L’any 1979 va triomfar la revolució nicaragüenca i va expulsar el dictador Somoza, Tachito, fill del també dictador Tacho, el personatge sobre el qual el president Roosevelt, quan algú li retreia que donava suport a un fill de puta, es limitava a contestar: “Un fill de puta, sí, però és el nostre fill de puta.” Els sandinistes, nom dels líders revolucionaris, despertaren una enorme simpatia tant en el seu país com arreu del món. Havien aconseguit canviar un règim sense entranyes i corrupte fins a l’inimaginable per un govern que va prioritzar aliment per a tothom, les campanyes d’alfabetització i l’organització d’un sistema sanitari modèlic. L’imperi no podia tolerar un triomf així de contundent per evitar que altres patis del darrere de la seva finca aconseguissin el mateix. Assassins de guant blanc feren totes les martingales hagudes i per haver per fer inviable el projecte nicaragüenc.
Tal com explicava l’editorial d’emporion del mes de setembre de 2009, Torroella va respondre solidàriament per mantenir la dignitat d’un poble i l’any 1986 es va entrar en contacte amb la població costanera de San Juan del Sur a fi d’iniciar els tràmits per agermanar-nos-hi. L’any 1988 es va concretar en un acte presidit pel mateix cònsol de Nicaragua a Barcelona, Moisés Arana, i l’alcalde Albert Bou. En l’entretant es va constituir la Comissió Nord-Sud, que havia de donar alè a diferents actes per a conscienciar i, a la vegada, ajudar materialment San Juan del Sur en aquells moments difícils. Hi hagué molts voluntaris per organitzar el suport. Potser el més reeixit va ser l’enviament periòdic d’un contenidor ple de material de roba per a confeccionar. A San Juan es constituí una cooperativa de producció amb la matèria prima enviada des de Torroella i això va donar vida a moltes famílies que podien rebre, no una simple caritat, sinó un cop de mà perquè ells, amb el seu treball, tinguessin més marge de benefici al comercialitzar els productes elaborats.
Enguany complim el vint-i-cinquè aniversari d’aquell primer contacte i ara el món no és el mateix sense el mur de Berlín; la comprensió de la solidaritat ha millorat; els agermanaments solidaris estan tots en crisi; ha desaparegut la xarxa social de San Juan i la situació a Nicaragua és ben diferent perquè el sandinisme s’ha dividit gràcies a l’estratègia dels diferents governs imperials. Només cal veure, i lamentar, que Daniel Ortega, el vell dirigent sandinista, ara va de bracet amb l’inefable cardenal Obando (el mateix que comparava Ortega amb les serps en l’època que l’eclesiàstic donava suport a la contra desestabilitzadora) i amb el seu abans oponent i sempre corrupte expresident Alemán.
La Comissió Nord-Sud, nascuda gràcies a l’agermanament, no va voler en cap moment confondre’s i els seus objectius no es van limitar a relacionar-se amb San Juan. Ha estat oberta a promoure la solidaritat on fes falta. Però els canvis que comentava han incidit sobre la mateixa Comissió en no comptar amb el gruix mínim de persones interessades. Ens trobem en un moment en què, fent la distinció del bisbe brasiler Hélder Câmara, ens atrau més fer caritat estil mare de Calcuta que preguntar-nos per què hi ha pobres. La Comissió Nord-Sud va néixer perquè es feia aquesta pregunta i intentava donar-hi respostes. Això ha passat de moda i els nivells per indignar-se estan sota mínims. Toca tancar la botiga? Cal cercar noves fórmules?
