Sembla que definitivament hem renunciat a pensar en un món millor i ara ens conformem només a fer-lo més segur. A força de sensacionalisme generalitzat i gràcies també a la indústria de l’entreteniment, ens hem convençut que vivim en un planeta altament hostil, ple de paranys i de perills insospitats, on qualsevol vellet amb qui et creues en un parc por ser en realitat Jack l’Esbudellador i aquell senyor tan simpàtic que somriu al teu nadó, un pederasta en potència.
Quan era nano, amb l’home del sac i un parell d’éssers mitològics més d’estar per casa, ja en teníem prou per enfrontar la vida amb una certa prevenció, perquè tothom tenia clar, també aleshores, que no és or tot allò que lluu, però que no cal portar les coses a l’extrem. Avui dia, penso que aquest extrem s’ha traspassat amb escreix.
Amb el sistema que tenim, el nombre d’inadaptats, ressentits, fòbics socials i psicòpates ha anat en augment de forma significativa, però per tal d’evitar-ho no se’ns ha acudit una altra cosa que elevar el nivell d’histèria i propiciar la proliferació d’eines de defensa: murs, barreres, detectors, alarmes, etc. A Europa, la tinença d’armes per a ús personal encara és un tabú, però paciència i endavant.
La novel·la negra ens va descobrir que la policia, independentment del seu grau d’eficiència, no arriba a tot arreu ni pot fer-se càrrec de problemes que per a vostè potser són importantíssims, però que des del punt de vista de la comunitat semblen més aviat irrellevants. Que la seva senyora li faci el salt amb el carter de zona, per exemple. Però també ens vàrem assabentar que si un s’ho podia pagar, existien per aquest tipus de qüestions despatxos que habitaven uns senyors, preferentment amb gavardina, cigarret als llavis, caràcter esquerp i verb fàcil, que t’ho podien solucionar.
D’una manera menys literària, però més organitzada, va sorgir la famosa seguretat privada, empreses que et garanteixen la pau i l’ordre més absoluts en llocs tals com urbanitzacions de luxe, entitats bancàries, clubs de golf i fins i tot escoles bressol o biblioteques. Pel que sembla, ja ningú no es refia dels àngels de la guarda i ara s’amunteguen a les cues de l’atur, pobrets.
El pitjor de tot és que ens hi hem acostumat, i on deambulen més de quatre persones de les suposades normals o una sola de sospitosa a prop d’algun punt dels que considerem calents, de seguida trobem a faltar un parell d’uniformats que comencin a demanar identificacions i procedeixin, si s’escau, a practicar les oportunes detencions.
Vivim, doncs, en un mon a la defensiva, que practica el catenaccio com a única estratègia. A mi, què volen que els digui, aquesta forma de jugar no m’ha agradat mai i tendeix a avorrir-me mortalment, però jo ja estic en retirada i la meva opinió, per tant, només té una importància relativa. La meva generació, i algunes d’anteriors i posteriors, vàrem somiar en fites que finalment no s’han produït però, almenys, les percaçàvem encara que fos a les palpentes. En què es somia ara? En casernes i baluards? O en sistemes d’identificació facial? La por de morir és una cosa natural. La de viure, potser no tant. I tanmateix, aquest és avui el panorama.
