Aquest mes de juliol s’acompleix un segle del Desastre d’Annual. Annual és una població situada a uns cent quilòmetres de Melilla, en ple Rif, una regió muntanyosa del Marroc habitada per berbers. El 1912, quan França i Espanya es repartiren el protectorat del Marroc, a Espanya li tocà aquesta part del territori marroquí, una de les més pobres del país. Feia molt de temps que Espanya havia deixat de ser una potència colonial i s’havia de conformar amb les engrunes del repartiment d’Àfrica.
A Annual, el 22 de juliol de 1921 s’hi produí una massacre. Les tribus (cabiles) properes a Melilla, dirigides per Abd-el-Krim, un nacionalista rifeny, atacaren per sorpresa les tropes espanyoles, que fugiren en desordre cap a Melilla; els dies següents, les tropes d’Abd-el-Krim aprofitaren aquella desbandada per matar entre 10.000 i 13.000 soldats espanyols; entre les víctimes hi havia molts catalans. La derrota fou tan severa que el govern espanyol prohibí a la premsa nacional donar-ne informació. Aquell desastre militar fou una de les causes del pronunciamiento del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el setembre de 1923. Així es donava un carpetazo a l’Expedient Picasso, que denunciava els responsables d’aquell desastre militar.
També hi havia catalans al Rif el 1909, any en què tingué lloc una altra derrota militar espanyola, la del barranc del Rio Lobo. L’enviament de soldats catalans al Rif responia sobretot a interessos econòmics: assegurar l’explotació de les mines de ferro d’aquesta regió muntanyosa. Era la guerra dels rics feta pels fills dels pobres. Els fills dels fills se’n lliuraven pagant un substitut. Aquell enviament de soldats catalans -molts d’ells reservistes, és a dir, casats i amb fills- desencadenà els fets de la Setmana Tràgica
Però heus ací que d’unes dècades ençà la cosa ha canviat. El futur certament és imprevisible. Si als nostres avantpassats que aixecaren torres de guaita a les poblacions i masos del litoral català els haguessin dit que un dia desenes de milers de rifenys s’instal·larien pacíficament a casa nostra, hi aixecarien mesquites, hi obririen botigues, els seus fills aprendrien català a l’escola i serien fans del Barça, no s’ho haurien cregut. Tanmateix, la majoria del marroquins que viuen a la nostra vila són rifenys. No venen de la costa atlàntica sinó de les abruptes muntanyes del Rif. Centenars de famílies provenen de Nador i de pobles i viles de les rodalies. Segurament en coneixeu més d’una.
Els primers rifenys que trepitjaren terres catalanes s’instal·laren a Osona, al Baix Empordà i al Maresme. Laila Karrouch, l’autora de De Nador a Vic, s’instal·là a la capital osonenca el 1985 -on ja vivia el seu pare- amb la seva mare i quatre germans; fou una d’aquelles pioneres de la reunificació familiar. Per tots aquells emigrants, el xoc cultural era enorme. De viure en cases de pedra i fang, passaren a habitar en pisos; del llum d’oli, a l’interruptor elèctric; de fer les necessitats en un forat, al pati al wàter; d’anar a un pou o a una font a buscar aigua, a obrir l’aixeta… Ara hi ha rifenys arreu del país, fins i tot a petites poblacions de l’interior i de les comarques pirinenques. La major part són amazigòfons, encara que tots parlen l’àrab. Els catalans durant segles hem patit una dura castellanització, ells una severa arabització. Al Marroc l’amazic és una llengua ben viva, per bé que silenciada. A Catalunya probablement és la tercera llengua més parlada.
Els rifenys emigrats no han vingut a conquerir, a explotar les nostres riqueses naturals, com feien les tropes espanyoles enviades pels governs de Madrid al seu territori. Han vingut a guanyar-se les garrofes fent feines que la gent d’aquí sovint no vol fer. Són persones humils, amb pocs estudis o gens. S’han vist obligats a fer les maletes i venir a casa nostra perquè el govern marroquí els té oblidats. No inverteix en el seu territori, els joves no tenen cap futur, manquen molts serveis públics… Altrament, Rabat no protegeix la seva cultura i, quan falta el pa a taula, la cultura no és prioritària.
El 2016 esclataren al Rif revoltes que poguérem veure a través de la petita pantalla. En les revoltes hi participaren molts joves que viuen a Catalunya i que viatgen periòdicament al Rif a visitar les seves famílies. El govern marroquí respongué als aldarulls com sempre ha fet: amb repressió i altes condemnes als líders de la revolta. Tot i que foren acusats d’independentistes -de voler trencar el Marroc, per dir-ho a la manera espanyola- els revoltats només demanaven millores en sanitat, educació i infraestructures. Malgrat les promeses fetes per calmar els ànims, l’endarreriment econòmic del Rif continua. Així doncs, l’emigració dels rifenys és l’única alternativa a la pobresa. Recordem que la quinta part dels marroquins que s’han instal·lat a Espanya viuen a Catalunya (uns 220.000), i molts d’ells a l’Empordà. A la nostra vila n’hi viuen centenars.
Que, cent anys després, la caverna mediàtica no hagi dedicat gaires paraules a aquell fet és comprensible. Però també ho és que el govern del Marroc amb prou feines hagi recordat la victòria d’Annual. Al capdavall, Abd-el-Krim era un nacionalista que aspirava a un Rif independent -o, si més no, autònom. Dins les llars de molts rifenys encara hi ha el seu retrat.
