Per molta gent, l’agost és el mes per excel·lència per fer vacances, viatjar, descansar, fer turisme o tot plegat. He cregut que era també el més idoni per parlar de l’onada de “turismofòbia” que s’ha desencadenat en alguns col·lectius socials, polítics, en mitjans de comunicació, tertúlies, etc. del nostre país.
D’un temps ençà, especialment a la ciutat de Barcelona, s’escolten algunes veus interessades en propiciar la idea que els turistes fan nosa, que n’hi ha massa, que molesten… Tot plegat, per orquestrar una campanya de “turismofòbia” que posi a la ciutadania en contra del sector, talment, com si l’objectiu final fos foragitar-los a tots.
És inqüestionable, que el turisme, com qualsevol altre activitat econòmica o humana, ocasiona molèsties: problemes de convivència, més trànsit de vehicles, cues i retencions per circular a ciutats i pobles (malauradament la nostra vila n’és un bon exemple), actes d’incivisme, increment de la inseguretat ciutadana, sorolls de dia i de nit, aglomeracions de gent a les platges, als carrers, als establiments comercials, encariment de preus, etc. que alteren la rutina o els hàbits de la gent del país. Quan es viu en comunitat, i de manera especial quan aquesta és nombrosa i diversa, la tranquil·litat perfecte no existeix, llavors, tots plegats, amb una bona dosi de bona voluntat, ens hem de proveir de la capacitat de paciència necessària per aguantar-nos els uns als altres.
Deixant de banda la massificació, si busquem l’origen de gran part dels problemes de convivència que ocasionen els turistes, segurament els més greus, el trobarem principalment en les resquícies que han quedat d’aquell turisme gamberro i de borratxera, que al seu dia no es va saber eradicar ni frenar a temps, i que sol anar aparellat de la manca de respecte i civisme d’alguns individus, que venen al nostre país pensant encara que aquí és xauxa i tot està permès; també el podrem trobar en els abusos d’alguns desaprensius del sector que, moguts per un afany de lucre incontrolat d’efectes perversos, consenten que no es respecti ni l’entorn ni la convivència. El dia que el comportament d’aquests incívics esdevingui normal, o bé per pròpia voluntat o bé perquè s’apliquin mesures coercitives contundents, bona part dels problemes quedaran resolts.
Però, per què la situació ha arribat fins aquest punt? Crec que la principal responsabilitat la trobaríem en la manca d’una planificació i regulació del sector a tots nivells, que s’hauria hagut de fer fa molt temps. L’administració, hauria hagut d’implementar unes mesures que, sense deixar d’aprofitar tots els beneficis que el turisme reporta al país, ni tampoc perjudicar el sector, minimitzessin el seu impacte en la ciutadania. Malauradament, s’ha deixat que la situació derivi fins a tal extrem, que molta gent veu un greu problema en el que és una de les principals fonts de prosperitat i d’intercanvi cultural que tenim.
Malgrat totes les mancances i molèsties que pot ocasionar el turisme, que sens dubte s’hauran de corregir o minimitzar, ens agradi o no, hem de reconèixer que és la principal font de riquesa i de treball d’aquest país, sense oblidar tampoc, que fou el sector que més va empènyer per fer-nos sortir del pitjor de la crisi.
Ara, pot ser un bon moment perquè les administracions implicades es posin a treballar per redreçar la situació i, juntament amb el sector, planificar i definir clarament quin futur volem pel turisme al nostre país. Tots plegats s’hauran d’esforçar per aconseguir un equilibri i una convivència en harmonia, que respecti tant la qualitat de vida quotidiana de la ciutadania com el propi turisme.
Potser també ha arribat l’hora que, d’una vegada per totes, es comenci a buscar i promocionar amb ganes i de manera efectiva un turisme de qualitat, que no és altre que el de gent normal i respectuosa. Els professionals del sector, hauran també de correspondre i evolucionar fins a adquirir els nivells de professionalitat adients amb el turisme que volem.
Si es vol fer un punt i a part que marqui un abans i un després, hem d’exigir a l’administració i als sectors implicats que comencin a treballar seriosament buscant solucions de present i de futur que ja no es poden demorar més; també seria bo deixar de banda la “turismofòbia”, i no veure el turisme com un problema; el turisme al seu moment va ser la solució per aquest país, i encara continua essent-ho. El veritable problema el tindrem el dia que siguem tan inconscients com per foragitar-lo o que per qualsevol circumstància adversa, tan abundants en un món tan insegur i canviant com el nostre, deixi de venir. Si mai es dóna el cas, llavors sí que tots plegats tindrem un gran i greu problema.
