i la seva magna obra, La Guerra de Jugurta

Gai Sal·lusti Crisp (Amitern, 86 aC — Roma, 35 aC) va ser un historiador romà fidel partidari de Juli Cèsar (100 aC — 44 aC), que inicialment va fer una destacada carrera política. Després de la mort de Cèsar, es va retirar de la política per dedicar els deu últims anys de la seva vida a la historiografia.

En la literatura llatina, Sal·lusti és considerat el creador de la història com a gènere literari. Seguint les passes del seu referent i model, l’historiador grec Tucídides (460aC — 395aC), Sal·lusti va intentar donar a la història un matís filosòfic, tractant d’explicar les causes, les conseqüències i la concatenació lògica i fins i tot espiritual dels fets narrats. Carles Riba (1893-1959), senyalava que l’objecte de Sal·lusti era “presentar al viu la corrupció de la noblesa, per justificar la democràcia”.

En una de les seves obres majors, La Guerra de Jugurta, traduïda per Joaquim Icart a la Fundació Bernat Metge, l’historiador narra els fets de la guerra contra Jugurta, personatge que havia usurpat el tron del regne nord-africà dels númides (finals del s. II a. C.), Sal·lusti ho aprofita per descriure així mateix l’enfonsament moral i polític de la noblesa romana, detentora del govern, i defensa l’ascensió al poder d’altres classes socials, encarnades per Mari, el general que finalment va vèncer Jugurta. En aquesta obra, pròdiga en sentències i en digressions morals, es documenta en profunditat una acurada anàlisi social de l’època.

Sal·lusti aprofita la narració per tant, per posar en evidència la decadència moral de Roma, però el seu principal mèrit és cercar les causes objectives d’aquest mal, no pas tant a nivell dels individus sinó a escala més general, de l’evolució dels “mores” o conductes col·lectives. 

Cal remarcar que en les seves obres, que tenen un decidit propòsit moralitzador i ètic, s’hi troba un tret característic, doncs Sal·lusti les enriqueix amb pròlegs, digressions històriques, polítiques o filosòfiques, discursos, retrats, documents, cartes… Tots aquests elements, relacionats d’una manera o altra amb el relat central, col·laboren a donar una varietat temàtica a la narració i permeten la inserció de diferents codis i estils literaris, tot trencant  l’ordre narratiu per retardar o impulsar el desenllaç de l’acció.

Aquests característics prefacis sal·lustians, són valuosos i peculiars i poden abraçar així mateix diferents principis filosòfics generals. 

Un altre dels trets principals del seu estil és la brevetat, és a dir, expressar molt amb poques paraules. Aquesta “brevitas” de Sal·lusti, i la seva “velocitas” li permet dir molt amb poc text. En aquesta “concentració” Sal·lusti excel·leix, i Quintilià (35dC-96dC) reconeix aquesta diferència respecte a l’estil de l’oratòria, que s’ha de preocupar, abans de res, de la claredat i la comprensibilitat, independentment de l’extensió de la narració. L’escriptor Valentí Puig (1949) ho sentencia quan afirma textualment que llegir Sal·lusti “és com fer els cent metres llisos per pàgina: és la immortalis velocitas segons Quintilià”. El seu estil és concís, reservat, enèrgic, consirós, ara i adés cabalístic, segons Carles Riba.                                                                       

Així mateix, l’autor al bell mig de la descripció literària hi introdueix una digressió sobre la història i els procediments dels partits polítics a Roma, que pretén explicar les rivalitats i les gestes dels seus dies i la degeneració de la vida política. L’objectiu que pretén aconseguir és que hi hagi el fracàs i la derrota de l’aristocràcia i el triomf electoral dels opositors, enaltint en la narració la figura de Mari -líder dels populars- que amb el seu brillant i ampli discurs incorporat al text,  dona pas a la tercera part de l’obra que culmina amb la seva victòria apoteòsica. La inserció de discursos en l’obra històrica és semblant al mètode utilitzat prèviament per Tucídides quan inclou per exemple el conegut discurs de Pèricles a la seva “Història de la Guerra del Peloponès”.

En definitiva, l’ autor justifica la guerra dels romans contra Jugurta que durà de l’any 111 al 105 a. de J.C. L’elecció del tema ja va be a l’historiador llatí doncs relacionava aquell esdeveniment amb el fet que es va procedir per primera vegada contra la supèrbia de la “nobilitas”. Escriu textualment Sal·lusti: “Vencé dintre el senat el bàndol que anteposava el diner i el favor a la veritat”. “Pocs foren els que donaren més preu a la lleialtat que als diners”.

