Quan anàvem a la font

La tardor de l’any passat va ploure a bots i barrals. L’hivern d’enguany també ha estat generós en pluges, si més no a l’Empordà. Amb tanta aigua caiguda del cel, les fonts naturals del nostre país han tornat a rajar; feia anys que no brollaven tan  alegrement. Ara que les autoritats  ens han alliberat del confinament i podem sortir a fer una passejada, ho podem comprovar si ens acostem a la font dels Capellans. A Torroella de Montgrí tenim la sort de tenir aquest conegut brollador no gaire lluny del centre urbà. I a l’Estartit en tenen un altre dins de la població, la font de Santa Anna, tot i que la proximitat d’una via urbana molt transitada la fa menys plaent.  Des que es va agençar per convertir-la en una àrea de descans, la font dels Capellans és un indret bucòlic. Contemplar un brollador d’aigua fresca i transparent, sentir el mormoleig ininterromput del líquid cristal·lí és un plaer molt apreciat per les persones sensibles a les belleses naturals.

Les joves generacions no saben què és anar a la font a buscar aigua amb un càntir o altres atuells, però els que tenim una certa edat sí. Vam viure temps més difícils, però també experiències agradables que a vegades evoquem amb melangia. Una d’elles era anar amb els companys del col·legi a una font propera al poble o vila on vivíem a fer-hi una berenada a la primavera. O a dinar-hi al pic de l’estiu amb els pares i altres famílies del poble. Sota l’ombra d’una alzina, un salze,  un àlber o alguna altra mena d’arbre, s’hi estava la mar de bé.

Fonteta, Fontanilles, Fontclara. Heus ací tres poblacions del Baix Empordà d’una etimologia inequívoca. I encara hi podríem afegir Fontanetum, el nom antic de la capital de la nostra comarca, abans que esdevingués una vila episcopal a l’edat mitjana. Altres poblacions, els noms de les qual no evoquen cap font, també tenen o havien tingut temps era temps un bona deu d’aigua molt a prop del nucli urbà. Algunes, segons la tradició, fins i tot d’aigües miraculoses. Jafre, posem per cas on, a tret de pedra del poble encimbellat dalt d’un turó, hi ha  el santuari de la Font Santa que, com el nom indica, és molt més que una simple deu.

Si mireu el mapa interactiu de les fonts de Catalunya veureu que la nostra comarca és plena de fonts naturals, en contrast amb les terres de l’Alt Empordà, més seques. Personalment, una de les que més m’agrada és la de Palau-Sator, anomenada font de la Plaça. Està situada prop de la muralla i l’estructura que la cobreix té forma d’iglú. La de Fontclara, en canvi, enmig del llogarret, té una forma cilíndrica. A  Santa Sussana de Peralta (Forallac) hi ha una font molt antiga refeta l’any 1704, sota una colossal alzina i al costat d’una esglesiola romànica. Forma part del meu univers infantil perquè de petit hi havia anat moltes vegades amb els companys de l’escola a berenar i jugar.

Anar a buscar aigua a la font era una feina de la que se n’ocupaven tradicionalment les dones, petites i grans. Ho podem veure a unes quantes pintures contemporànies. Entre els quadres paisatgístics de Joaquim Vayreda n’hi ha un (Primavera, 1879) en què representà una nena vora una font campestre amb un atuell que es disposa a omplir.  Aquesta era una escena habitual en aquella època, quan a molts pobles encara no tenien aigua corrent. Quan arribà a totes les llars, la major part de les fonts s’abandonaren. Les més allunyades dels nuclis habitats aviat foren engolides ràpidament per la malesa, altres deixaren de rajar pel descens de la capa freàtica.

Les fonts també captivaren alguns poetes. Ja a l’època romana hom creia que les aigües de les fonts els inspiraven, que eren una mena de muses per als poetes. Sobre les fonts de Sant Hilari Sacalm hi ha unes quantes llegendes i poemes. A la plana de Vic, a Folgueroles, la font del Desmai està estretament lligada a mossèn Cinto. El singular escriptor i filòsof  Francesc Pujols – el que digué que arribaria  un dia en què els catalans, pel sol fet de ser-ho, anirien pel món i ho tindrien tot pagat – escriví un bell poema titulat La font.

Per més que les fonts naturals del nostre país  hagin tornat a rajar a causa d’una generosa tongada de pluges, ningú hi anirà a omplir el càntir. En primer lloc, perquè ja hi ha aigua corrent a totes les cases des de fa anys, per bé que no tants com creuen les generacions més joves. Per altra banda, perquè a gairebé totes les fonts hi ha un cartell que adverteix de la no potabilitat de l’aigua.

A causa d’un  progrés material  mal entès, hem hagut de pagar un preu molt alt. Entre altres coses, hem perdut una bona colla d’aquests oasis de pau – locus amoenus, “indrets plaents”, com deien els antics – que són les surgències naturals. No hi ha res més trist que arribar cansat a una font natural després d’una llarga caminada i trobar-hi un rètol que digui: AIGUA NO POTABLE. L’ànima et cau als peus.