Sr. Pere Blasi i Maranges (1885-1961)

Era un dia clar, un ruixat oportú caigut hores abans havia netejat l’atmosfera amb la mateixa eficàcia d’una badana en passar-la per un vidre entelat. A més, s’havia girat un lleuger airet de tramuntana que purificava l’ambient i permetia gaudir del blau lluminós del cel, tan propi de l’Empordà. D’haver-se meravellat de semblant firmament, el mateix Cioran hauria claudicat del seu pessimisme en comprovar que, a més de la música de Bach, existeixen altres arguments que demostren que la creació de l’univers no pot ser vista com un error

L’aire lleuger refrescava la testa de trets pronunciats del viatger que en aquells moments començava a divisar el bisbe mort. Endormiscat, degustava amb plaer, poc a poc i mos a mos, una poma per aplacar la set. No acabava d’agafar el son per l’emoció que experimentava en contemplar el paisatge de camps acabats de segar i d’herbes humitejades que actuaven com el més majestuós encenser en fer-li arribar aromes embriagadores. Els arbres exuberants, en bona part fruiters, arbusts i plantes silvestres eren l’anunci de l’excel·lent època que l’esperava en aquelles terres. El paisatge li donava la més cordial benvinguda endevinant que esdevindria el seu amic i un estudiós avançat de les terres catalanes. La monòtona estrident fressa del motor del vehicle que el transportava no era cap obstacle, ans al contrari, li feia aguditzar l’oïda per percebre el cant d’un rossinyol que no veia i observava, en canvi, algun becadell, fàcil de localitzar pel seu bec llarg; un estol d’ells provocava el brogit característic en vibrar les plomes de les seves cues en acció. Encara estava encantat amb aquest espectacle formidable quan descobreix centenars d’orenetes gregàries que fan camí cap a terres africanes on suavitzaran l’hivern.

El Sr. Blasi feia el viatge a Torroella el setembre de 1911, ara fa cent anys, per començar a exercir de mestre amb la il·lusió pròpia d’un jove de vint-i-sis anys recent estrenats i la preparació intel·lectual d’una generació que ha donat els millors fruits d’aquesta terra. Anava vestit amb correcció, polit i no calia que obrís la boca per mostrar maneres exquisides de civilitat. Al llarg dels vint anys de la seva docència a la vila es va operar un d’aquests miracles laics: una sola persona pot canviar la vida d’un poble. Cert, sense el Sr. Blasi Torroella oferiria una aparent semblança física amb el que ha esdevingut. No obstant això, és igualment veritat que Torroella no seria, ni de bon tros, la mateixa.

Altres dones i homes honorables han impartit la seva pedagogia a Torroella amb dedicació i encert al llarg dels anys. La figura del Sr. Blasi mai no hauria de deixar a l’ombra aquells que tenen llum pròpia. Són les circumstàncies les que obliguen a què del seu cas se n’hagi de parlar a part. L’any del seu naixement, el de la gran epidèmia de còlera, es presentava el Memorial de Greuges, redactat per intel·lectuals, industrials i polítics catalans, al rei Alfons XII. Quan portava tres anys a Torroella, el 1914, es constitueix la Mancomunitat de Catalunya presidida per Prat de la Riba, primer acte polític del catalanisme. Viu a la nostra vila els anys de la dictadura de Primo de Rivera. Restablertes les llibertats es desplaça a Barcelona i col·labora políticament com a diputat al Parlament de Catalunya per ordenar el país geogràficament i també per restablir el lideratge cultural i educatiu d’un poble que es nega a sucumbir. Té cinquanta anys quan es produeix el cop militar del trenta-sis i mor a causa d’un malaurat accident de tràfic als setanta-cinc anys a Barcelona després de passar llarg temps a l’exili.

La seva vida està acompanyada per episodis polítics de gran calat i, en ser tots més fills del nostre temps que dels nostres pares, la vida del Sr. Blasi és lluny de ser una existència al marge dels esdeveniments. No és un home insensible als sofriments aliens, ni un intel·lectual tancat a la seva torre d’ivori. És d’una plasticitat absoluta per copsar els senyals dels temps i és aquesta agudesa de reflexos el que ens mostra el millor d’ell mateix, al marge dels seus dots de pedagog i d’estudiós. És un home íntegre que sap aprofitar l’impuls que va suposar el moviment del Noucentisme, del 1906 fins l’arribada de Primo de Rivera, per col·laborar, com tants altres, a construir unes bases sòlides pel futur. Es procedeix a la fixació acadèmica de la nostra llengua i neixen les institucions científiques i culturals que fan de la nostra nació sense estat un cas únic al món.

Torroella ha estat agraïda amb el Sr. Blasi. M’imagino que si a aquest home de bé li fos permès tornar entre nosaltres, ni que només fos un dia, es trobaria encara amb alguns dels seus alumnes que ara l’estimen més que mai. Aleshores veig que parla amb la generació dels seus néts espirituals i que l’acompanyem a la ronda que porta el seu nom i a la biblioteca “Pere Blasi”, queda parat. Encenem un dels ordinadors i a www.emporion.org cliquem “hemeroteca” i observa que van sortint a la pantalla tots els números de la primera i la segona època de la revista ”Emporion”, sense faltar mai la seva col·laboració perquè ell en fou el creador juntament amb Mn. Viver, en Josep Castells i l’Eduard Viñas. Fa una ganyota propera al plor emocionat quan després, en el mateix aparell, repassa els cinquanta-set números ininterromputs de l’actual tercera època amb voluntat de continuïtat. Ell no diu res. Pensa, això sí, que s’havia equivocat quan opinava que amb els de la seva generació s’havien acabat els bojos engrescats per causes nobles. Ens mira, amb el cap baix, dibuixant un lleu somriure de felicitat immensa després de comprovar tan bona collita d’una esforçada sembra.

Quan tots l’observem, se’ns escapa i vol estar un moment sol davant el vidre del finestral del carrer Porta Nova. Bon lloc perquè res no el distreu del seu pensament que es retroba amb el jove que arribava a Torroella, avui fa cent anys. “Enguany -pensa- en fa cinquanta que vaig abandonar definitivament aquest món i vuitanta que vaig deixar Torroella i un rar privilegi m’acaba de permetre tornar per un dia. Seran capaços aquests torroellencs que avui m’acompanyen de preservar el llegat de la meva generació? Sabran insuflar inquietuds als joves d’ara?” Ell continua amb el posat de murri que ningú no veu, segueix amb el mateix somriure i alça el cap per primera vegada per descobrir idèntic cel blau al del dia de la seva arribada. Cluca els ull i confia.