A l’obra es retrata un Jugurta, ensuperbit, en la consciència de la seva maldat, un personatge cruel, corromput, pervers i sanguinari, que tenia tanta astúcia com cobdícia, i coneixement i saber de l’art militar. I que s’estimà més una vida sense honor a una memòria irreprotxable. Un personatge que havia perdut els seus amics, la major part dels quals ell mateix havia matat, però que finalment seria vençut i derrotat.

Cal remarcar que en les monografies sal·lustianes es realitza una censura radical dels costums de l’època, de la corrupció del sistema polític i de l’avarícia, de la hipocresia i ambició dels personatges polítics del moment. En Sal·lusti hi trobem aquesta decisiva influència de Tucídides, el seu referent i mestre intel·lectual, i de les seves idees historicofilosòfiques i criticolingüístiques.

Sal·lusti en definitiva, dona pas en el text a diatribes en les quals ataca durament el materialisme i els vicis del seu temps per tal d’explicar les crisis polítiques. Tracta a fons l’íntima relació existent entre la història interna i externa de Roma, i també les qüestions relatives a l’estat i al profund individualisme en les fluctuacions del poder romà. En aquest fet es mostra com un autèntic precursor de Montesquieu (1689-1755), segons els especialistes.

És per tot això que Sal·lusti es converteix en un historiador universal que sorprèn per la preeminència de l’element ètic. El que explica ell no és la mecànica alternança de les constitucions, sinó la realització de la “virtus” per part dels particulars i de la justícia en el seu conjunt. És determinant parlar també de la influència de Plató (427aC — 347 aC) en la seva obra.

Escriu textualment Sal·lusti: “La por als enemics mantenia la ciutat dintre els bons costums polítics. Però aquella temença sortí de llurs cors, hi entraren aquells vicis que sempre van darrera de la prosperitat: la dissolució i l’arrogància”. “El desig de riqueses acompanyat del poder ho invadia, ho contaminava i ho malmetia tot sense límit ni moderació, i no tenia cap escrúpol ni cap respecte, fins que tot s’enfonsà per si sol”. “Depenents dels banquets, esclaus de llur ventre i de la part més vergonyosa de llur cos”. 

Amb les aportacions de Sal·lusti, la historiografia llatina aconsegueix per primera vegada una certa plenitud artística; aconseguint la denominació de gènere literari i podent posar-se al costat de la grega, fet senyalat per Quintilià. Es pot afirmar que és el primer historiador professional per la seva intensa dedicació, a diferència d’altres que escrivien història ocasionalment.

Quintilià recomanà Sal·lusti com a lectura per als alumnes de nivell avançat. Marcial (38dC — 104dC) l’anomenà “el primer historiador romà” i Suetoni (70dC — 126dC) en el De viris illustribus (Sobre un home il·lustre) el col·locà en el primer lloc entre els historiadors llatins. 

Sal·lusti va ser traduït al català a l’edat mitjana. Agustí d’Hipona (354 — 430) exaltà no sols els seus mèrits retòrics, sinó també el seu apassionat amor per saber la veritat, posant així les bases de la seva autoritat en l’edat mitjana. Friedrich Nietzsche (1844 — 1900) reconeix: “la meva sensibilitat per l’estil, per l’epigrama com a estil, es va despertar quasi instantàniament amb el contacte amb Sal·lusti… Concís, sever, amb tanta substància com és possible posseir en el fons, una freda hostilitat contra la “paraula formosa” i, també, “el sentiment bell”: en tot això, m’hi vaig reconèixer a mi mateix”.

Sal·lusti, el primer veritable historiador llatí de gran talla, acaba així la seva monografia: “Jugurta és encadenat i lliurat a Sul·la, i aquest el condueix a Mari sense ocupar-se de la sort posterior de Jugurta i del seu reialme, després d’una guerra que havia durat set anys”. Sembla ser que reclòs a les masmorres, Jugurta, hi morí de fam i de fred als 51 anys d’edat.

Referències bibliogràfiques.

1. SAL·LUSTI. La guerra de Jugurta. Bernat Metge. Traducció de Joaquim Icart, 1964.
2. PUIG, Valentí. Casa dividida. Dietari del 2022. Proa, Barcelona, 2023.
3. TORROELLA, Josep. Herois i canalles. Editorial Sunya, 2021.
4. LÓPEZ-TENA, Alfons. “Fets, no paraules”. Avui, 27 de novembre  de 2009, pàg. 24.

RIBA, Carles. Resum de literatura llatina. Antologia de textos a cura d’Eusebi Ayensa. Cal·lígraf, Figueres 2015.