[bs-quote quote=”Tenir por de ser qui som és la marca de l’esclau” style=”style-17″ align=”center” color=”” author_name=”Jem Cabanes” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
Si ens passegem pels carrers de Torroella i parem bé l’orella, sentirem parlar diverses llengües: català, castellà, àrab, amazigh, anglès, romanès, francès, italià, fula, mandinga… Carme Junyent diu que a Catalunya es parlen més de 300 llengües (IDESCAT 2018). Segons aquesta lingüista, l’esperança de salvar el català la tenim en el multilingüisme. Sembla ser que és més fàcil preservar les llengües minoritàries en una societat multilingüe que en una de bilingüe, el problema és que cada vegada que ens dirigim en castellà a una persona que no coneixem, estem bilingüitzant la nostra societat. I en una societat bilingüe està demostrat que la llengua majoritària es menja, a la llarga, la llengua minoritària. En poso alguns exemples:
Situació real 1: Alumne marroquí, arriba a 3r d’ESO a l’institut. Està ben escolaritzat i parla bé el francès. Se’l posa a l’aula d’acollida del centre. Aprèn el català sense dificultats. A l’estiu treballa en una parada de fruita del mercat. L’amo és català. Quan torna al setembre em diu: “Vull que m’ensenyis a parlar en castellà, perquè a l’estiu tota la gent de Torroella que venia a comprar em parlava en castellà”.
Situació real 2: Botiga de Torroella regentada per una persona argentina que parla perfectament el català. La majoria de clientes catalanoparlants se li dirigeixen en castellà.
Situació real 3: Cuidadora veneçolana, entén el català però no el parla i té cura d’una senyora gran catalanoparlant. La majoria de familiars i amics de la senyora gran parlen en castellà a la cuidadora.
Situació real 4: Professor d’ESO catalanoparlant que es dirigeix sempre en castellà quan parla amb un alumne castellanoparlant però que sap parlar perfectament en català.
Situació real 5: Alumna d’ESO catalanoparlant que sempre diu “Da igual” en comptes de dir “Tant me fa, tant és, m’és igual…” La corregeixo i em diu “Ai, que pesada, si da igual com ho digui!
I així, tots podríem anar relatant situacions semblants que moltes vegades ens les trobem sense adonar-nos-en.
Al llarg de tres-cents anys, en unes etapes més i en altres menys, s’ha volgut exterminar el català, ens han volgut fer creure que és una llengua de segona (i a vegades sembla que ens ho hem cregut), ens han posat idees al cap com ara que fa més educat dirigir-se en castellà a una persona castellanoparlant i canviem de llengua amb molta facilitat. Per això diem que el català és una llengua sotmesa a la llengua dominant.
Els que vàrem anar a escola durant la dictadura franquista ho vàrem patir en primera persona, però a les cases es seguia parlant en català i la llengua es va preservar perquè no hi havia les interferències que hi ha ara en aquest món tan globalitzat i tan interconnectat. A la Catalunya Nord, tot i no tenir una dictadura, a partir dels anys 50 també van patir una forta repressió de la llengua catalana, i a fe que se’n van sortir molt bé, els francesos. Si algú hi està interessat, hi ha un llibre de Joan-Lluís Lluís, titulat Els invisibles, que deixa constància de com ho va patir l’autor rossellonès en la seva pròpia pell.
El català no pot ser una llengua només acadèmica, ha de ser una llengua d’ús, una llengua necessària, útil, viva, la llengua del carrer. I que sigui així depèn de tots: dels que la parlem, dels que no la parlen però volen aprendre-la i de l’administració. A l’article anterior ja vaig apuntar algunes coses que pot fer l’administració.
Individualment també hi podem aportar el nostre gra de sorra. Per exemple ens podem proposar de parlar sempre en català encara que el nostre interlocutor ens parli en una altra llengua. La majoria de vegades ens ho agrairà, perquè així el sent, el practica o sent la necessitat d’aprendre’l. Imaginem que la nostra interlocutora viu a Torroella, és anglesa i ens diu que només parla anglès; aleshores podem fer-li petites explicacions en anglès, si el sabem, d’allò que li diem i continuar parlant en català, de manera que senti la necessitat d’aprendre’l.
Hi ha un altre aspecte que s’ha agreujat en els últims anys i és la manera com parlem en català. Quan dues llengües romàniques, com són el català i el castellà, estan en contacte, és fàcil que hi hagi interferències i una altra vegada les interferències solen perjudicar la llengua minoritària. Així cada vegada sentim més expressions en català que són un veritable calc del castellà i aquí sí que cal que hi posem tota la nostra atenció per corregir-ho. En poso alguns exemples:
Ja estic a casa. En comptes de ja soc a casa.
Avui, l’aigua (referint-se a la del mar) està molt bona. En comptes de avui s’hi està molt bé a l’aigua.
Això olora a romaní. Per dir: “Això fa olor de romaní”
Dona’m un petó. Per dir: “Fes-me un petó”
Em dona mandra. Per dir: “Em fa mandra”
Què prendran de postre? En comptes de: “Què prendran per postres?”
S’escolta malament. En comptes de: “Se sent malament”
Arribo en cinc minuts. Per dir: “Arribaré d’aquí cinc minuts”
La llet no em senta bé. Per dir: “La llet no se’m posa bé”
Dona’t pressa! Per dir: “Fes-ne via!”
M’he caigut al mig del carrer. En comptes de: “He caigut al mig del carrer”
No m’agrada molt. Per dir: “No m’agrada gaire”
I per què cada vegada sentim més: “després de dinar” o “al dia següent” quan tenim expressions tan genuïnes com: havent dinat o l’endemà?
I no parlem dels pronom febles, que ja estan en perill d’extinció! Exemples:
-Compro plàtans? No, encara tenim. Quan hem de dir: “No, encara en tenim”
– Van al cine, no aneu vosaltres? Quan hem de dir: “No hi aneu vosaltres?”
Aquestes errades de sintaxi són molt més preocupants que les errades de vocabulari, que també ho són. Un barbarisme sempre és més fàcil de corregir que un mala construcció sintàctica, com són tots aquests calcs que fem del castellà.
I per acabar-ho d’adobar, com més va, més constatem un empobriment del lèxic. Josep Torroella en el seu article, publicat a Emporion el passat 31 de desembre, titulat: “Salvem els mots” ho constatava i en posava exemples. En aquest sentit cal destacar una bona iniciativa, la creació d’un grup de facebook, “El parlar de Tarruella”, que pretén recuperar paraules i expressions que feien servir els nostres pares i avis, no fa pas gaire temps. També, si tenim ganes de recuperar paraules i expressions que es deien a l’Empordà, hi ha un llibre preciós titulat: Quincalla, editat per Edicions 62, on s’hi apleguen un miler d’adagis dels molts que Caterina Albert va escriure amb la intenció de conservar mots genuïns del català en perill d’extinció.
Així doncs, el futur del català potser no només “depèn de tu”, però segur que tots i cadascun de nosaltres podem aportar-hi el nostre granet de sorra.
