El dia 30 de gener de 1948 moria assassinat, pels trets d’un fanàtic hindú, el pacifista i no violent Mahatma Ghandi. Per recordar la figura d’aquesta persona que va viure, treballar i morir per la justícia i la pau es commemora, cada 30 de gener, el Dia escolar de la no-violència i de la pau, una iniciativa del poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, després d’una reflexió pedagògica sobre la filosofia i la pràctica del pensament i de l’acció no violenta gandhiana, entesa en el seu sentit etimològic de l’ahimsa, paraula que Ghandi feia servir quan es referia a l’actitud de renunciar a matar o a fer mal els altres éssers mitjançant el pensament, la paraula i l’acció.
No sempre és fàcil tenir clar que la celebració d’aquest dia és profitosa per als nostres alumnes. Algunes veus crítiques diuen: “No millora el comportament dels nostres alumnes el fet de celebrar el Dia de la Pau”. “És un acte merament simbòlic i fins i tot folklòric”. “Les hores que perdem preparant-ho es podrien aprofitar per donar més matèria”, etcètera.
És veritat que de poc servirà si ens dediquem a treballar per a la pau durant un sol dia o, com a molt estirar, durant un mes, i aleshores sí que haurem perdut el temps.
Particularment, la celebració del Dia de la Pau l’entenc com un acte puntual a través del qual ens hem de plantejar la nostra actuació com a educadors per anar construint la pau dia a dia, tant si estem resolent una equació de matemàtiques, si estem visitant un museu, o si senzillament saludem els nostres alumnes en entrar a l’aula.
També seria ingenu i utòpic pretendre que, amb la celebració d’aquest dia, els nostres alumnes canviessin radicalment la seva actitud i es tornessin uns alumnes “pacifistes”, o potser ens agradaria més uns alumnes que no ens portessin mai cap problema.
Educar en i per a la pau, de vegades, és com collir aigua amb un cistell, però això no significa que hàgim d’abandonar. Sovint els resultats es veuen a llarg termini, però som impacients i ens desanimem quan no veiem resultats immediats.
Educar en i per a la pau no vol dir que hàgim de fer persones conformistes, persones que no ens qüestionin cap actuació nostra. Tot el contrari, vol dir, ajudar aquestes persones a tenir un criteri propi, a ser capaces de prendre les seves pròpies decisions, a saber dir no, a tenir un esperit crític…, sempre tenint present que el més important és el respecte a les persones.
Tots els centres educatius tenen el seu currículum ordinari, que està escrit perquè tots els que hi treballem el tinguem present a l’hora d’ensenyar i anar coordinats, però també hi ha un currículum ocult que es nota, es palpa i es respira a través de la nostra actitud davant les persones, de la nostra coherència en la manera de fer les coses, de la nostra predisposició a escoltar, a entendre els altres, a saber-nos posar en el seu lloc, a reconèixer que ens hem equivocat… I això queda, i en un moment determinat, davant d’una situació concreta, busquem en el nostre calaix de la memòria aquella fórmula no violenta que en algun moment hem experimentat i és llavors quan, segurament, la posarem en pràctica.