Patriotisme, finençament i tribunal constitucional

Reflexions

Aquests dies els catalans hem pogut reflexionar sobre el finançament i sobre el Tribunal Constitucional. Jo us invito a reflexionar també sobre un concepte avui tan oblidat com és el patriotisme. (Fa poc vaig preguntar a una secretària jove d’una entitat important si sabia què volia dir patriotisme; em va contestar que no). Però anem per parts i parlem de cada cosa.

Patriotisme. En una reunió recent, el president del Femcat, que agrupa centenars d’empresaris catalans (en total tenen 70.000 empleats), ens va parlar dels objectius que persegueixen: competitivitat internacional, cooperació, projecció al món, estratègia a mitjà i llarg termini, amb 25 objectius ben concretats. El seu model és Finlàndia. Com a activitats immediates: Barcelona Graduate School of Economics (Escola Superior d’Economia), Projecte FerrMed (tren mediterrani), Spanair (aerolínia catalana), Xarxa comercial internacional, etc. Entre les tres o quatre principals motivacions, que va detallar, em va sorprendre  que una fos, amb tota naturalitat (no hi estem acostumats, i menys en públic), el patriotisme.

Finançament. Quan escric aquestes línies encara no hi ha acord, després d’endarreriments i més endarreriments. Quan les llegireu segurament la situació haurà canviat i ja en sabreu el resultat. Però no és de la quantitat acordada ni del model aprovat del que vull parlar, sinó precisament d’aquest altre concepte molt més important: del patriotisme.

FemCat al Parlament
FemCat al Parlament

He sentit a la ràdio catalana uns tertulians que comenten les possibles reaccions dels polítics davant d’uns resultats bons o dolents de les negociacions. Acord entre els tertulians: A Montilla li interessa esgotar la legislatura, ara no li convenen eleccions anticipades de cap manera. A Esquerra no se sap si li interessa anar ara en males condicions a unes eleccions o acabar la legislatura ajudant els socialistes. A Iniciativa li  interessa… A CiU li convé…

Si la realitat és tal com la veien els tertulians, tots els polítics es mourien per interessos de partit, cap d’ells no es mouria per Catalunya, cap d’ells no tindria motivacions patriòtiques. Són patriotes els polítics? Posen els interessos del país davant dels interessos del partit? No goso opinar amb fermesa.

Tribunal Constitucional. Potser quan llegireu aquestes línies els recursos que es varen presentar contra l’Estatut de Catalunya encara estaran pendents de decisió, o –vés a saber– potser els senyors i senyores magistrats i magistrades hauran decidit que l’agost és un bon mes per publicar la sentència. És dir, quan aquesta ens agafi a tots distrets.

Fa tres anys que el Tribunal delibera. Quanta feina que han tingut per culpa nostra! Tres anys! El que encara no sé si ens ha de fer riure o plorar són les dues últimes notícies importants que he llegit sobre aquest afer.

Primera notícia important. Juny del 2009. Un senyor magistrat, que es veu que era de tendència dubtosa, finalment hauria decidit decantar-se per la banda que es diu “progressista”. O sigui, que per comptes de llençar l’Estatut directament a les escombraries estarà a favor de vés a saber quin retall d’Estatutet mullat. Segons aquesta notícia, el bon o mal humor d’un sol home serà més determinant per al futur dels catalans que tot el Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i el poble de Catalunya sencer (un home no català decidirà el futur de set milions i mig d’homes, dones i nens catalans).

De res no va servir que Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola actual, fart de l’espectacle, un dia digués: “Que un tribunal que ha participat en el joc tan potiner de recusacions recíproques, d’un estil realment desconegut en la història jurisdiccional europea, s’erigeixi en jutjador de la constitucionalitat de l’Estatut, a mi no em mereix cap confiança. L’acte més digne seria dimitir abans de dictar sentència perquè un tribunal amb una composició nova pogués pronunciar-se des de la presumpció de la independència dels seus membres”.
Evidentment, aquest acte digne de la dimissió ni se’ls ha passat pel cap als senyors i senyores magistrats i magistrades. Potser ni se n’han assabentat, de la proposta. Tenien massa feina. Tres anys de feina.

Segona notícia important. Juliol del 2009. Al cap dels famosos tres anys, els senyors i senyores magistrats i magistrades s’havien posat d’acord sobre un piló de qüestions, però –quina llàstima! – encara tenien aparcades unes poques qüestions. Quines?

1. Nació. És Catalunya una nació? Els catalans són catalans de la mateixa manera que els finlandesos són finlandesos? Ho són una mica menys? Ho són molt menys? Què tenen de diferent? La diada de Sant Jordi, els focs de Sant Joan, la sardana, els castellers, una gastronomia, una història, un dret civil, una llengua…? Nimietats.

2. Bilateralitat. Pot negociar directament Catalunya amb l’Estat o s’ha de posar a la cua, al costat de Múrcia o la Rioja (amb tots els respectes per a aquestes regions), en el moment que decideixi Madrid? Què volien dir els pares de la Constitució quan varen parlar de “nacionalitats i regions”? És tan important per a Espanya la història i la força demogràfica, econòmica i exportadora de Catalunya com la de Múrcia o la de la Rioja?

3. Finançament. Fins on ha d’arribar la solidaritat dels catalans? Si guanyen més diners, no els han de repartir perquè tothom en tingui? I què si al final cada català té menys diners que cada extremeny? (també amb tots els respectes). No som tots espanyols?, doncs que uns paguin pels altres, ni que al final els suposats rics rebin menys del que els suposats pobres.

4. Idioma. Es pot permetre que tothom a Catalunya hagi de saber català? No n’hi ha prou que tothom per llei hagi de saber castellà?

5. Justícia. Qui ha de decidir en última instància sobre els plets entre catalans? Un tribunal català o un de situat a Madrid? I el Síndic de Greuges, què hi fa a resoldre problemes dels catalans si ja hi ha a Madrid un Defensor del Pueblo?

6. Competències. Què se li pot deixar fer a Catalunya? Trens, ports, aeroports?, petitons potser sí, però grans? Cultura, educació, salut? De tot se’n sap més, de tota la vida, a Madrid, acostumats com estan a manar.

Reflexionem-hi. Si al final –juliol del 2009– només han quedat per resoldre aquestes sis qüestions aparcades, quines altres deuen haver estat treballant els pobres senyors i senyores magistrats i magistrades durant tres anys sencers?