El número 11 d’ Emporion (novembre 2007) vaig dedicar unes «reflexions» a les causes ?al meu entendre? de la crisi financera internacional, i al número 22 (octubre 2008) al seu esclat. La bona acollida que varen tenir em mou a intentar parlar avui de la crisi a Espanya i a Catalunya, amb el mateix estil simplificador.
Com tots hem pogut experimentar, el principal motor de l’economia espanyola, que ha crescut a ritmes molt superiors a la mitjana europea, ha estat el sector de la construcció.
Tothom s’hi engreixava:
Promotors, que es folraven transformant àvidament el paisatge en urbanitzacions, cases i apartaments. Constructors i indústria auxiliar de la construcció, que veia com anaven creixent a ritme cada vegada més engrescador les comandes, la feina i els beneficis. Ajuntaments que percebien bones taxes basades en plans sovint esbojarrats, ni que fos sacrificant patrimoni natural. Agències immobiliàries, que cobraven substancioses comissions i animaven tota classe de possibles clients amb eslògans motivadors. Al costat de casa meva, a Barcelona, en els aparadors buits d’una oficina d’una empresa de molt de renom, ara tancada, encara s’hi pot llegir: «Sí que pots-Sí que pots-Sí que pots-Sí que pots…»
També bancs i caixes, que feien un gran negoci amb crèdits i hipoteques ?de vegades sense vigilar gaire la solvència del client?, perquè al cap i a la fi, el valor dels immobles, que n’era la garantia, «sempre pujava». A més, «titularitzaven» aquestes hipoteques, o sigui, les venien a altres entitats financeres a canvi de nous diners per a nous crèdits o hipoteques ?això ajudava a fer més gran la bola financera?. Com que el sistema bancari financer espanyol era insuficient per cobrir la gran bombolla immobiliària que s’anava produint, bancs i caixes demanaven crèdits a bancs estrangers. Aquests també s’hi varen abocar de gust, perquè, pels diners que deixaven, cobraven bons interessos.
Però no podem culpar només promotors, constructors, agències, bancs o caixes: tothom és culpable, perquè tothom, a la vista dels baixos interessos, de les garanties basades en el mateix immoble hipotecat i de l’expectativa del gran negoci de l’endeutament, perquè la casa o el pis que compraven amb hipoteca «sempre pujava», va començar a llençar-s’hi amb desfici i avidesa. El que no ho feia era un ximple.
Però, com tothom sap i per les causes que vaig exposar a Emporion el mes d’octubre passat, la festa es va acabar perquè els bancs de tot el món estan entrampats amb actius ?fons d’inversió, etc.? de valor dubtós i cap entitat financera no es fia de cap altra.
Corrents, per veure d’arreglar aquesta crisi financera, es reuneixen els mandataris del món.
Mentrestant, com ens ha afectat a nosaltres tot aquest desori? Nosaltres com estem?
Segons l’economista Serra Ramoneda, expresident d’una important Caixa de Catalunya, els bancs espanyols tenen deixats uns 900.000 milions d’euros, potser molts més ?no goso pensar quin import seria en pessetes!?, dels quals un 30 % al sector immobiliari ?promotors, constructors…?. Posem, doncs, que aquest sector ha de tornar als bancs i caixes uns 300.000 milions d’euros. Els nostres bancs i caixes no tenien aquests diners quan els varen deixar, els havien hagut de manllevar de bancs estrangers. I els han de tornar en part a curt termini, en part a mitjà i a llarg termini.
Primer problema: promotors i constructors fan figa i demanen allargar els terminis de devolució dels crèdits concedits pels bancs i caixes espanyols, perquè hi ha un milió d’habitatges pendents de vendre. Com es transformaran en diners? S’estan engiponant fórmules de transformar, allò que havia de ser venut, en habitatges de lloguer. Veurem.
Aquests diners que no cobren, els bancs i caixes espanyols els deuen a aquells bancs estrangers que havien ajudat tan àvidament a crear la bombolla i que els va proporcionar tants bons interessos. Els deutes a curt termini es tiren a sobre. I ni pensar a allargar el termini o demanar-ne de nous, perquè cap banc estranger no voldrà fer-ho. Ningú no es fia de poder cobrar després.
Conseqüència: als nostres bancs no queden diners per donar crèdits a les empreses ?economia productiva?.
I els diners que el govern diu que aportarà al sistema financer espanyol per destinar a l’economia productiva, si badem, se’ls hauran de quedar per a ells, perquè si no, s’aboquen a la suspensió de pagaments. O cauen ells o cau l’economia productiva. I a la pobra gent del carrer no li convé ni una cosa ni l’altra.
Tanmateix, val a dir que aquí, afortunadament, els bancs i caixes han estat molt més ben controlats que en molts altres països.
Segon problema, gruixut i de llarg abast: qui pot ara substituir la creació de riquesa (PIB) que proporcionava el sector de la construcció?, i els llocs de treball que creava? El problema és a gran escala, i urgent.
Pot prendre el relleu l’automòbil i la seva indústria auxiliar? ?autos elèctrics, d’hidrogen…??. Això serà llarg i magre, i ja s’ha vist com els va a Seat, Nissan…
Els remeis, doncs?
Difícils, però cal sortir-ne. Amb iniciativa, productivitat, qualitat, respecte per l’entorn.
A Catalunya ens cal exigir millors infraestructures, enllaços ferroviaris, corredor mediterrani…
I tots plegats, gastar menys i treballar més i millor.
