El problema és quan tots tenen la raó i així no es pot solucionar absolutament res
Amb aquesta idea al cap vaig sortir, fa uns dies, del despatx d’un bon amic per al qual vaig treballar temps enrere i que es diu com jo. Havíem pres un cafè i posat al dia sobre el que fem i sobre la intensitat de les coses que passen al nostre voltant.
Aquella idea seva sobre la raó s’ha quedat palanquejada en el meu cap i no té la fugacitat cap a l’oblit d’aquells pensaments que dormen a la rebotiga de la memòria, per tornar quan arriba el temps de recordar, o de vegades ni tan sols això.
“És a dir -em vaig dir mentre després passejava per la Diagonal de Barcelona- que el problema té difícil solució quan les dues parts que discuteixen sobre un assumpte, posen per endavant de qualsevol altra cosa, que són ells els que tenen la raó. Dit d’una altra manera: que el pes dels arguments, que sol anar acompanyat de conviccions profundes, actua com un llast quan del que es tracta és el sortir del carreró sense sortida”.
Aquesta idea m’ha perseguit i animat a ” raonar “, fins arribar a un retrat molt personal del que ens està passant als espanyols en relació al problema polític, des que el franquisme es va acabar.
He pensat en aquelles trinxeres de la Primera Guerra Mundial, interminables en el temps, tan ben novel·lades per Follet a “La Caiguda dels Gegants “. Era un conflicte de desgast i de resistència, d’intendència mínima perquè les tropes subsistiren i d’espera insuportable… tant, que com bé narra el novel·lista britànic, alemanys i aliats decidien, a falta d’ordres d’atac a l’enemic, jugar un partit de futbol en el terreny neutral entre de les dues línies enemigues. Sí, com si d’un Barça -Reial Madrid es tractés.
Avui no hi ha trinxeres físiques, però sí les que claven, al terra de la convivència, barreres que separen perillosament uns i altres. Sense arribar a les mans, només faltaria, però desgastant l’ànim i la il·lusió que malgrat tot sobreviu en una societat que es desdejuna cada dia amb nous dogmes polítics o iniciatives més perverses que originals, que enerven els ànims. Els d’uns i els dels altres.
Així es pastura el poble, de la mateixa manera que ha passat en altres ocasions en el passat del nostre país i en el d’altres, que han acabat solucionant les seves diferències a cops de gorra en lloc de seure a parlar de l’assumpte que separava les parts.
Es pastura les persones portant-les, o tractant de portar-les, a triar entre blancs o negres, blaus o vermells, dretans o esquerrans o patriotes o invasors. I amb els cops de gorra d’avui, que són molt més sofisticats, s’esbiaixa la crònica del que passa, es recorre sense cap mirament a les grandiloqüències emocionals i s’usen les eines de la Xarxa amb un mestratge que ja voldrien els vells artesans. Pots dir alguna cosa, sigui cert o no, una barbaritat o una temeritat, que la companyia de l’ocellet Twitt pot portar-la a milions de comptes i a milers de quilòmetres, amb cost zero i sense “business plan”.
El ciutadà, que es sent millor sent ell mateix i es resisteix que se l’enquadri, mira i escolta silenciós, com ha passat des que històricament les diferències es solucionen a la brava, des de la tossuderia, la intransigència, la intolerància i una carrera de fons per demostrar qui té més pedigrí, qui se n’omple més els pulmons del sentit de pertinença. D’un costat i de l’altre.
I així de difícil està l’assumpte.
