i el seu assaig sobre la importància del ball a l’obra de J.V. Foix

Aleix Cort (Reus, 1961) és poeta, assagista, narrador i arquitecte tècnic amb 27 llibres publicats fins ara. És també professor de ball social històric a l’Institut de les Arts de Barcelona. Enamorat de la poesia d’Antònia Vicens i Dolors Miquel, l’escriptor ens diu textualment que “necessitem entusiasme i seny. El nou i el vell, com Foix”.

Cort acaba de publicar, ara que ens trobem en el 130è aniversari del naixement de de JV Foix (1893-1987)  -poeta que va ser Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona-, un peculiar assaig sobre la importància del ball en la seva obra literària.

El treball agafa per títol “És quan plou que ballo sol”, el vers que serveix d’arrencada a un dels seus poemes més celebrats: “És quan dormo que hi veig clar”. L’obra representa una aportació al coneixement de Foix que trenca motllos sobre la seva imatge habitual d’erudit seriós i gris, remarcant en canvi aspectes propis menys coneguts com els referits al seu exquisit sentit de l’humor i a les seves ganes de viure. També explica que Foix tingué molta cura de la seva aparença. La seva indumentària era la d’un dandi. M’admirava la seva pulcritud, -deia Avel·lí Artís Gener, Tísner-, el seu impecable coll de camisa, l’extraordinari ben fet nus de la corbata, els seus vestits tothora irreprotxables. Penso en Astaire quan penso en Foix i en el ball, diu Cort.

L’assaig representa per tant una proposta d’aproximació nova i diferent a la vida i obra de Foix a través de les referències que l’autor fa del ball, una contribució addicional al coneixement de l’immens i ric univers foixià. Cort ha publicat ja diversos llibres sobre el ball de parella, amb una intenció que sempre defuig el simplisme de considerar-ho només com a una activitat de lleure. Cort insisteix en què representa un balcó privilegiat per estudiar la història, la política, la religió i entendre la moral d’una època.

Diu Cort que Foix coneixia bé  el funcionament d’una pista de ball (“que és un món de mons”, una representació del món a escala reduïda) des de l’experiència pròpia inicial en els balls de la seva Festa Major de Sarrià. La seva anàlisi li va permetre abordar temes com el pas del temps, la relació amb les dones, la importància de l’instant, l’amor, el desig…Però mai hi trobem el ball com a tema únic, sinó que forma part, bé al principi, al final, o al mig del poema. Diu Cort que no li consta que el ball fos un tema preferit de conversa, però és innegable que li agradava ballar i es recorria totes les festes quan era jove (festes majors, fires, festes de carrer, amb els seus clàssics envelats).

Foix sabia que una invitació a ballar no és mai innocent. Si connectes amb la parella en un pista de ball, el món –i la pista de ball n’és una representació- desapareix mentre et deixes portar per la música, diu Cort. El ball és un element festiu i simbòlic. És entreteniment però és cultura també. Hi ha excitació, accidents, trifulgues. I avorriment, si el ballador es limita a seguir una rutina. Com  a la vida. I Foix es va valdre d’aquestes emocions i situacions per coreografiar molts dels seus textos, remarca Cort.

El poeta va saber combinar el gust per la música de ball i la música clàssica: Bach, Mozart, Schumann, Schubert, eren els seus preferits. El nou i el vell, el popular i el culte, remarca Cort.

L’any 1918 és un any de fox-trot i de tango a Barcelona  i és l’any que dona títol a dues de les primeres obres importants: Diari 1918 i Catalans de 1918. Ramon Llull, considerat per Foix com el nostre poeta nacional, i Petrarca serien dos dels referents més estimats pel poeta, que signava utilitzant el pseudònim de Fòcius. El ball començaria a ser present en els escrits del poeta.

L’alçament de Primo de Rivera del 1923 amb la censura i el descobriment de Port de la Selva, espai geogràfic que juntament amb el seu Sarrià natal i les platges del sud (Sitges), acabaran tenint un paper importantíssim a la seva obra, malgrat que sigui la vila de l’Alt Empordà la que queda associada indissolublement a la figura del poeta. L’estiu al Port era una de les seves èpoques més felices i creadores, recorda el seu amic Albert Manent. El 1931 es casa amb Victòria Gili i Serra, setze anys més jove.

