De les espases en faran relles

És un fragment d’una profecia d’Isaïes per als temps messiànics, un dels senyals que el Dia del Senyor és a prop. És una proposta engrescadora i a l’abast de tothom perquè aquest dia salvador s’acosti de veritat: convertir les llances (instruments de guerra i de mort) en relles (instruments de treball, de progrés i de vida).

En tenim molts d’instruments de guerra i de mort i els fem servir massa sovint. Em fixo en un, el que posa en relleu un refrany que la mare em repetia adesiara: “La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos”. La paraula és un instrument que usem massa vegades per ferir i humiliar, més que no pas per entendre’ns i acaronar.

La paraula, la gran troballa per abonar el diàleg i la comunicació, ha esdevingut una eina d’enfrontament i de confusió; ha perdut el sentit i el valor de compromís, que li són imprescindibles. Uns les llancen contra els altres amb la voluntat explícita d’ignorar què signifiquen i de continuar sense canviar cap actitud després d’haver-se omplert la boca dels mots més nobles. S’organitzen molts debats, però no pas per escoltar ni enriquir-se amb la diferència, sinó per vomitar dogmes i descarregar els mals humors als quatre vents.

Parlem d’unitat sense fer cap gest d’acostament a l’altre; de diàleg, sense cedir en cap prejudici visceral; de pau, sense renunciar als negocis que proporciona la guerra ni d’eradicar les causes que la provoquen; de reconciliació, sense cap penediment de les culpes ofensives; d’ecologia, sense cap propòsit d’austeritat en el consum d’energia… I sempre raonem amb la doble mesura, exigint als altres que redrecin conductes que nosaltres ni tan sols hem pensat de revisar.

En aquest context social tan enrarit és especialment necessari que tornem a les paraules el seu significat genuí, el seu sentit de compromís sincer (quan proclamem un valor, hem de ser els primers a practicar-lo sense excuses ni condicions) i el seu valor objectiu, el mateix per a tots i per a tota avinentesa.

Si pretenem que el diàleg i la comunicació mereixin de veritat aquest nom, cal que els emprenguem amb dues condicions: el convenciment que el diàleg és l’únic camí segur i eficaç per a la solució de qualsevol conflicte i la consciència que hem d’abandonar les certeses i les seguretats, que hem de posar en crisi les conviccions i els prejudicis. Només ens hi podem emportar el propòsit de llimar tant com convingui els caires de la nostra petita veritat per fer-la encaixar en una altra veritat més gran, més lluminosa i més rica.

Només així podrem convertir les llances del llenguatge en relles per conservar la convivència fraternal i les espases en falçs per segar ufanoses espigues de benestar compartit, sense que el progrés d’uns suposi frustració per als altres i sense que l’enriquiment d’uns quants provoqui la misèria de la majoria.

És realment engrescadora i vibrant aquesta proposta de convertir les llances en relles i les espases en falçs!