de Moldàvia. Castigat a reclusió durant la Pasqua de 1821, allà hi va escriure el poema sacríleg “La Gabrielíada” que ara remarquem.

L’obra, clandestina i que es transmetia en còpies manuscrites i que no es va publicar mai, va ser denunciada a les autoritats i set anys més tard, el 1828 el poeta va ser sotmès a un parell d’interrogatoris en els quals, forçat, va negar la seva autoria, ja que ser autor d’un poema sacríleg podia significar un nou exili o una pena pitjor. El poema titllat d’obscè i sacríleg, finalment es publicaria a Rússia el 1917, quan feia ja més de 80 anys de la mort de Puixkin.

“La Gabrielíada” es presenta actualment en edició bilingüe (russa-catalana) magníficament editada per Edicions Cal·lígraf de Figueres, amb una traducció superba per part de la filòloga Helena Vidal (Moscou, 1946), professora de la UB on va ensenyar llengua i cultura russes i on va fer també de traductora de literatura russa al català, tant de prosa com de poesia.

En paraules de l’escriptora i crítica literària Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, 1985), llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura comparada, “La Gabrielíada” és una esplèndida fantasia picardiosa, amb espurnes de sensualitat i lirisme sobre el tema de la immaculada concepció.

Vidal ressalta que “La Gabrielíada”, malgrat el seu contingut agosarat, és un bellíssim poema, de gran qualitat literària, amb digressions líriques meravelloses, amb humor, amb un ús exquisit del llenguatge, que és simplificat al màxim i alhora és dens de suggeriments. Una experiència lectora plaent.

Ens relata Dyakonova que al llarg dels 555 versos de l’obra, Maria, retratada com una jove innocent però ansiosa de relacions carnals, és seduïda i desvirgada tres vegades: pel Diable, per l’arcàngel Gabriel i per Déu mateix, que la visita sota l’aparença de colom sense saber res dels seus predecessors il·lustres. El poeta deixa clar, continua Dyakonova, que el fill de Maria és engendrat per Gabriel, que després continua sent l’amant secret de la, diguem-ne, Verge.

El llenguatge utilitzat és obscè –diu Dyakonova-, però cada obscenitat és una obra d’orfebreria. Sí, és sacríleg perquè es burla d’un dogma cristià, però en les descripcions de Maria i Gabriel hi ha una tendresa autèntica, explica l’ experta literària, per acabar dient: “Com si el poeta parlés d’una parella d’amics i busqués, de bona fe, la nostra complicitat per fer-nos partícips d’una xafarderia deliciosa”. Els versos exhalen perfums de voluptuositat i sacrilegi. Amanits però, amb un humor escaient i suau, perquè el riure purifica, mata la mort, ressuscita.

“La Gabrielíada” de Puixkin és doncs una entremaliadura de poeta jove enjogassat, inscrita en la tradició clàssica de la poesia eròtico-sacrílega. Però no deixa de ser també un bellíssim poema amb un ús exquisit del llenguatge, i amb una traducció excepcional, encara que no treu que el seu contingut agosarat hagi provocat des de sempre reaccions vivencials acalorades i contradictòries.

Agraïment: A Benet Amat per la lectura crítica i els seus adequats suggeriments.

Referències bibliogràfiques

  1. PUIXKIN, Aleksandr. La Gabrielíada. Traducció d’Helena Vidal. Edicions Cal·lígraf, Figueres, 2015.
  2. DYAKONOVA, Xénia. Apunts de literatura russa i un afegit polonès. Edicions Cal·lígraf, Figueres, 2020.
  3. PUIXKIN, Aleksandr. Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios. Club Editor, Barcelona, 2019.
  4. VIDAL Helena. Pròleg. “La Gabrielíada”. Edicions Cal·lígraf, Figueres, 2016 pàg 13-17.
  5. ALIAGA, Xavier. “L’inesperat èxit català editorial d’Eugeni Oneguin”. El Temps, 28 de gener de 2020; pàg. 37-40. 
  6. PAGÈS, Vicenç. “De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil”. Proa. Barcelona, 2006.