Els recents resultats de les eleccions presidencials a Veneçuela m’han portat a desempolsar de nou una de les qüestions que més han ocupat la meva atenció en els últims temps.
Tant va ser així en el passat, que en la segona de les meves novel·les, L’illa dels rebels, vaig fer una incursió, amb poques brides en la meva imaginació, per il·lustrar, a qui em va llegir, que no hi ha límits quan del que es tracta és de manejar els sentiments col·lectius.
La lectura d’unes fantàstiques memòries escrites per l’alemany Sebastian Haffner sobre el que va passar a Alemanya a l’arribada del nazisme m’havia esclavitzat poc abans fins al punt de no poder passar d’amagat i mirar cap a un altre costat quan, passejant per la vida, veia una i altra vegada que els humans, com a mamífers, tendim perillosament al gregarisme i ens integrem dòcilment al ramat, ja sigui per raons ètniques, o perillosament si el que ens posen davant és la pastanaga electritzant.
Fruit d’aquella lectura va ser l’article que vaig publicar el setembre del 2007 en aquest mateix bloc, “Els camarades de la por”.
No patiu, amics meus, els que de veritat em voleu, perquè els trets d’aquestes línies no aniran a la línia de flotació de ningú en concret, sinó que, potser il·lusòriament, tracten de clamar en el desert sobre els perills que provoca la dilució de les idees o sentiments individuals en els del ramat. No, no es tracta d’una vacuna, tot i que no estaria pas malament que ho fos.
Això de Veneçuela, mal que ens pesi a qui no entenem com aquest cabdill caribeny pot seguir sis anys més, té la ratificació de molts més vots dels que ha assolit l’únic opositor, Henrique Capriles, que ha trigat gairebé minuts a felicitar aquell coronel colpista que, un cop pres i condemnat, va ser indultat, innocent o perversament, pel govern democristià de Rafael Caldera. En aquell moment va néixer l’Hugo Chávez que té mandat fins al 2019 i que va trigar molt poc a organitzar el Movimento V República Venezolana, per guanyar unes eleccions el 1998 en un país desencantat per la mala gestió, la misèria de les capes més baixes de la societat i una gran corrupció.
I és que resulta bastant més fàcil arrebossar els ciutadans en el desencís que inculcar-los la responsabilitat cívica i històrica. El màrqueting, la subtil camaraderia dels interessos econòmics ocults, o l’oportunisme enfront de la debilitat de l’opositor ideològic i, sobretot, la mansuetud de ramat; aquí estan algunes de les claus, penso jo. Més o menys el que va passar a Sant Gregori, república inexistent on vaig situar la meva segona novel·la per no ofendre ningú i anar jo més tranquil.
En aquella illa del Carib, com passa en les novel·les i en les pel·lícules, no existien majories silencioses, terme tan de moda entre la resistència al canvi quan està instal·lada al poder, sinó només minories pensants: un professor d’humanitats i un periodista de vella casta. De la mateixa manera que en Història d’un alemany no surten poques més consciències inquietes que la de Sebastian Haffner, l’autor de l’obra.
El problema, em dic ara, és com es desfà el camí dels errors cabdillistes i col·lectius. El temps va a un sac trencat, ja que la moviola es va inventar per al futbol de la mateixa manera que l’ull de falcó persegueix fins al mil·límetre la validesa, o no, dels punts directes en el tennis. Veneçuela, un país tocat pel dit del petroli, haurà de remuntar, quan ho decideixin els seus ciutadans, un pla molt més inclinat en el qual gairebé tots es deixaran el bleix.
Però haurà estat perquè així ho ha volgut la majoria amb el seu entusiasme i el seu patriotisme. De la mateixa manera podríem anar fent una passejada pel mapamundi per comprovar que el món està ple de situacions que, com aquesta, van començar quan uns pocs es van deixar portar per la gran temptació.
