L’altre dia comentava amb un bon amic situacions davant les quals ens havíem quedat amb els pèls de punta. Allò que com a reacció emotiva ens havia fet posar el que se’n diu “pell de gallina”.
Com a exemple, l’amic em va parlar del que va sentir quan es va trobar al davant del Partenó d’Atenes, situació amb la qual jo també vaig coincidir. Trobar-te davant la majestuositat d’aquell monument, sabedor del testimoniatge d’aquelles pedres acollidores de la saviesa filosòfica d’un Sòcrates, Plató, Aristòtil o emèrits pensadors com Pitàgores i Arquimedes, et fa posar la “pell de gallina”, i segurament si en un primer instant haguéssim de pronunciar alguna paraula, un emotiu sangloteig ens ho impediria. Recordo també que vàrem parlar de la Venus de Milo i del quadre de la Gioconda.
Però en un nivell més proper, no em vaig poder estar de comentar al meu amic una situació en la qual m’havia trobat no feia gaires dies i que també m’havia fet posar la “pell de gallina”. Feia unes setmanes, havíem anat amb la meva dona i una altra parella amiga a l’Alguer, a l’illa de Sardenya. Era un diumenge al vespre i vàrem entrar a l’església de Sant Francesc, al centre del nucli històric d’aquesta ciutat. Aquesta és un església construïda l’any 1360 i reconstruïda a finals del segle XVI. A l’altar major, les capelles del prebisteri i a la capella del Santíssim Sagrament es poden veure les parts originals gòtiques catalanes, testimoniatge de l’origen català d’aquesta ciutat, com el Palau d’Albis, on durant l’octubre de 1541 l’emperador Carles V va viure, o els carrers estrets d’aquest nucli antic, alguns dels quals em van recordar els carrers estrets de Torroella, com el carrer del Carme o el carrer Major.
A l’entrar a l’església, no totalment abarrotada, però amb força gent, ens vam adonar que s’estava celebrant la missa i precisament en aquell moment el capellà es dirigia als feligresos dient-los: “Lo Senyor sigui amb vosaltres.”
Ho feia en un evident català, d’accent diferent (potser semblant al tarragoní), però entenedor per a nosaltres. El públic contestà: “I amb el tou esperit.”
Haig de dir que la salutació i resposta d’aquells feligresos, en un idioma que no era exacte però que podíem considerar que era el nostre i possiblement més fidel al seu origen que el que actualment nosaltres parlem, em va fer posar “la pell de gallina”.
Una mica descol·locats en un primer moment, els quatre vàrem quedar expectants i, de sobte, la dona del meu amic va exclamar amb sorpresa, si voleu una mica tardana: “En català, estan fent la missa en català!”
Continuava encara amb la “pell de gallina” escoltant atentament les paraules del celebrant, no per la seva significació religiosa, no sóc practicant, sinó simplement pel que deia i com ho deia. Al cap d’un moment, el capellà féu una mena d’invitació, la gent el va seguir i tots plegats gosaren dir: “Pare nostre, que sés al cel, sigui santificat lo tou nom. Vingui a mosaltres lo tou regne. Se faci la tua voluntat, com al cel així en terra. Dóna-mos avui lo pa nostre de cada dia. I perdona-mos los nostres pecats, així com mosaltres perdonem als nostres enemics. No mos deixis caure en temptació, i llibra-mos de cada mal.”
Ja al final, el capellà digué: “Germans, la missa és acabada. Anauvo’n en pau.”
I tothom va respondre: “Donem gràcies a Déu.”
Tot seguit, començaren uns cants:
“Com la nostra protectora
en cada temps séu estada,
siau sempre nostra Advocada
de Vallverd nostra Senyora […]”
Acabada la cerimònia, vàrem anar a veure el mossèn i ens vam presentar com a catalans. Li manifestàrem la sorpresa i el goig que havíem experimentat al trobar-nos inesperadament amb la celebració de la missa en català. En un català especial però que havíem pogut entendre perfectament. Un idioma que és símbol dels orígens de la ciutat de l’Alguer, que encara que majoritàriament perdut, puntualment es conserva. També li manifestàrem que com a símbol d’aquesta cultura és important el detall que la ciutat tingui els seus carrers retolats en català i en italià. El mossèn ens va comentar que feia trenta anys que impartia classes de català, i tot seguit ens va obsequiar amb un llibre dels textos de la missa i altres textos religiosos en català. En aquell català autèntic que com el Partenó o la Gioconda a mi m’havien fet posar “la pell de gallina”.
Poc després, mentre esperàvem les dones que havien entrat en una botiga, em vaig asseure en un banc al costat de dos avis que estaven xerrant. Vaig parar atenció i vaig entendre que l’un deia a l’altre: “Al damunt d’aquella teulada s’han posat dos gavians.”
No em vaig poder estar de presentar-me com a català i sense dificultat vaig entrar en la seva conversa. Després, em va saber greu no haver-los agraït la seva valentia. Aquell segurament inconscient comportament que posava la cultura catalana amb respecte mutu enmig d’altres cultures, d’una manera natural, autèntica, minoritària, però real. Aquells dos ancians xerraires del banc em van fer posar la “pell de gallina”.
Uns dies després, ja en el nostre país, sentírem les paraules del ministre d’Ensenyament i cultura, el Sr. Wert, que deia que “[…] su interés es españolizar a los alumnos catalanes“.
Els pèls també se’m van posar de punta i em va tornar venir “pell de gallina”.
