El 25 del passat mes de maig, varen celebrar-se les darreres eleccions en les quals els catalans podíem demostrar, amb la nostra participació, la certesa o incertesa de l’eslògan que va encapçalar una de les manifestacions més multitudinàries del poble català: CATALUNYA, UN NOU ESTAT D’EUROPA.
La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i presidida per Carme Forcadell, tingué un caràcter eminentment independentista, com van destacar tots els mitjans de comunicació catalans de manera plenament diàfana, i amb una mobilització i afluència de participants extraordinària. No cal discutir el nombre exacte de participació: 1.500.000 persones segons la Guàrdia Urbana i el Departament d’Interior, i uns 2.000.000 segons els organitzadors. Va ser, evidentment, una resposta a les retallades de l’Estatut de Catalunya de 2006, així com al terme nació, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya.
En el moment de redactar, corregir i transmetre al Consell de Redacció d’EMPORION aquest article, en desconec el resultat. Desitjaria que la resposta es correspongués als meus anhels, ja que lamentablement no he pogut votar. Potser que hagi cregut en un sistema fàcil. Però no ho ha estat per als votants que, com jo, estem “reclosos” en un hospital, malgrat assumir que un gran percentatge del problema és per culpa de la meva falta d’informació prèvia –vaig iniciar les primeres consultes el dia 12 i el límit de tramitació era el dia 15. Però el que vull fer en aquest article és destacar el dret que tenim a emetre el nostre vot. Els catalans hem de demostrar amb la més àmplia de les participacions que som dins d’Europa, que potser no hi podrem seguir, però sí tornar-hi, segons els interessos catalans, associació plena o parcial, amb l’euro o amb moneda pròpia.
Catalunya ha de fer-se sentir a Europa! A través del Parlament europeu es regula un altíssim percentatge de la legislació que regula la nostra activitat, tant comercial com financera, alhora que es posava en relleu de forma fefaent quins són els partits i quines les tendències amb més nombre de vots: independència, tercera via o nova relació Catalunya-Estat central.
Amb un nou mecanisme de relació perquè una nació ni ho és, ni ho deixa de ser, perquè ho digui una Constitució, i màxim quan aquesta va ser votada en un període de veritable fam d’expressar la nostra voluntat. Catalunya procedia d’una guerra “incivil” i d’una llarga caminada cap a un futur que, com a mínim, ens deixava votar.
Poc importaven els límits; el que era realment important no era el contingut, sinó el fet històric que podia votar-se una Constitució, que mai se’ns va presentar com a immodificable i eterna.
Catalunya és una nació que votava furs i constitucions feia ja centenars d’anys. Les retallades i el “café para todos” són posteriors al fet constitucional i realment modificaren el contingut i l’esperit de la Constitució, que jo vaig votar afirmativament.
Post Scriptum. Crec que sí que podré votar. Es tractarà d’un petit passeig familiar que em portarà de Palamós a Torroella, passeig d’anada i tornada, amb votació inclosa.
