Retrobar Dalí i nova exposició a Torroella

(amb el permís del virus)

 

Al TEATRE-MUSEU DALÍ de Figueres es pot veure una exposició de Dalí sota el títol “El surrealisme soc jo”. Paisatges fora del temps, a càrrec de la comissària Montse Aguer i de la comissària adjunta Carme Ruiz González. Ambdues autores ens expliquen, en una esplèndida i documentada introducció, algunes de les claus i motivacions d’aquesta important exposició. La mostra restarà oberta fins el 13 de setembre d’enguany.

Un cop dins el Teatre–Museu, en el que sempre podem descobrir nous aspectes del pintor empordanès, ens arribarem fins a la Sala de les Lòggies, on gràcies al confinament rigorós de moltes pintures (SARS-CoV-2 fecit), s’hi han reunit onze pintures, la majoria dels anys trenta del segle passat. Uns anys de treball intens de Dalí, que es corresponen, en gran part, amb el que Robert Descharnes assenyala com els anys del Mètode Paranoic-Crític, entre el 1934 – 1937 (1). Mètode que per altra banda Dalí va practicar tota la seva vida.

En aquest sentit, cal recordar que Dalí va ser un gran teòric de l’art, amb més de seixanta texts publicats, entre els que hi cabria destacar: El manifest groc, escrit conjuntament amb Lluís Montanyà i Sebastià Gasch (Barcelona 1927), L’amour et la memoir (Ed. Surrélistes, Paris 1931), Dictionaire abrégé du surréalisme, escrit juntament amb André Breton i Paul Eluard (Galerie des Beaux Arts, París 1928), The secret life of Salvador Dalí (Dial Presss, New-York 1942), traduïda com Vida secreta de Salvador Dalí (Dasa Ed., Figueres 1981), Journal d’un génie (La Table Ronde, Paris 1964), traduït com Diario de un genio (edició il·lustrada i revisada per Robert Descharnes, Tusquets Ed., Barcelona 1983), com també Oui: mètode paranoïque-critique et autres textes (Ed. Desnoêl, Paris 1971) (2). Aquesta multitud d’escrits ja denota que Dalí mantenia un interès viu, tan a nivell intel·lectual i psicològic com a nivell de la seva vessant artística, per “la Creació”, entesa com el món físic i espiritualdel qual tots formem part. En Dalí desapareix el concepte d’exòtic, per esdevenir una interpretació de la natura, ja sigui viscuda (conscientment o inconscientment) o bé desxifrada pels darrers descobriments de la física nuclear o quàntica. El mateix Dalí, en una mena de relat inèdit autobiogràfic titulat “Tardes d’estiu” (1919-1920), escriu: “Gaudia del patiment de la creació… s’esforçava en traduir el que sentia el seu cor, el que li deia la naturalesa, el que l’esplèndid cirerer enlluernat de sol li explicava” (3). (Figs.1,2,3)

Si tornem a l’exposició que actualment podem veure a la Sala de les Lòggies, hem de remarcar l’encert de les comissàries per haver reunit aquest onze quadres, molts d’ells de petit format, que en certa manera són el nucli dur del món pictòric de Dalí. En aquesta visió daliniana s’hi barreja el paisatge i la llum empordanesa (Dalí parla de “la llum eterna i ultra-analítica de Port Lligat”) (4) amb el mon habitat de persones, animals, arbres, construccions… Un món que ell despulla, esquartera o enalteix amb un joc de perspectives i de color que reivindica una nova creació, si més no, la nova interpretació que Dalí deleix per mostrar-nos amb la seva pintura. (Figs.4,5,6)

Aquesta exposició, petita en quan al nombre de quadres, que aprofita el moment de repòs en l’anar i venir de les pintures cedides o de propietat del museu, ens fa palesa una maduresa pictòrica extraordinària dins el conjunt de l’obra daliniana. Aquesta, resta ancorada en el binomi emmarcat pel mètode paranoic-crític surrealista i el retorn al classicisme dels pintors del Renaixement italià o del flamenc Jan Vermeer. Una maduresa pictòrica que ens porta a considerar alguns d’aquests quadres, com els més reveladors i sublims, entre les grans creacions artístiques del segle XX. (Figs.7,8,9)

En un article sobre aquesta exposició, Pilar Parcerisas ens assenyala: “Aquesta exposició, petita però contundent, d’alt voltatge surrealista, és una gran oportunitat per rellegir Dalí i tots aquests paisatges que les comissàries han determinat en una riquesa de categories; bosc d’aparells, paisatges onírics, paisatges paranoics, paisatges pintats a mà, paisatges enigmàtics o intervencions imaginàries. Dalí ha deixat sempre una gran llibertat d’interpretació de les seves obres i aquesta mostra és una magnífica ocasió per fer-ho

Fig.2    “El sentiment de velocitat”, 1931.
Fig.3    “Figura i drapejat en un paisatge”, oli s. tela, 1934.
Fig.4    “L’espectre del sex-appeal”, oli s. tela, 1934.
Fig.5    “Carretó fantasma”, oli s. fusta, 1933.
Fig.6    “Singularitats”, oli s. fusta, 1935-36.
Fig.7    “Elements enigmàtics en un paisatge”, oli s. fusta, 1934.
Fig.8    “Eclipsi i osmosi vegetal”, 1934.
Fig.9    “Paisatge pagà mitjà”, oli s. fusta, 1937.

 

A la CAPELLA DE SANT ANTONI de la Plaça de la Vila de Torroella se’ns presenta una exposició del pintor Ferran Rebollo Pericot, emmarcada sota el títol de “Mar baixa”. La seva trajectòria s’inscriu dintre de l’informalisme i amb un gran poder de comunicació plàstica, com ja ha demostrat en altres exposicions fetes en diferents indrets del Empordà (Cadaqués, Begur,…) i a la Fundació Vila Casas, com a finalista del concurs de pintura de la fundació a Barcelona.

En aquesta mostra de Torroella, hi trobem la construcció d’una pintura matèrica, una constant en la seva obra, que expressa i fa referència al mon físic i al seu impacte en el pintor. És d’aquesta relació i d’aquest diàleg d’on sorgeix la seva obra. L’empremta matèrica es relaciona de manera fidel amb la natura: el bosc, les roques, la muntanya, les onades… (Figs.10,11,12,13). La varietat de materials i pigments, així com l’encert en el color, donen als seus quadres una autèntica vivor, una imatge de “realisme informal”, que ens endinsa en la vida i en la naturalesa que ens envolta. És una pintura que ens fa partícips d’un íntim diàleg persona-natura, però a la vegada, ens propicia una visió oberta a la nostra mirada personal.

Fig.10 “Camí de ronda”, tec. mixta, 2019-2020.
Fig.11 “Mar baixa”, tec. mixta, 2019-2020.
Fig.12 “Roca clara”, tec. mixta, 2019-2020.
Fig.13 “Pujant el Montgrí”, tec. mixta, 2019-2020.

Bibliografia:

  1. Robert Descharnes, DALÍ, La Obra y el Hombre, El método paranoico-crítico 1934-1937, p.p.153-224. Tusquets Ed., Barcelona 1984.
  2. Robert Descharnes, Ibidem., Principales escritos de Dalí, p.p.451-452.
  3. Robert Descharnes, Ibidem., La luz del pais natal 1910-1921, p.15.
  4. Robert Descharnes, Ibidem., La mística nuclear 1950-1962, p.323.

Los comentarios están cerrados.