Trencar un perfil

Fa uns dies, el diari El País publicava un article sobre el fet que la Generalitat de Catalunya tingués ara un president que no concorda amb cap  dels grups socials que tradicionalment han ocupat el poder a Catalunya. Grups que històricament han format una elit i responen a uns perfils que fins fa poc podien semblar necessaris per assumir un càrrec com és el de President de la Generalitat.

Des de la restauració d’aquesta institució, després de l’any 1980, els presidents electes, Pujol i Maragall, responien a aquest perfil. Pujol, (barceloní del barri de Sant Gervasi), és fill de borsista i nét d’empresari. Llicenciat en medecina, va exercir d’empresari i banquer. És un històric nacionalista català, fundador de CDC.

Maragall no pertany a una aristocràcia burgesa, però sí que descendeix d’una família benestant d’intel·lectuals i literats. Després de llicenciar-se en economia va exercir de professor i de funcionari municipal. No forma part de l’elit burgesa de Sant Gervasi, però sí d’una destacada elit intel·lectual. Socialista marxista fins els anys vuitanta i moderadament socialdemòcrata després, s’ha definit com catalanista i federalista.

El primer president de la Generalitat durant la segona  república, Francesc Macià, nascut a Vilanova, era militar de professió. Va arribar a Coronel del cos d’enginyers de  l’exèrcit espanyol i es va casar amb la filla d’una influent i adinerada família lleidatana.

Lluís Companys, el segon president republicà, era fill de El Tarròs (Lleida). Es va llicenciar en dret i també va exercir de periodista.

Els presidents en el exili, Irla i Tarradelles, foren, empresari del suro de Sant Feliu de Guíxols el primer i de família propietària agrícola el segon. El  pare  de Tarradelles  a més era vidrier i establí  alguns  cafès de nom al centre de Barcelona. Personalment Tarradelles fou representant comercial de diverses companyies americanes. Tots dos militants d’ERC.

Si anem una mica més lluny, a l’anterior institució catalana, La Mancomunitat, el seu primer president, Enric Prat de la Riba, de Castellterçol, era fill de família de propietaris rurals i es va llicenciar en dret. El segon president, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch era de Mataró, de família propietària de negocis tèxtils. El tercer president, ja en plena dictadura de Primo de Rivera,  fou anomenat a dit pel dictador, es deia Alfons Sala i era comte. Podríem allargar aquest llista amb els primers presidents de la Generalitat fins el 1714. Dels 121 presidents d’aquesta institució, n’hi hagueren sis nascuts fora del territori català, això sí, nacionalitzats abans d’accedir al càrrec, però tots ells eren de família de classe alta, la qual cosa els va permetre accedir a la universitat, encara que la majoria foren clergues avesats en la política i en l’administració.

El president actual José Montilla, és un cas a part. Nascut a terres no catalanes, és de família d’immigrants obrers. Ell mateix fou treballador d’arts gràfiques i d’una fàbrica de components electrònics. No té estudis universitaris i es continua dient José. Forma part d’un grup social que tradicionalment no ha exercit el poder. Vol dir això que està ocupant un càrrec immerescudament? O senzillament que la democràcia exercida plenament, pot portar-nos a presumibles situacions com aquesta. Pensem que Montilla fou elegit per aquest càrrec amb els vots de tres partits d’esquerres, dos federalistes i un independentista.

Algú podria arribar a pensar que, degut a aquets precedents, Montilla no reuneix el perfil correcte per ser un bon president de la Generalitat. De totes maneres aquests conceptes predeterminats, en algun moment de la història han fallat. Pensem en Tomàs Becket, nomenat arquebisbe de Canterbury pel seu amic el rei Enric II, convençut que defensaria els seus interessos. Després de prendre possessió del càrrec, prengué consciència de la responsabilitat que aquest comportava i el va exercir amb gran dignitat no dubtant en anar en contra dels interessos del rei. O el mateix Francesc Macià, militar de l’exèrcit espanyol que deixà la carrera de les armes per dedicar-se a la política i com a president de la Generalitat va a arribar a proclamar l’Estat Català dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques.

El President Montilla forma part d’aquest nombrós grup social que tan bé va descriure Paco Candel: “els altres catalans”, els immigrants dels anys cinquanta i seixanta. Un grup social que ja forma part de l’entrellat social de la Catalunya actual, aportant no només obrers sinó també empresaris, professionals, intel·lectuals, alcaldes i regidors  i fins i tot un President de la Generalitat que està exercint el seu càrrec, tot i trencar el perfil per alguns suposadament necessari, amb total dignitat.