Quan arriba la guerra són anys de swing. I el 1948, quan Foix tenia cinquanta-cinc anys, Victòria Gili el deixa i marxa de casa amb el cap de l’obrador de la seva pastisseria, encara que mai no aconseguirà el divorci. Tomàs Garcès fou l’advocat d’un Foix que esperà el retorn de la seva dona tota la vida. El mateix any Foix comprarà i renovarà una casa de pescadors a Port de la Selva per a les seves estades, cada vegada més habituals, al poble.

Els anys de la postguerra van ser anys de misèria, repressió i silenci intel·lectual i el poeta explicarà l’ambient que es respira al Port de la Selva d’aquells anys durant l’estiu i l’afició que hi havia al ball. Perquè no hi una bona festa sense ball. I els mal balladors, els que “fan verema a les pistes”, no escapen a la seva mirada escrutadora (llegiu el poema “Tot n’és ple”).

Foix es refereix també a dues accions que són senyal de bogeria: riure i ballar sota la lluna. Ballar permet al poeta allunyar-se de la realitat, oblidar l’infortuni. Foix explica en els seus versos que els balladors poden ballar a qualsevol lloc si en tenen ganes: al carrer, a la platja, en un envelat o en un paller. I marca la repulsa que li provoquen les parelles de ball que “no són ja airoses i enamorades, ni ballen per ballar”. Foix detestava el vici i estimava l’ordre.

El ball porta associat un cert voyeurisme i, en aquest exercici de mirar i deixar-se mirar, el vestit és una part important del joc perquè atreu les mirades. El ball és una activitat especial i, com a tal, està associat a una forma d’abillar-se que s’allunya necessàriament de la forma de vestir diària. Les sabates són un element essencial. I això li agradava.

Cort assenyala que als cinquantes, els balls dels fills eren encara els balls dels pares, però ja feia una anys que a l’altre costat de l’Atlàntic els músics es retorçaven a l’escenari. Alguns balls, com el rock’n roll o el twist van arribar al Port de la Selva a partir de 1950 abans que a la resta del país. Foix mostrà interès pels nous ritmes que convidaven homes i dones a sortir a la pista a ballar per separat en diversos textos i poemes (“Qui és femella, qui mascle, / No ho sabria ni Plató”). Foix s’interessa pels canvis que experimenta el ball –la vida- amb el pas dels anys.

Foix era conscient que el temps no s’atura, els anys no perdonen i tenia clar que ja havia començat a ballar “en una altra pista”. Critica als qui es deixen enlluernar per l’efímer i exalten l’imprecís, i fa una defensa alhora, de la tradició com a abeurador de modernitat amb una denúncia de la decadència del llenguatge. L’encís pel Rar i el Bell, el nou i el vell, l’espai d’encontre entre el món del somni i el de la vigília. I el ball com a punt de trobada entre la màgia i l’alegria, com a representació festiva, com a espai de festeig, remarca Cort. El poder evocador del ball és tal que el poeta no dubta d’acostar-lo al seu món per vestir-lo de màgia, humor i tendresa. A través del ball, podem seguir el seu recorregut vital.

Al poemari “l’Estrella d’En Perris”, el ball arriba a un dels seus moments poètics culminants quan el jove del poema “Com voldrien morir” diu precisament que preferiria  morir ballant. A JV Foix que va morir l’endemà del seu aniversari (a 94 anys) el ball li va servir per recordar bons i mals moments,  per meditar i reflexionar sobre el pas del temps i per disseccionar amb una mirada nova les anades i vingudes de la  vida i la immensa profunditat de la poesia, la imaginació, l’eternitat i els somnis.

Dedicat a l’Anna, a la Magda, a la Tere i a la Fina, entusiastes balladores.

Agraïment: A l’Alba Arboix per la seva lectura crítica.

Referències bibliogràfiques

1. CORT, Aleix. És quan plou que ballo sol. Una aproximació a l’obra i la vida de JV Foix a través del ball, Voliana ed. Argentona, 2020.
2. CASTILLO, David. “Aleix Cort: necessitem entusiasme i seny”. El PuntAvui, 23 de novembre de 2021, pàg. 16-17.
3. CORT, Aleix. 100 històries sobre el ball que t’agradaria saber. Cossetània Edicions, Valls, 2017.
4. PARCERISAS, Francesc. La tardor em sobta. Quaderns Crema. Barcelona, 2022.
5. TORROELLA, Josep. La murrieria d’un poeta-pastisser i la incultura d’un governador militar. Emporion, 23 de setembre de 2023 https://emporion.org/la-murrieria-dun-poeta-pastisser-i-la-incultura-dun-governador-militar/